LITERATU

déu...

2011-06-22T15:20:00.000-07:00

Havia après a tocar un instrument.
Vingué déu i em tallà els dits.
I vaig estimar sense dits.
Vingué déu i, en la seva infinita misericòrdia,
matà el meu ésser estimat.

No li ho perdonaré mai.

2011-01-23T16:16:00.000-08:00

I així, seguim rastrejant les memòries
i oblidem greument que la flor boscana,
com les llunes o el llop o les pluges,
dansen al so del tam.
Oblidem que el tam balla al so del tam,
la pluja al so de la pluja,
i són fills de la dansa
el llop i la lluna.

Avesats a plorar i a renéixer,
conscients del pes de tot,
podríem riure pels dies senzills, com el jonc.
Podríem, lluny d’alirets de corb,
arborar les mirades i elevar el vol.
Ocorren els camins nostres, en canvi,
quan se’ns marceixen les paraules.

Mes, de part meva: un remoreig de violetes,
alè recollit i tota una vida.
Tu, al meu costat i a la meva hora,
presta’m sols l’arracada, la sargantana argentada,
(aquell regal de la nit)
i en madura calma
a tu retornarà, de part meva,
per dormir-te a la butxaca
i cenyir-te la cintura.
De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Així sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi només un dels teus cabells.

2010-09-15T14:57:00.000-07:00

Al límit de tu

cloïa els ulls

i em tremolaves

com gota als llavis.

Al límit de mi

restava floc a l'arena

no hi era la gavina

densament sol
...m'apagava en la platja

A L'ALTRA BANDA DEL MEU BLUES

2010-06-11T15:17:00.000-07:00

Alguna gota de fe

s’escola pels solcs de l’ànima.

De l’altra banda del meu blues

la veu, encara fina,

malgrat nafres antigues,

perfecta, acordada.

A l’altra banda del meu blues

es retroben les ferides amb les cures

i els amics,

i els cabells de mantellina.

Tal vegada pressentíem

un pas silenciós, una arribada?

O jo, per ventura,

en altre temps apàtrida d’amor absolut,

fidel monarca de solitud,

com rei d’enlloc, que sóc, t’endevinava:

presència, fe, campana... so,

blues, gota, nafra,

llum, espina, abissal.

Laberint de cabells. Qui ho sap? Jo, jo ho sé.

Els cabells meus esbarriats sobre el teu nom?

Potser... En els teus llavis...? Tal vegada.

O els dits que em ressonen

i et recorden ja viscuda,

continuada, amant, immemorial.

Et diré, doncs,

que et llegeixo els ulls des de l’esquerda,

fins al final i a poc a poc

perquè els meus tinc ja esquerdats

i la llengua esmolada

de tant de blues!, de tanta fe!, de tantes guerres!, sons, arpes!

de més solitud,

de tants forats.

Dec de ser un no-res

al centre mateix del cercle estúpid,

d’aquest vell astrolabi-guitarra

llosc, metàl•lic,

i obtús!,

que ja no mesura els astres

ni la distància ni el pes.

Així, mentre la fe se m’escola pels solcs de l’ànima,

què hi faig, a l’altra banda?,

al centre sòlid, sòrdid... del meu blues?

Ah! No hi dec fer res..!

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

2010-04-05T09:19:00.000-07:00

"Deixa'm que t'ajudi, si no, t'ofegaràs"-va dir el mico al peix, mentre el deixava a les branques d'un arbre.

"Let me help you, otherwise you will drown!" - Said the monkey to the fish,while he left it in a tree's branch.

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

2010-03-11T02:50:00.000-08:00

Cada un de nosaltres té l'obligació de deixar aquest món una mica millor de com el va trobar.

Every single one of us has the duty of leaving this world a little bit better than the way we found it.

AL NOSTRE ENTENDRE

2010-02-17T10:35:00.000-08:00

No teníem el cervell gaire plujós, tal vegada una mica, però amb mesura. El cas és que vam anar a cobrir un esdeveniment cinematogràfic. Es tractava de comentar unes seqüències sobre els interiors d’un curt, obra d’un famós director.
Al nostre entendre, i si s’hagués tractat d’una altra pel•lícula, els protagonistes haurien topat al vestíbul d’uns grans magatzems i ell hauria collit del terra la capsa de sabates caiguda i la hi hauria fet a mans amb un somriure estel•lar i fascinant i, com és natural, i si comptem que en aquella ciutat hi deu haver pel cap baix uns vint o trenta milions d’habitants, era més que probable, obvi, diríem, que s’haguessin retrobat al cap de dues hores en algun punt de la Staten Island mentre es disputaven un taxi, conjuntura que, sense cap mena de dubte, ens hagués fet pensar en les casualitats sense remei propiciades per les lleis inescrutables de l’univers cinematogràfic. Però es veu que el productor no disposava de gaire líquid i per aquesta causa el famós director no podia comptar amb els mitjans necessaris per a fer aturar el tràfic de la Staten Island, col•locar les càmeres i les grues en bona perspectiva i així fer versemblant tal empresa, endemés tan simple com el cas d’aquell qui, a Pequín, preguntava per en Josep: “En Josep? Sí, i tant! -va dir el xinès-. Trenqui per aquí, trobarà uns cartells d’anuncis, no els miri, no paguen la pena, camini tres o quatre illes, veurà una àvia que demana, aquí ja no m’hi fico, si vol afluixar-li la mosca, vostè mateix, unes monedes no li faran cap mal em sembla, després agafi algun metro, que n’hi deu d’haver, i baixi a la cinquena, o potser era la setena?, i allà mateix el trobarà, en Joan el deu d’estar esperant”. “He dit en Josep, senyor xino”. “Ah!, en Josep, doncs..., segurament també hi deu ser. Amb tanta gent, em penso que hi són tots”.

Bé, el cas és que els del cinema ens ho van fer més fàcil. Tafanejaríem la filmació del curt, just des del sud de les botes de l’europa de les estrelles, és un Paiset que es troba ben bé dessota la sabata dels francs i a la dreta del taló dels ibèrics –perquè aquests tenen exèrcit i el Paiset no en té-. A propòsit d’estrelles, ara mateix les europees ens semblen, i no sabem ben bé per què, devem d’estar enlluernats -és una sensació del tot ambigua i subjectiva que ens ve sovint al cap-, ens semblen, dèiem, una còpia inacabada del firmament americà, àdhuc creiem veure-hi l’ossa major, potser perquè a l’europa no es fa sopa per a tothom i per això els països que hi són lliures hi són lliures i preponderants i hi fan la seves dringadisses, i els pobles petits i atropellats esperem la caiguda de l’imperi fastuós i artificial per tal com els pobles som molt més petits (segurament això ja ho hem dit en algun paràgraf proper), tot plegat al nostre entendre, naturalment. I ja sabem que això no s'ha entès pas. Deixem-nos, però, d’assumptes clars i anem a allò que ens ocupava. En arribar ens vam fer, a corre-cuita, una idea succinta del guió que tocava per a la primera escena, que havia de ser festa i barrila a qualsevol hora de la matinada en la reproducció d’un local tronat muntat al plató tres. El director tenia l’autoritat d’un possés.
“Aaacció! Aaacció! Aaacció! Aaacció!”
Fins que li’n van fer cas.
Era en una sala de ball. De tant de realisme, oloràvem, quasi, els vapors dels qui esbufegaven i tractaven de moure l’ossada entre els constrenyiments que sol provocar la música tropical d’importació. Els protagonistes, madame Res i mesié Tampoc -per posar-los identitat, ja que per a nosaltres eren autèntics anònims- no es coneixien en absolut, no tenien espai per a moure’s i ni tan sols podien fer l’intent de cuejar amb certa dignitat rítmica les tropicalitats. Romanien drets, involuntàriament premuts l’un contra l’altra i submergits en l’obstinat tombat del baixista, d’uns greus que trinxaven els timpans, a més, tal protagonistes romanien embardissats en els crits d’una trompeta insomne i, a més a més, estaven enxarpats per les inspiracions d’una mulata d’amples malucs i ulls dòcils, vinguda expressament del Carib per a joia i delectança dels homes blancs de llet i ulls d'oceà. La noia cantant, possiblement descendent d’esclaus per part de rebesavis, sostenia en el braç esquerre un descomunal gat negre, al nostre entendre prou tranquil i manejable.

Aleshores fou quan mesié Tampoc, ja força fastiguejat -òbviament al nostre entendre-, va fer barraca amb les mans i va dir a Madam Res, a mode de megàfon, a l’orella i en un polit francès:
“És que ti vé quelque txos a buar?”

I, és clar, ella, què havia de dir?, doncs va dir que: “Ui”.
L’orquestra parà en sec, la mulata cantant -la del gat- demanava un suc de papaia, els músics sofrien unes estranyes contraccions i el gatot, electritzat per l’aturada del rebull, saltava sobre el director i el xarpava de mala manera.
“Tallin, tallin, tallin!! Refot!, vatuadéu!, quin mal! Foteu fora la pantera! Hòstiadedéu! Quin mal! A qui se li acut de portar una pantera a la feina!? Mitja hora de descans i ens trobarem al plató dos”.
El plató dos representava el pis de Mesié Tampoc aproximadament a les nou del matí. S’obvià, i al nostre entendre amb excel•lent criteri, allò que havia passat durant la nit. No calia. Ja fan escudella tantes nits libidinoses, rebolcades, rebregades i refocil•lacions per cap calé i sense la participació ciutadana, com fora en un socialisme com cal. Quedava prou ben explicat cinematogràficament que els protagonistes no eren de mena somiadora ni medieval. Allò havia de ser, ho sabríem després, talment una emboscada canalla –caldrà posar atenció al final-. Els càmeres prenien plans de l’interior, les llums eren tènues i apaivagades. Rere les ventalles encortinades i amb el so minorat per unes catifes escarlata, es podien intuir els brogits de la gernació del carrer i els fatus afanys per la cursa de la sobrevivència, és a dir, aquell córrer milles en cercle i anar a parar al punt d’origen o enlloc, que vénen a ser com ara sinònims, això és, al nostre entendre, raneres de ciutat que agonitza cada nit per refer-se l’endemà, també és, en realitat, el miracle de la vida. Sabíem, pel guió, que sobre les deu, la ciutat pararia per torns, que se n’anirien a esmorzar el crusan i el cafè amb llet o qualque altre entrepà que els vingués de gust, i ens preguntàvem si algun artista ens hi convidaria. Vam ser del tot ignorats, com els músics i els cambrers, si fa no fa com qualsevol xusmalla que et trobis en un racó, per dir alguna cosa, ja que nosaltres no som pas artistes ni gent de bé. Res de particular, són fets diaris que s’amunteguen als prestatges diaris. El guió també deia que aviat començarien les incursions i les excursions, és a dir, tots a dinar per després tornar a la feina per després anar a sopar per després de dormir tornar a la feina, o sigui, al genuí ritme Budi Alen –no escriurem Woody Allen, ara!, refot! Què cony... que aprenguin a dir Sabadell!!-.

En fi, tot molt ben planificat i ordenat. Salutacions ben cordials al guionista de l’univers i sobretot als maquilladors del món per la perfecció amb què penquen. Tot plegat pintava prou bé, a part del plagi que es congriava com una tamborinada sobre el tarannà de les obres d’en Jacs Tatí –sí!, home, sí! Jacques Tati-. De fet, havíem estat informats de quasi tot: oficina, dinar, oficina, escola, quitxalla, televisió, sopar, tedi, dormir, criaturam, crusan, oficina, és a dir, el progrés. Després, al seu temps, ja s’enfilarien, tots, el cap de setmana per a oxigenar les idees i embrutar el planeta com és ben normal. Cal fer constar que nosaltres hi havíem anat per a dir, d’estranquis, allò que la majoria dels companys periodistes no explicarien mai. Els companys, com és la seva obligació, informarien de milers de turistes i que les places hoteleres etcètera i que el país no viu dels tomàquets sinó dels turistes..., que la pel•lícula general va bé, com afirmaria un que ostenta bigoti si pogués informar. Amb tot, volem dir que desinformarien a cor què vols. I és lògic, s’ocupen dels cúmulus, de les calamarses, de la neu pols i els seus gruixos, de la circulació i dels assumptes de l’estranger, no per causes estranyes, sinó perquè es necessiten molts de bombardeigs informatius per a amenitzar degudament els sopars i fer el bistec més gustós, o, si voleu, xerrotegen i així la gent sap de tot i no sap de res, volem dir que sap d’allò que és homologat, cristianitzat i correcte. En el nostre informe volíem afegir un feix de bagatel•les com ara aquestes: tedi, paperots i deixalles, esports d’aventura, piscines, suor, platja i ampolles, muntanya, esport, llaunes i deixalles, esport, visites a l’estany i deixalles, plàstics, ampolles de plàstic, esport, bosses de plàstic, esport, replàstics i, no ho hem dit ja?, bosses de plàstic de totdéu i esport. Els dilluns i dimarts les vaques solen pastar plàstic i els peixos mengen profilàctics de franc i fan esport, al nostre entendre, evidentment, i no sabem pas si les hi afegirem, les bagatel•les. Potser hem oblidat de dir que totdéu fa esport?

Tornem, però, al film, perquè com que no som creients, els sants se’ns en van al cel amb una facilitat que fa aprensió. Si el dia de l’estrena del curt ens acomodem a platea ja tindrem ocasió de veure i degustar l’ambientació general dels exteriors de la cinta amb una discreta reproducció en blanc i negre de M. Hulot com a narrador. Es rodava de nou. Ara a l’escala d’un edifici gris.
“Aaacció!”

Sentíem un rellotge de cucut, llunyà. Tot era prou llunyà. Algú estirava la cadena d’un vàter llunyà. Uns cops als baixos d’una porta, llunyana, la porta. La dona de fer feines de l’oficina del primer segona escombrava el replà. Pla del cap de l’escombra, recorregut per la canya i detall. Pla de la cara de la senyora, nas espectacular, ulls cap al sostre: “Misèria!, per quatre quartos!, redéu!, misèria!” Magnífica i realista interpretació de la senyora, actriu de papers secundaris i que semblava indignada, en donem fe (li havíem entrevist un llibre petit a la butxaca de la bata). La porta del despatx era oberta. Hi havia un cert murmuri de baixes freqüències. Els ordinadors són silents, no escoltàvem tecleig de màquines. Tothom formiguejava amunt i avall. Això no obstant, sabem que la ciutat no es despertarà jamai ni mai més, hom dorm una migdiada còsmica i plàcida i eternal mentre es fa múscul, i, a més, s’ha bescanviat el no-m’agrada pels xandalls de disseny, humilment al nostre entendre, volem dir. Què serà que ens és impossible informar sense posar-hi cullerada? No som tan bons professionals com ens pensem.
   “Tallin. Bona”.
   Canvi de càmera. Ara a dins del pis.
   “Aaacció!”
Mesié badallava i Madam s’aixecà, tota mandra i tota seducció matinal. Pla d’uns ulls d’inequívoca expressió. A jutjar per una mirada de menyspreu dirigida a Mesié, i que li quedà brodada, l’actriu ho havia aconseguit. Al més pur i terrorífic estil Bet Deivis -Bette Davis- ens havia ben ensarronat tot fent-nos creure que: tu no existeixes, tu no ets, tu no respires, tu no fas esport, insecte!, xusma!
Entesos, entesos! -vam pensar.
Del llit estant, Mesié li tornà el llambrec. Massa altiu, al nostre entendre.
   “Tallin!”
   Efectivament...
   “Mesié Tampoc, estigui al cas -reprovava el director-. Hem d'experimentar la viva sensació que, per a vós, algunes dones són com àngels, però que mai no els ha vist les tetes per enlloc”. “D’acord. En faré l’intent”. “I tant! Per això rutila i per això se’l paga. Valga’ns la còrpora, amb els quartos que ens costa, vós! Aaacció!”
Repetien la mirada de Mesié Tampoc. Aquest cop, al nostre entendre, bona, plena de submissió.
   “La tualet txerí?”, va dir ella. “Al fons”.
Va anar al lavabo, suposem que es tocà els cabells i féu unes ganyotes davant del mirall (m’hauran de retocar aquest cap i el maquillatge, semblo ben bé una bruixa):
   “Txerí, le savon a ben?” -cridà des de dins Madam Res, en el seu francès de gran acsant parisenc. “Al prestatge, fot!”

Un incís: (Creiem que algunes coses es deien en francès perquè en segles passats i els altres més passats, el francès sonava aflautat, delicat i pulcre. Si no és així, no sabem el per què de tal francès. De fet, dels absolutismes, no en traiem pas gaire l’entrellat).
“Tallin! Descans per a dinar. A les quatre aquí totcristo”.

A la cafeteria. Xafarderia històrica, factura de la script, per a entreveure la personalitat de Madam Res i entrar-nos en tema. La script va dir: “La madama, senyora de gimnàs i cos proteic, com haureu pogut veure, tenia un fill. Se li va endur un pare, crec que per ordre d’un jutge. El nen es diu Christian. És un vailet estiramànigues, de dibuixos animats a les vuit del matí dels diumenges, sabeu?, d’aquells que mengen gomes de sucre de color rosa per dinar i que gaudeixen de vacances d’hivern a la neu. Quan va als Alps amb la madama, el bravatell té un monitor d’esquí per a ell sol, ros com un fil d’or, el monitor, oh, i tant!” “De grans -hi vam afegir nosaltres-, al nostre entendre, la immensa majoria dels infants seran conduïts, uns altres seran desarrelats, i uns pocs, els Christians, segueixen venint, com els infants antics, amb una barra espectacular sota el braç i ben connectats a les infoautopistes, i tiben el cordó umbilical més que una rastellera de galiots, oi?” “Seguríssim que sí -asseverava la script-, abans se’n deia oportunitat o bé, si fallava aquesta, es deia carta als reis, ara és LLEI”. “Podríem entendre-hi, doncs: LLicenciatura en Econòmiques Infovia, tal vegada?” -vam apuntar oportunament nosaltres. “Ni tal vegada ni romanços, és exacte!” -va rematar la script. I ens va explicar que un dia, després d’haver passat un superb Ferrari Testa Rosa, que roncava d’allò més, el Christià exigí: “Mamà, vull aquest escalèxtric”. (en Christian havia dit, molt clarament, AQUEST escalèxtric, no pas un escalèxtric. Emfasitzem, doncs aquest i no un de miniatura). Madam Res li responia: “Sí, maco, la mamà te’l compra quan t’hagis acabat el berenar”. I en sortir de la granja li compraria un Ferrari Testa Rosa com un déu. En Christian és de la generació dels esportius del gloriós mil•lenni nou. Per a conjurar la sort, els qui no siguin ateus poden dir que déu ens empari, els panteistes emparem-nos tots a una, els albigesos, pobra gent, ja no poden dir res, com a molt que algú s’acabi el rostit abans no es refredi. A part, un xicot dels d’atrezzo, fidel al guió, ens va completar la informació amb aquestes anècdotes, endemés del tot gratuïtes, però no era del cas de fer-li un lleig, pobre noi: “Mesié, havia rodat sota les directrius d’un audaç director del microcosmos petit com un d’allò... -deia l’atrezzo-. En aquella cinta feia de Felip IV el negociant de Rossellons. A la família, nobilíssima, s’hi comptaven ja cinc generacions de Felips Virus” -aclaria l’atrezzo-. I, suggeria l’atrezzo: “Felip IV hagués pogut dialogar amb l'infant Felip V abans de comprar-li l’anorac de fira que havia trobat a bon preu, com fan els pares vocacionals”. “Ep!, noi! Aquests felips no són pas pare i fill!, són de diferent progènie, índole, casta, però d'idèntiques capacitats mentals. Només cal veure’ls la cara” –vam objectar, indignats per la ignorància històrica de tal atrezzo. “M’és ben igual –va dir l’atrezzo-, això és un guió i jo escric el que em ve pel dret. Si cal m’invento la crònica del món, i, com deia el meu pare, qui l’ha segat que el bati. Segueixo. Això era un dissabte durant la visita de cap de setmana estipulada pel bacteri jutge Baltasar Gar. -afirmava l’atrezzo-, però el petit virus Felipet no volia roba si no era de marca, com la d’en Beto, el virus veí, qui, a més d’unes finques als Alps i d’una flota de petroliers ben equipats per a amollar el cru al Mediterrani, ja que la gent del Cantàbric ja n’estan farts, i és que tampoc no n’hi cap més -apuntà l’atrezzo amb malícia-, tal Beto era també hereu d’un bat de beisbol. Com a detall curiós sapigueu que els pares d’en Beto havien jugat a tennis fins que s’hi va posar la purrialla dels plebeus i la cosa es va fer ordinària. Va ser quan tots els microorganismes, virus i bacteris perniciosos, ja s’havien passat al golf per aquesta mateixa qüestió, i així, a mes a més, es podia gastar l’aigua sobrera i el diner guanyat, a pols d’esclau de plantació de canyes, pels avis, a Cuba. Si ja has nascut xef de cuina, que pocs alls hauràs pelat! -s’exclamava l’atrezzo, fent del tema una interpretació molt personal-. I..., ara, què més us volia dir? -seguia l’atrezzo-. Ah, sí!, que Felip V es rebolcava per terra amb una gran rebequeria: ...diré a la mare que dorms amb la Rosario, va gosar proferir, el molt canalla. Resulta que Felip IV li ventà un tostorro pel rebuig de l’anorac i el xantatge. Ja sé que és violència amb les cries de virus i amb els reis, però jo crec, més aviat n’estic segur, que personalment, jo, en persona, n’hi hagués fotut un barral” -asseverava l’atrezzo.
Les cinc. Vam anar al plató. “Atenció, rodem. Aaacció”.

En escena, Madam s’anava posant la roba, peça a peça, amb calma, amb aplom, seguretat, domini, control. Després, tot seient als peus del llit, es calçà les sandàlies. Per a Madam Res i per a Mesié Tampoc, tot era en vertiginós tempo de bebop, al nostre entendre. Com que les coses humanes importants tenen el seu tempo, un escriptor diu, sàviament: la lentitud és directament proporcional a la intensitat de la memòria, i la rapidesa a l’oblit.
   “Què diuen de la intensitat de la memòria? Així, com em podré concentrar mai?! -baladrejava Madam-. Estan pensant en veu alta. Facin-los fora, que aquests pensen”.
“Tallin! Vostès, per què pensen?!” -udolà el director famós-. Seguin i callin, o al carrer!”
A causa de relliscades com aquesta, inferim, al nostre entendre, que pensar no deu ser bo ni convenient i que aquell escriptor que hem citat no deu saber què s’empesca.
    “He dit que callin! Aaacció!”
Al nostre entendre, no hi havia grans coses més per a anotar, tret que no s’havien fet cap petó, ni al principi ni durant el temps que vam presenciar el rodatge. No anem delerosos de petons, no senyor, però jutjàvem que fóra un detall de certa tendresa si el petó hagués estat fet amb dignitat, és a dir que no era pas imprescindible que es bescanviessin un xiclet i menys que es fessin una exploració odontològica. En els temps que ens han tocat trobem a faltar alguns detalls de bon gust, potser de cosa antiga com ara fer-se un petó de Juli Andrius -Julie Andrews-, si més no (sense hàbit, és clar, entre poc i massa!). Dementre els bufaplanetes seguien treballant, a nosaltres, els bufanúvols, ens van engegar a prendre cafè.                                                                    Dues hores més tard vam tornar i ens va meravellar aquest final: Ja al passadís, Madam feia l’últim comentari, la càmera l’agafava des de baix en un audaciós contrapicat i amb acusada obliqüitat, que, al nostre entendre, devia d’aconseguir, demés, un efecte de tremp apocalíptic.                                                                              No ha estat gens agradable, ni pa que importa -va dir Madame Res a Mesié Tampoc amb gran flegma-, però has fet el que calia que fessis. Si tot va com he projectat i executa d’aquí a dos anys et faré arribar un foto del bebè. Sifisant, txerí. Au!, vés a cobrar. Director, acabem amb això, que m’esperen als Alps.

No m’examinaven des del batxillerat! -exclamava Mesié Tampoc.
I, cap cot, es posava el palmell de la mà al mentó mentre amb el dit petit es gratava una dent incisiva. Creiem, al nostre entendre, que aquest gest era raonablement desconcertant i, tal vegada, fora de guió. Cop de porta.
“Perfecte! Molt bona! Tallin. Mesié, vós us grateu les dents amb art. No m’ho hagués imaginat mai. Tingueu, una targeta meva”.

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

2009-12-05T12:53:00.000-08:00

Des del principi dels temps, cada cop que un poble es llança al damunt d’un altre s’esdevé la fi d’un món.

Since the beginning of time, whenever a people gets heaped on top of another, the end of the world occurs.

2009-12-05T04:43:00.000-08:00

Més que una altra cosa, a mà oberta sé estimar i

andarejar pels teulats.

Però em rasa el temps i els cabells ja se m’agrisen,

i em fan balma els ulls plorosos, la veu fina,

m’escorcollo, em raspo l’ànima.

No hi ha res. Els gossos miren.

M’he vist boig d’amor-cavall sense genet

a les dotze, quan els rellotges esqueixen el seny

com estilets en vertical.

A les dotze les partides.

Al llindar de les dotze, la nit d’agost inacabada

i d’un sol cop, d’una punyada, un burxanc arrissa l’aire.

I l'escac és puntual, i les befes es fan sòlides a les dotze de l’estiu

i ens abrusen les pells a les dotze d’unes nits

sense esperança. I tu trucaves. Les dotze en punt.

Ja ho veus, foraviat dels camins no sóc pas moderat,

com no puc amagar-me de no escoltar raons.

I no em faig preguntes, perquè, més que una altra cosa,

a mà oberta sé estimar.

Suporto el teu buit en els concs que tinc a casa

i el món se’m capgira, i tot és fum,

i es capgiren les algues,

i se’m rebenten les mans en tocar-les.

Guardo el teu alè dins d’un calaix

i torno a la feina.

No em resten cruïlles.

No puc triar.

(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")

AMIGA

2009-12-05T04:18:00.000-08:00

Amiga de la musa,
com apàtrida de l’amor absolut
i com rei d’enlloc, que sóc,
et veuré sols des de l’esquerda
perquè els ulls, orbs, tinc esquerdats,

tossuts.

(de POEMES ORFES)

EN EL DIA DE LA LLIBERTAT

2009-10-06T03:38:00.000-07:00

Tu, nascut de l’opulència,
no riguis, resta mut.
Fes la penitència que et pertoca
per no afanyar-te,
per no fer espatlla amb nosaltres.
Plora només per tu,
en solitud,
lluny de crits i brunzideres.

Perquè nosaltres,
ni monarques ni vassalls,
els oprimits,
ja haurem plorat abans,
també per tu,
que no trepitjares sender
ni t’afanyares en combat.

Per això, en aquell dia,
el de la de llibertat,
no diguis pas que hi eres.

(de POEMES ORFES)

COMPANYA LUSA, ROSA BLAVA.

2009-09-26T18:40:00.000-07:00

Han inventat un déu.
És aquell déu d’enlloc
que no hem causat nosaltres.

Perquè tu, núvia de rei absent,
amiga de saltamarges,
tu, companya lusa, rosa blava,
que sorgires d’allí allèn dels mars i les marees
del sud de Lusitània,
tu no causares déu.

Quant a mi,
ombra en el teu cos,
ombra breu a la deriva,
t'he de dir que
tampoc no observo ídol.

Dic, per tant, que cap divinitat no és certa,
i afirmo, amiga,
que en sentir també l’obscur
hem begut l’amor a glops
i que Nós portem a les mans
la tèbia escalfor de les terres.

I tot és, companya lusa, rosa blava,
perquè som claror, nosaltres,
perquè no hem inventat déu,
però
som
reis,
els reis
certs del cert reialme.

(de POEMES ORFES)

2009-09-22T03:55:00.001-07:00

Hauríem de viure en aquell món
on no se suposa res
i les metàfores són possibles,
on les bruixes desprenen
perfums de lluna.
Mes no és així,
on vivim és, tristament, cert.

(de POEMES ORFES)

2009-09-20T10:58:00.000-07:00

Avui la mar t’ha fet penyora.
Un bes als peus, l’onada calla.
Avui les mans, un regal a la cintura.
S’escapa el gest,
somriu l’arena.
Avui les mans, el bes, i l’aura.

(de "I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA")

L'OPERACIÓ

2009-09-04T02:51:00.001-07:00

(Al meu amic Àngel Eceiza-Duarte, pintor i també fill d'algun déu. Amb una enorme abraçada.)

No havia vist mai un paio tan estomacat i desnonat com el meu amic Blat. Bé, potser que expliqui una mica el cas.

“Aquest corredor llarg fa una olor dolça. És com una alenada untuosa, blana i lliscosa. Uns quants tubs fluorescents il·luminen, de blau, les seves parets inacabables. Al fons, hi ha una porta, s’hi pot llegir: sala d’operacions. I un cartell: silenci.Tot plegat sembla restar desert i obeir l’ordre imperativa i callada d’aquest silenci. No obstant, rere d’aquestes parets hi ha desenes d’éssers que dormen, que vetllen, que pateixen. Aquí la vida és celada, tremolosament oculta.”

Tal vegada, aquests paràgrafs són la millor i més poètica part de la novel·la de J.M.Sanjuan “Per Tots Nosaltres”, i bé podrien haver estat l’esperó del drama d’en Blat, el meu amic, drama que havia estat a punt d’acabar en tragèdia.
En Blat era fill d’àcrates i àcrata (sol ser així, els àcrates fan fills sòlids). El final de la guerra del trenta-sis l’havia enxampat de ple perquè en aquelles dates ell just acabava de néixer i, per bé que el país estava romput i el més prudent era girar cua, no hi va ser a temps, ja era al món, ja havia plorat per primera vegada i la infermera li havia surrat un jaco al cul que déu n'hi do! De manera que no havia pogut recular ni un mil·límetre i no s'havia pogut quedar un parell, o tres, d'anyets més a recer, fins que hagués passat la maror del carrer.
La seva germana Alzina tenia aleshores tres anys. El seu pare, com tants d’altres, havia hagut de fugir a corre-cuita per la Jonquera quan les tropes feixistes ja estaven a la riba de l’Ebre i preparaven la batalla més sagnant de tot aquell despropòsit. La seva mare quedà sola amb els dos petits en un mas de l’Empordà i féu mans i mànigues per a tirar-los endavant. Del pare, no se’n va saber res més. Possiblement havia estat lliurat a la G.E.S.T.A.P.O. pels cordials i amables enfants de la patrie, qui tinc entès que s’esperaven a l’altra banda del coll del Pertús per a trair els republicans que travessaven la frontera i retenir-los en els camps de vacances de la platja d'Argelers, el temps que calgués, fins que se'ls mengessin els fongs o fins que es poguessin enviar a Polònia, o a Àustria, on les fleques dels nazis ja estaven en projecte i en poc temps havien d'obtenir les corresponents llicències d'obra i d'acció. Però tot això ja és passat. Anem a pams.
En Blat era hoste d’un hospital (d'un hospital com aquest de què parla en Sanjuan a la novel·la) que també feia olor dolça i tenia el cartell del silenci pertot arreu, a més d’aquell altre cartell que fa tanta gràcia, que és un acudit de metges i que diu “no em fumis” (Quin acudit més fantàstic!, fumar-se una infermera...?, no és pas una mala idea. N'hi deu haver que es deixin fumar, suposo. De fet, els metges bé que se les deuen fumar, dic jo).
Ja havien operat en Blat, a cor obert, dues vegades i aquesta era la tercera que li desmantellaven la caixa toràcica i li plegaven les costelles enrere. Li vaig regalar el llibre d’en Sanjuan el dia que el vaig anar a visitar. Feia sols quaranta-vuit hores que havia sortit, no gaire sa ni gaire estalvi, d’aquesta tercera intervenció i que havia vençut la consegüent anestèsia. Segons els metges, li havien col·locat una pròtesi mitral-aòrtica, que deu ser, calculo jo, com una mena de carburador alemany (no tinc especial tirada cap als alemanys, però es veu que per la mecànica són unes eines). De manera que el vaig trobar envoltat de tubets i connectat per tots cantons, ensonyat i certament desanimat, molt desanimat... destruït. Em vaig pensar que aquest abatiment era degut a una mena de depressió natural ulterior a la intervenció, demés, lògica, com ara els abaltiments de les parteres joves després de la primera ventrada (perquè a partir del segon part ja van per feina i no estan per perdre el temps amb depressions post-part ni bimbirimboies gratuïtes).
Vaig observar que l’aparell de mesurar les constants vitals a què estava connectat en Blat anava fent un “quic, quic, quic” amb bastant penes i treballs. De fet, de tant en tant semblava que volia embarrancar, quiiiiiiiii... Però, després d’uns segons eterns i congoixants, es recuperava: quic, quic... A cada quic, la línia verda que es mostrava al monitor feia una ondulació suau, suau, molt suau, com una mar encalmada. Degut a aquesta suavitat em va semblar que tot anava bé. Vaig pensar, això marxa, està tranquil. Tal vegada, però, estava massa tranquil, fa de mal dir. Se’m va acudir que mentre el meu amic havia estat connectat en aquella màquina que xucla la sang i mentre l’estaven remenant, ben segur que hauria visitat l’altre barri, si més no, per a veure quin pa hi donen. Més endavant ell em diria que sí, que hi havia estat, però que allí no hi havia pa, ni llums ni semàfors ni futilitats ni hòsties, i que ningú no el va venir a rebre, ni vestit de blanc ni vestit d’astronauta, en fi, que tota aquesta llegenda urbana sobre els éssers estimats i la benvinguda lluminosa és un fracàs i que, pel que sembla, l'altre barri també és un campi qui pugui en què totdéu va a la seva.
El vaig abraçar procurant no sacsejar-lo i després li vaig lliurar “Per Tots Nosaltres” (la novel·la d'en Sanjuan). Ell el va tafanejar una mica i, tot seguit, amb els ulls plorosos me’l tornava i m’indicava que el posés sobre la tauleta, on tenia una ampolla d’aigua tèbia per a beure (com en tots els hospitals en què no hi ha neveres, és clar), un despertador (no sé pas per què el volia) i un got de plàstic. Era evident, doncs, que en Blat en aquelles circumstàncies anímiques no podia llegir ni el llibre d’en Sanjuan ni el Camí de Sirga d’en Moncada. Em començava a sentir culpable per aquell acte no gens reflexionat, aquella badada irracional meva. Com se m’havia acudit de comprar un llibre que parla d’hospitals, d’esnobs i desgràcies, ferits, morts i aclaparaments, a un home que es troba a punt de fer el salt entre el barri dels insensats i l’hotel Califòrnia?! Però en Blat no s’ho va prendre pas malament, era valent i estava acostumat a sofrir misèries. Ben al contrari, com que era un bon amic, em va agrair el llibre. Així que, tot gesticulant, em va fer entendre que tant bon punt li traguessin els tubets i les canonades, els endolls i els borns, se’l llegiria per no fer-me un lleig.
Com he dit, el principi del drama d’en Blat no fou pas aquella tercera intervenció a vida o mort, ni el meu llibre, sinó la Sílvia. I és que, verament, cal dir que la Sílvia era una tragèdia.
En Blat reposava tranquil, i jo, sense conversa possible, l’observava en silenci i de tant en tant, per a fer res, li regalava un somrís estúpid. Fou aleshores quan, de cop i volta, caigué presa d’un estat nerviós que en pocs moments es féu agut. “Un atac! Un atac! Metge! Senyor metge! Infermera! Cony, se us està morint! Que se’n va! Que se us en va! Ospasanta! Estigueu per la feina, vatualolla de fang!” -vociferava jo, indignat. I, enmig del caos, per a cridar-me l’atenció m’agafà la mà amb tota la força d'un agonitzant, com amb unes tenalles horribles, i amb un dilatat repertori de gestos intentà de dir-me que es trobava molt malament..., però es veu que molt malament! Així, amb els braços i les mans féu diverses vegades com qui dibuixa el contorn de la caixa harmònica d’una guitarra, és a dir, una mena de vuit, seguit d’un gest que volia significar, molt gràficament, que li havien clavat un ganivet entre costelles, o potser un punxó. I, en el deliri, es palpava el pit i em volia ensenyar els forats imaginaris i la sang. Desseguida vaig entendre que tot aquell trasbals era per causa d’una possible dona que tenia forma de vuit. I li ho vaig preguntar: “Tot és per causa d’una dona, Blat?” No, no!, semblava dir-me amb els ulls sortits, per causa no, per causa no!, per culpa, collons!!, per culpa d’una dona! I ho anava reiterant, i més... i més. Fins que la cara se li posà tan vermella que semblava que els capil·lars se li anaven a rebentar i que esclataria davant meu i m'esquitxaria sense tenir temps, jo, per a apartar-me. Em vaig espantar de bo de veres i vaig anar a cuita-corrents a buscar la infermera. Era una dona grassona, de galtes rosades, d’uniforme amb còfia, que esmorzava. Va venir, va veure, va fer-se una idea ràpida de la situació i va vèncer. Va marxar, va tornar i, en un tres i no res, li clavà una agulla espantosa en un braç, i... compte!, en sentit totalment perpendicular. Com ho veia jo i a jutjar per l’espasme horrorós de què va ser víctima en Blat, el salt que féu el pobre amic, i els ulls desorbitats i vermells, aquella bruixa li havia barrinat l’húmer, ben segur. I la infermera grassona exclamà: “Que l’ha molestat, vostè? Pobre fill!” I després va dir: “Vostè no deu saber que les dones som l’origen de l’univers”. Vaig quedar estupefacte. “Ospadreta, sancta sanctorum de déulopare!” -vaig cridar emprenyat. Després vaig xisclar: “L’ha xutat, l’ha xutat! Senyora, vostè l’ha xutat! No hi ha dret! Senyor metge, han drogat el meu amic!” De fet, amb aquella punyalada era clar que en Blat es tranquil·litzaria a l’acte. I, com estava previst, quedà derrotat ipso facto, com un ninó fart després d’una reconfortant mamada. “Perdoni... què ha dit, abans, senyora?, d’allò... de... l’univers?” “Senyoreta, maco, senyoreta! Au!, que l’hora de visita ja s’ha acabat. Vagi-se’n d’aquí immediatament. En marxa! Llustre!” “Però...” “Fora!, cony!!”
Me’n vaig anar amb la cua entre cames. De fet, en sortint d’un hospital i després d’haver vist i palpat el sofriment aliè, és natural que tots portem la cua entre les cames, uns més voluminosa i uns altres menys, uns més tibada, uns altres flàccida, sense gens ni mica de tibantor. Va com va, i depèn de l'edat també. Els metges diuen que, de cueta, cada mascle té la seva i que en cas d’insuficiència no ens la poden pas desmuntar, perquè d’aquesta mena de peces, ara per ara, no hi ha recanvis. I, això, les dones no ho volen entendre de cap manera. "Perquè no te'n compres una de més gran -diuen-, a última hora una pelleringa així no ha de valdre cap calé."
Una setmana més tard vaig tornar a l’hospital. Després de passar tots els controls reglamentaris vaig entrar a l'habitació i me’l vaig trobar al llit, mig incorporat. Li havien tret els tubs i els aparells i, precisament, fixa’t, tu!, s’esforçava a llegir “Per Tots Nosaltres”, d’en Sanjuan. Pobre amic!
Plegà el llibre, em va fer un gest perquè m’hi acostés, atès que tenia la veu absolutament rompuda i els nivells d’energia plans. D’aquesta manera, com qui es confessa, em va explicar que el llibre li estava agradant bastant i que la traducció era molt bona. Després em va dir que, pel que feia a ell, el pitjor no era pas l’arriscen el palès intent de suïcidi que havia perpetratadíssima operació a cor obert que havia sofert i el caràcter summament perillós de l’anestèsia, finalment vençuda, sinó que el problema era que l’havien enxampat viu, i per pèls, en el palès intent de suïcidi que havia perpetrat , i per aquesta causa havia hagut de passar quatre dies més, tancat i vigilat a la unitat de vigilància intensiva, a punt de morir, però sense morir, que és molt fotut. “Viu, sí senyor! Em van agafar viu, vatuadéu. I jo no vull viure més. Que m’arrenquin aquest cony de pròtesi mitral i em posin les meves vàlvules velles. A cadascú les seves coses! Que em tornin les meves vàlvules i em deixin el cor cardat, tal com estava, ago’n la clàvia del fusell! He dit que no vull viure més, i s’ha acabat! I aquí mano jo! I, per postres, em foten mal els pits!! Com t'ho dic, em foten mal els pits, noi!! ” -s’exclamava, pobre amic meu. Això, però, tenia una explicació senzilla, és que s’havia pres les tres capses de pastilles que hi havia a la tauleta de nit i que no li pertocaven pas, ja que, com és lògic, la seva medicació era curosament controlada per les infermeres. En realitat (i entre nosaltres...) eren les tres capses d'anticonceptius que acabava de comprar la seva germana Alzina, qui l’havia visitat mitja hora abans que la seva companya, la Sílvia, i se les havia descuidat a la tauleta. Això també tenia una explicació: l’Alzina, per culpa dels bombardeigs feixistes, per la natural angoixa que li provocà l’absència del cap de família i encarada tostemps amb sa mare en aquella edat tendral en què una nena comença a enamorar-se imprudentment del seu pare (a última hora, què saben les nenes del seu pare?, i si és un impresentable... què?), sempre anava despistada. I val a dir que, tot i havent ja passat de llarg de la setantena, encara esperava de reeixir en aquestes feines de l'amor, i , és clar, no volia pas caure (a la seva edat, collons!,) en l'emboscada biològica i quedar prenys sense remei, perquè... mai no se sap.
Bé. En Blat, en resposta a la meva inevitable pregunta, “com és possible que un paio sencer i ponderat com tu provi de suïci...?”, em va dir que la Sílvia, quan el va veure amb aquell aspecte tan lamentable, intubat fins a la bandera, tot ell d’un groc ocre brut, prim i demacrat, que feia escrúpol de mirar, gairebé repugnància, i que ja l’alè li feia aquella ferum de la proximitat de la mort, pobra ànima!, de qui només quedava l’esquelet!, a la Sílvia, doncs, no se li havia acudit res més apropiat per a l’ocasió que dir-li: “Em sap greu, "cari", però he vingut només a dir-te que, ara que ja estàs assossegat, et deixo. Ja ho crec. Una altra persona em fa feliç. Oi que ho entens, bufó? Vols saber qui és? Saps l’Àngel? Sí, home!, aquell que no podies veure ni en pintura. Te’n recordes, d'aquell que t'emprenyava tant?, que arribàveu a les mans cada cop que us trobàveu? No recordes que una vegada et va fotre una cara de bonys? I tant, home!, doncs aquell. Tu deies que era un cretí i un esnob insuportable i un malnascut i un fill de meuca i de gossa. Pobret de tu! Doncs sí, maco, és aquest mateix. M'estima. És el paio que em fa tan feliç. Més que tu. De fet, amb ell sóc tan feliç com un gos amb un os. Au!, adéu, "cari". Ara me’n vaig, que ell m’espera. Queda't aquí, ben tranquil, i descansa, "cari", descansa”.

I se n’havia anat, és clar.

(Per a pal·liar aquestes situacions no ens queda París, però sempre ens quedarà un humor discret...)

2009-08-30T11:55:00.001-07:00

T’he esperat sense memòria
i em cal, per forjar-me en tu,
coronar planetes que desconec,
intuir amor a l’altre nucli de les coses,
ablanir-me com un nen.
I tu, que et vas fonent en el gest,
amagues les torrasses i els merlets.
El somrís de la fotografia,
agònic, es trenca en plor.
Resten un llit de còdols i llimacs
i quatre aranyes al calaix vell,
i em deixes, sens voler, en un per què, espès,
quan grato el rictus i l’anònim,
quan llimo la sorpresa,
quan arpejo l’arrap, i el tatuatge, i la pell.

Demanaré un altre cafè,
sol !

(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2009-08-23T07:42:00.000-07:00

El més gran dels cretins és aquell qui, sense encomanar-se a cap sant, s'autoanomena "optimista".

The largest is stupid who wants to be "optimistic".

L'artista no "crea", descobreix: "Em limito a extreure el que la pedra conté".
(Michelangelo Buonarroti)

The artist does not "create," reveals: "I would just remove the stone that contains".
(Michelangelo Buonarroti)

NO HI HAVIA NINGÚ... (Anticonte molt breu)

2009-05-17T12:28:00.000-07:00

El primer correu electrònic era per a la Verònica. En Miquel havia escrit: “Entre tots els verbs, el verb ignorar és el que més aviat trasmuda en paràlisi”. I havia donat l’ordre: ordinador, envia’l a Vero@punt.com. L’endemà, com cada dia, després d’esmorzar, engegava de nou l’ordinador i obria el correu. Res, ni una ànima. Va escriure: “Penso que a part de la feblesa i la por, al poder, li cal la ignorància del poble. El poder es basa en principis de dominació en diferents graus, president, dictador, amo, guru, psiquiatre. L’autoritat no és guanyada per qui la reté sinó que és atorgada per qui passa por”. Adreça: Fidel@punt.com. Ordinador, envia’l. El dia següent: “És la conspiració perfecta. Un poder invisible que us engrapa i us tenalla. En realitat és la més gran i subtil de les dictadures. Els artífexs de tal calamitat ho tenen tot controlat i previst. Es tracta del pla universal”. Adreça: Joan@punt.com. Ordinador, endavant. L’altre: “Tot el vostre viure és absolutament grotesc. Vosaltres sou esclaus, sou cucs”. Per a: Andreu@punt.com. Ordinador, envia’l. I l’altre: “Com més bon sou, més sofà, més colla sou i més cretins en nòmina. La ignorància és el camí de la comoditat, aquesta és, doncs, la ruta perfecta per a evadir responsabilitats”. Josep@punt.com. Ordinador, va! I l’altre: “Es deleguen els deures propis en altres individus. Si erren, per a ells va el pollastre i el despropòsit queda justificat”. Júlia@punt.com. Ordinador, endavant. I més: “La humanitat ve traginant des del seu origen mateix una llavor defectuosa”. Per a Ramon@punt.com. Ordinador, envia’l. I un dia més: “Tots plegats esteu malalts. Però ja veig que no enteneu de subtileses”. Eulàlia@punt.com. Ordinador, en marxa! I encara més: “Hi ha altres objectius que no siguin la perpetuació ad absurdum de l’epidèmia homo sapiens. Rectifico l’accepció epidèmia, volia dir pandèmia”. Ernestina@punt.com. Ordinador, envia’l. Encara: “Sóc d’una secta, la meva, i segurament per a tu sóc perillós”. Jofre@punt.com. Ordinador, espavila’t! I, per si fos poc: “Poble, absort en la contemplació dels èxits, en l’adoració de l’inútil, penjat de la figuera i de la petulància, quines brides i quin jou! Quina reunió de conspiradors! Quin pandemònium!”. Antoni@punt.com. Ordinador, llustre!, que és per avui! I ell, tossut: “Els mecanismes psíquics, ara per ara uns perfectes desconeguts, ens portaran a topar amb la nostra pròpia llum o amb la nostra vergonya, ens encararan i ens convidaran a la reflexió”. I amb la recomanació: escampa’l arreu, el va enviar, de cop i en un camp ocult, a les quatre-centes dotze adreces de clients, parents i amics que hi havia a l’apartat de contactes del seu correu electrònic.

No havia rebut ni una sola resposta durant els quatre-cents dotze dies que passà des del missatge que havia enviat a la Verònica. A la fi, li arribà el primer de tota la pila de correus que ell esperava rebre en breu. L’obrí amb una tremolor, una frisança indescriptible. Deia: “No s’hi esforci, a l’altre costat, no hi ha ningú. Sempre al seu servei, jo, l’ordinador”.

De fet, no estàvem descrivint les margarides d’estiu, ni el cos ni el color ni la llàgrima del vi de missa, ni el tràfec de les abelles quan remenen mels de milflors, més aviat ens adonàvem que si el cap se’ns embulla tendim a beneir les barricades. En fi... ara que volíem provar de fer literatura senzilla d’entreteniment. Quin greu ens sabrà, quan sigui l’hora, d’haver d’invocar els arbres per a cantar-los les absoltes, i descriure un riu per a dedicar-li l’últim rèquiem, quin greu per les valls quan els hàgim de compondre l’epitafi, quin greu la marmota i el mussol, l’alzina, la guilla, quina llàstima de prats i ratolins, quin desastre i quina enrabiada! Però..., quin goig sentim, ara, per l’alliberació definitiva d’en Miquel!

Per cert, a la seva pròpia incineració només havia assistit ell , naturalment!, ah!, i dos funcionaris.

LENITUD O L'ABRAÇADA DEL NORD

2009-05-17T12:12:00.000-07:00

(Beatriz, per a tu, perquè practiquis una mica més de català. Um beijo grande.)

(...I dic que la mort és com l’arribada d’una nit que precedirà un nou dia. No estimem allò tan nostre i patim si se’ns desprèn? També els òbits de persones estimades ens vénen, en certa manera, com pèrdues de joguines, les més preades. Perquè, què hem vingut a fer si no és a jugar? I de quina manera s’aprèn si no és jugant i endurant? Fins i tot constato que el joc pot no ser confortable i que, en realitat i encara que ho vulguem ignorar, en el fons ho sabem tots.)

Oriol, rep el meu condol per l’absència del teu germà Joan, aquesta part de tu que, al seu temps, va decidir anar-se’n.
No he vist Stockholm, però sé que les tardes s’hi esllangueixen com si s’esprimatxessin lentament, no és així? Diuen que allí hi ha un rerefons inacabable de llum tènue que banya de tristor les cantonades i les arestes dels ponts i passadissos que creuen les aigües. M’han explicat que el sol hi és un gresol esmorteït que pinta les formes d’un gris violeta pàl•lid amb contorns suaus i colora la gent amb una mena de nimbe opalí. Segons tinc entès, el trànsit hi és tan alentit i amable que sorprèn pel profund respecte als vianants i, a més, s’hi respira aquella mena de silenci de vidre de caramel. Sé que, malgrat ser ciutat, aquest és un lloc summament agradable. I et dic tot això, Oriol, perquè em consta el rebuig que sempre has sentit per les ciutats. Ja veus que m’he informat bé. Temo, no obstant, que el país del nord t’haurà agradat més que jo voldria, ho temo perquè quan tornis potser vulguis de nou tirar cap amunt. Si això fos així, des d’aquí també enyoraríem la part de nosaltres que se’ns hauria desprès, tu, Oriol, aquest home de les muntanyes i els verds, aquest antic viatger, antic i ferreny home gòtic.
(He deixat de teclejar i he fet un glop del cafè que tinc al costat del cendrer. A través del vidre del balcó veig una figura que avança des de la cantonada, cadenciosament i lenta. És una noia, porta unes faldilles molt llargues. Necessàriament les faldilles tan llargues em recorden la meva dècada, aquella en què tots érem més vius).

L’abraçada del nord fou aquesta:
Pels voltants de Stockholm, un febrer amb poca llum.
La ciutat era gelada, però això no els afectava en absolut. Per a ell, acostumat a fer llenya per a passar l’hivern i calçar-se raquetes de neu i avesat a rentar-se en aigües gèlides, el fred era un component més del seu ésser. Per al gos, en Papu, res no tenia cap transcendència sempre i quan pogués estar-se amb l’amo. La Tana, una furgoneta orgullosa com cap de la seva roda de recanvi davantera –que en som, de desagraïts amb els vehicles vells!-, no opinava, es limitava a ser fidel a l’Oriol.
Havien passat de Copenhaguen a Malmö en el "ferry", en Papu s’havia marejat un poc i havia vomitat a coberta i la Tana no anava gens fina. Després, vorejaren el gran llac Vänern i ell trià la ruta de més boscúries fins a Vasteräs -era lògic, tractant-se de l’Oriol de les muntanyes-. Fins que la Tana va començar a fer-li estranys i, a la fi, a les portes de la capital, es negava a seguir. Deu ser que enyora el sol -pensà ell.
Van deixar la Tana en un taller on, sortosament, es parlava francès, encara que un francès primari i un pèl tronat. I ell i gos s’endinsaren xano-xano cap al centre, per a fer temps. Encara ens queda enfilar-nos fins a Söderhamn, tu estigues al cas, Papu -va dir al gos. En Papu, qui caminava al seu costat i olorava les vorades i es feia un tip d’aixecar la pota esquerra -era un gos esquerrà- per a signar arbres i edificis, va dir que, bé, que no n’hi havia per tant, que a Söderhamn hi arribarien com fos perquè l’amo Oriol se’n surt de totes. Mentrestant, els xiscles de les gavines portuàries els convidaren a mirar l’espectacle opac de les aigües de la badia.
(I mentre explico això, Faldilles Llargues s’apropa. Veig que llueix uns llargs cabells de mantellina d’eben, un llarg caminar i crec intuir una llarga mirada obliqua. El món va començar a rodar quan les dones van prendre nom. Assajaré els noms que em van dir les noies del “Lotus de Shaoguan” -el restaurant xinès del meu carrer- que vénen a ser: Liu Xiao Yan, Lan Xiao Yu, Ye King Wen. Per alguna raó les dones d’orient em recorden les llunes. Lluna també em semblaria un bon nom. Voldria saber com és, en xinès. De moment ella és només Faldilles Llargues, i és oriental de totes totes).

Una altra Tana, que no era la furgoneta, havia viscut amb l’Oriol quatre mesos a la petita barraca de pedra i fusta, al peu del prat. La noia es deia Aitana i ell havia posat Tana també a la furgoneta per una estranya i molt personal similitud que trobava entre la jove pèl-roja, generosa i robusta i el vehicle vermell un poc descolorit o, qui sap, perquè també s’estimava la furgoneta. El cert és que després d’un tendre arrodolament sobre la màrfega, l’Aitana l’havia omplert de petons al coll i com que pensava que el tenia a punt i tou signà la seva pròpia sentència de desnonament en sol•licitar, a cau d’orella i molt fluixet: no voldries pas que tinguéssim un fill? Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, li responia que: no és res personal, però no vull aquests lligams, saps? Jo no sóc d’omplir el món de marrecs. L’Aitana es va quedar encara uns dies a la barraca. Fins que, eta un embolcall de tristor, es va anar apagant lentament, començà a omplir la motxilla de roba i dubtes i un matí se’n va anar amb un adéu abatut, a penes pronunciat. Ell no ho va entendre. Crec que l’Oriol és així, però com que de vegades tinc conviccions massa arrelades, confesso, doncs, que no sé, en veritat, com és l’Oriol, a part d’un amic provinent d’una família amb diners i que malgrat això porta la vida més austera que jo he vist mai. Tanmateix, i això ho sé del cert, no vol que ningú depengui d’ell. En una ocasió en Ramon -amic comú- li va dir que les dones joves no se sap quines històries pensen, però que volen viure les experiències i aventures pròpies dels vint als trenta, que els agrada ballar, esgotar la matinada i coses com aquestes, i que tot d’una se’n van, quan menys t’ho esperes, que és el pitjor. Va acabar dient: Oriol, temo quedar-me sol perquè en aquests trànsits em trobo marrit, desolat i fotut. I l’Oriol, molt flegmàtic i amb el somrís murri habitual, mentre encenia la trompeta de bon afganès de després de sopar li feia una confidència: m’agraden joves, ja ho saps i ben rodones, però el que no saps és que no em fan por quan se’n van sinó quan es queden. Acte seguit, aspirava el fum blavós fins a la melsa i li agafava l’atac habitual del riure afganès.
I... Lanzarote des de Stockholm:
Mentre caminava per aquest dèdal interminable de ponts i canals, la sal, la humitat i els xisclets de les gavines li recordaven les altres, les càlides gavines de Lanzarote i el tendal de la platja, un tipi d’entrada rodona i de lona blanca que s’esgrogueïa a mida que anava canviant d’usuaris i se la deixaven en herència tots els rodamóns que hi havien fet estada. Algun indi pèl-llarg dels setanta l’havia plantada allí, a les platges del sud, no se sap quan. Ni les gavines en sabien l’origen exacte. Al seu torn, l’Oriol hi va entrar el sac, el fardell de roba i l’escudellam d’alumini i hi va penjar un pòster de l’Hendrix i el fulard de seda amb elefants pintats a mà que sempre tragina amb ell arreu on posa. A més de llibres, Martí i Pol -si fossis terra creixeria en tu... i només jugo a viure per no perdre’t-, Lorca, Márquez, Salvat, Cortázar. Dels Relatos de Cortázar li agradava "Con un fondo de agua" que havia rellegit mil vegades assegut en unes roques mentre els crancs li deambulaven pels peus i esperava que l’enorme llíssera, batejada com la Clàudia, tragués el nas sota unes molletes de pa que ell havia escampades a l’aigua. L’acompanyava també una antologia de butxaca, de Lorca, de la qual havia escrit uns versos: "¡chopo viejo! Has caído en el espejo del remanso dormido..." i els havia omplert de dibuixos pels voltants.
A més del tipi i els temps de jove, les aus marines de Stockholm li evocaven la barqueta menuda i feble d’en Miguel, que recalà cada dia uns metres a prop d’ell. S’havien fet molt amics i en Miguel li portava pa i uns tomàquets o un grapat de pebrots i adesiara li donava una panera de peix a canvi d’ajuda per a recollir i netejar les xarxes. L’Oriol per a agrair-li el menjar i el tracte li va dir que de bon grat li ensenyaria a tocar blues i el que calgués. “Lo siento, amigo, de lo que has dicho, poco he pillado. Es que...”. En Miguel no entenia gaire aquella llengua estrangera de l’Oriol, però perquè se sentia illenc de debò en comprenia la raó. “Amigo –va afegir-, yo soy canario y comprendo. ¡Qué sabrán ellos de los guanches! No queda ni uno”. Des d’aleshores els vespres tocaven blues sota les amples llunes del sud. Resultà que en Miguel remenava un blues cerebral i ric en matisos i dissonàncies tan bé o millor que l’Oriol.
A Lanzarote la lluna és ampla i espaiosa com el somrís de la persona estimada.
(I com la volada d’aquests estirats cabells negres... Faldilles Llargues, ara, es passeja com si hagués perdut el carrer de sota els peus. Busca alguna cosa. De fet, m’està distraient d’allò que vull contar. No sé per què barrejo les llunes de Lanzarote amb una presència del tot atzarosa. Escriure no admet distraccions. Seguiré. I no em vull distreure més).

...aleshores l’Oriol anava descalç i vivia descalç de tot. Després de les platges deixà de menjar peix “i tota cuca que tingui ulls i em pugui veure mentre me la menjo” –deia- i van arribar les muntanyes, el seu grapat de gallines verges del corral i, als núvols, les aus majestàtiques i austeres, rigoroses àguiles que ens tenen pels personatges més perillosos, els qui operen en el teatre dels esgarrifalls, immergits en una immensa maqueta marró-verdosa, allí, a baix, al món.
(Ara ha passat per sota el balcó. M’he aixecat i he hagut de sortir a treure el nas. Ben mirat també es podria dir Ye King Wen. Prou! Perdona’m, Oriol, això no té gaire sentit, ja ho sé).

L’Oriol i l’Índia:
Deia que, posats a recordar gavines, des de la humida Stockholm sé que recordes les exòtiques i juganeres, les d’Ahmadabat, pallassos de bec corbat més taronja -com m’havies explicat-, que remuntaven el riu, mentre tu amb una desmesurada bossa i l’abonyegada guitarra t’enfilaves a l’estrep d’un autocar atrotinat que feia ruta cap a Delhi i que aixecava núvols grisos de pols i cendres. I l’autocar digué prou i ja en tinc prou!, n’hi ha prou... de turistes! Se li rebentaren la transmissió, un pneumàtic i altres tripes quan s’esbatanà sobre unes pedres, prop de Jaipur. Aleshores, tu, qui portes la sort del pelegrí a les butxaques, paraves el polze al vent i uns carapelats t’arreplegaven quan només havies caminat una escassa mitja hora.
A Bareilly, prop ja de Nepal, no hi havia gavines, els seus jocs no allarguen com per pujar tan amunt. Una setmana més tard, a Katmandú, la gent li fou prou hospitalària i s’hi quedà vuit mesos obsequiat per uns amables i silenciosos monjos. Menjava fruites i una mena de farinetes i aprenia coses que no es troben escrites, coses que es viuen només al peu dels colossos nevats i al redós dels mestres venerables. I novament es presentà l’aventura del regrés. Va vendre a un americà acabalat, per cent dòlars, la vella guitarra amb què havia distret els amics i els havia cantat quatre balades inventades, i a dit, i a peu, com bon caminant que ha de ser el bohemi que se’n preï, i amb els cent dòlars a la bossa -cent dòlars són cent dòlars, tu!-, anava paint les farinetes i gastant sola de sabatot, pas rere pas. Trigaria un mes i escaig, emperò no tothom pot dir que ha digerit Katmandú en un mes.
Em vaig trencar les mandíbules de riure quan em va contar que una nit, ja a prop d’Usküdar i poc abans de travessar el Bòsfor, va haver de córrer de boig amb els ulls sortits i cames ajudeu-me. Tres felins enturbantats i amb enormes barres de ferro, ràpids i llestos com la gana, l’empaitaven amb clares intencions de robar-li o... violar-lo. Hòstia!, hòstia!, anava cridant ell mentre els talons li feien abonyecs a les anques, sort que no porten fusells. I es va amagar rere uns rocs aprofitant que un núvol enviat per un tal Santoriol cobria la lluna i enfosquia la nit. I va respirar profundament. L’esmentat Santoriol és un personatge que no s’enfada si dius hòstia quan pretenen violar-te, més aviat pensa: és lògic, imagina’t!, jo l’hagués dita més grossa. Els agressors, però, mentre l’empaitaven resaven una mena de jamalají jamalajà, orem, germans, que ell proveirà ("ell" era l’Oriol, per descomptat). Mai no he entès com els va poder despistar amb aital carranqueig i esbufecs a causa de l’immens pes i embalum de la bossa. Poc temps després, malauradament, moria el seu pare. Amb els diners de l’herència compraria mitja hectàrea de prat amb la cabana, el petit hortet al solell i el grapat de gallines tocades del bolet que romancegen en el seu corral. D’aquesta manera s’havia donat d’alta a la seva muntanya, prop de l’estany de les truites per a assossegar l’esperit i viure en pau i a atipar-se de cebes, carabassons, tomàquets i de truites de patates. No en sortia si no era per a veure els amics i fer unes cerveses, més avall, a la civilització. Alguns li deien el rei del sofregit, emperò l’Oriol s’havia integrat del tot en aquelles valls, era pràcticament un espècimen en extinció i un benvolgut incomprès dels camperols. Li deien coses com: “Uri, jo pensi que les vaques són per a fotre’n bons tais, ves! I, dic jo... per la festa major tampoc no et fots un estofat de vedeia tenra com déu mana?” “Qui, jo? Re! Jo pispo els ous a les gallines, a les vaques els compro la llet i me’n faig formatge i ja en tinc ben bé prou”. “Tu, vailet, em sembla que amb tantes de bledes i truites se t’ha parat el judici, ja t’ho diré”. Un amic guitarrista i metge, l’Albert, li va regalar un gos del país, en Papu, petit, negre, de pèl rinxolat i costums senzills. A l’animal li agradava xipollejar al ribatge de l’estany i fer com si encalcés truites de dos quilos, naturalment sense èxit, per a seguir acuitant insectes sense gens ni mica d’èxit, tampoc. És a dir que es tracta d’un gos feliç justament perquè encara no sap quina cosa estranya és això de l’èxit. En Papu, qui per les seves fal•leres hauria pogut ser propietat de Magallanes, de Marco Polo o de qualsevol altre explorador, ho empaita tot i, com Peter Pan, es persegueix l’ombra in saecula. Mes el seu èxit personal és saber que l’únic èxit és ell mateix, que l’ombra sempre jugarà amb ell i que les ombres de la nit són subtils i decididament inempaitables. Pel que fa al seu nom, l’Oriol li diu sovint que: com que ets mascle et vaig posar Papu perquè ets fill de la Pupa, perquè mascles i femelles som just del revés, però no et pots refiar de les aparences, tu tens les mateixes lletres que la teva mare, no ho oblidis, Papu, fica-t’ho al cap. El gos l’escolta i després fa el lladruc d’aprovació. Cosa que digui l’amo, cosa que és molt ben dita i queda molt ben segellada en les carpetes de l’arxiu de l’univers, com tots sabem (o hauríem de saber).
Tornem al nord:
A les vores del llac Mälar, a la badia d’Ulvsundasjön, el vent de la tarda els tallava el respir i la llum era escassa. Ell s’ajustà la gruixuda bufanda i un floc de cabells se li enxarxaren a les ulleres. Un home el va confondre amb un nadiu pel seu aspecte, ros com és, caravermell i d’espesses barbes. Els últims vaquers de la guitarra de blues -inclòs l’Albert- tenen aquesta consigna: no canviarem, no passaran i, amb perdó, QUE SE’N VAGIN ALS COLLONS!, i els turistes ben lluny! -com els autocars de Jaipur-, i amb gran aparell de gesticulació li va preguntar qui sap què. Segurament cercava un carrer. En Papu havia rugit, més que res per a foraviar l’intrús. “Calla, Papu, aquest ens pren per víking amb gos. Vegem què vol. A veure, noi, vu parlé fransé? Com ho veus, això? En parlé o no en parlé, vu?” El turista s’havia enravenat, encarcarat, com contracturat, i amb una mena de tics espasmòdics digué: “¿¿Mm+ulSdp#A¡R/”jm,”frt??” “Doncs, mira, tu -responia l’Oriol-, no sóc pas d’aquí. Saps què?, que fotré el camp aviat. Que "on hi va " un poc més tard, perquè m’esperen, "m’atanden", saps? Vaig al funeral del meu germà. Oi que "vu comprené? J’esper que vu trobis ça que xerxes” I l’home se’n va anar tot mastegant el seu idioma, aquell, amb la cara agra i les mans enlaire com si l’haguessin encanonat.
(Darrerament les dones són com espectres funàmbuls i distants. Bufa! Ara m’ha entrat un perfum per la finestra mentre Faldilles Llargues passava).

“Devem de tenir gana, Papu”. L’Oriol es tocà l’estómac. Van entrar en una taverna del port. Des d’allí, a través dels vidres entelats, es podia veure un vaixell gegantí que travessava la badia remolcat per dos de més petits. Ell féu un gest i assenyalà el gos per a veure si l’entenien i portaven alguna menja a la bestiola. Eren amables. Li van donar un platet amb ossos. L’Oriol demanà, en el seu francès fronterer, qualsevol cosa i un cafè italià i li van portar qualsevol cosa amb qualsevol altra cosa que no era pas cafè. Allò era imbebible. Es va anar menjant la qualsevol cosa mentre es regirava les butxaques. Tenia apresos de memòria alguns passatges de Lorca, i li venia allò: "la muerte entra i sale de la taberna..., y hay un olor a sal y a sangre de hembra, en los nardos febriles de la marina". Per reflex, pensà en l’Íngrid, la dona d’en Joan, el seu germà desaparegut. Va treure un telegrama arrugat, se’l mirà, el va llegir de nou. S’imaginava en Joan estirat entre les roques i en un bassal de sang, però curiosament somrient. I és que la mort entra i surt de la taverna... Si no arribava a temps a la cerimònia d’exèquies almenys veuria la seva cunyada i els seus nebots, a qui ell estimava molt, i escamparien les cendres d’en Joan. Li rodolà una llàgrima que no pogué controlar, i la gent de la taverna, sense pronunciar paraula, l’invitaren. Una cervesa alsaciana potser el rescabalaria de l’estrall del misteriós cafè d’una Itàlia massa nòrdica i aigualida. Quan es tracta de cafè no hi ha idioma fronterer que hi valgui, o és cafè o no ho és, les coses interessants s’entenen sense paraules i les que només s’entenen amb paraules no solen valer gaire la pena.
En Joan, el seu germà petit, portat pel mimetisme atàvic natural, amb la motxilla a l’esquena, el sac de dormir i bones cames, havia anat, un estiu, anys enrere, a fer un viatge de vacances peripècic. Pretenia travessar Europa amb el dit gros, si l’Oriol ho fa..., en fi. I en passar per Söderhamn s’enamorava de la jove teutona besnéta d’emigrants, descendent d’una família de prop de l’Elba, hi plantava arrels i, a ella, li plantava dos fills semiteutons semipirinecs.
Aparentment l’Oriol es prenia la mort del seu germà amb la mateixa calma i tranquil•litat amb què l’immens vaixell tallava les aigües gèlides de la badia i ell tallava i apilava llenya a la cara assolellada de la barraca, cada tardor abans no comencessin les neus. El dol, però, pel germà perdut tan tràgicament, se li va ficar, en un descuit, entre la camisa i el pit i el voltejà pel darrera a tall de tenalles. I a mida que s’anava apropant al punt on en Joan havia estimat aquella dona de carns generoses i esperit maternal i aquells dos vailets rossos de blat, una angoixa tenaç se li anava arrapant a les costelles fins que l’hagué penetrat del tot. Aleshores, els sentiments li cabriolaren desfrenats entranyes amunt i un nus pugnà per esclatar-li l’estómac. Exterioritzar qualsevol dolor no era pas la seva especialitat. Tampoc, dona, fills, espinguets i casa esvalotada no l’atreien gaire. Les dones lliguen i els vailets t’estaquen a terra -opinava-, si es tenen fills alguna cosa es perd. Però en Joan li havia dit per carta que tenia a la mà un grapat de fortuna i que era un home feliç.
Ja havien curat la Tana. L’Oriol s’acomiadà dels mecànics en el seu magre francès confederat. Pel mirall retrovisor s’allunyava, rabent, l’horitzontal Stockholm. Les cases s’anirien fent petites, com de conte de nans i el gos s’abaltiria al matalàs del darrera enmig de fardells i d’una nova guitarra estotjada amb què l’Oriol tocava amb prou grapa el blues negre pentatònic de sempre a més del que li havia adoctrinat en Miguel, un blues cerebral amb harmonia més complexa i amb l’interès que proporcionen les notes fora i altres notes “blu” de collita pròpia. Si l’Albert i en Clapton també ho fan... doncs...!
La lenitud de les tardes de Söderhamn fou un bon marc pel quadre del silenciós jardí-natura on van escampar les cendres d’en Joan, a prop d’un rierol entre bosc i prada. L’Íngrid reclamà els seus cadells amb un fort accent del nord: “June, Pier. Anem”. En Papu s’entretenia i acorralava els arbres. I l’Oriol el cridà: “Papu!, quí!, deixa’t d’hòsties, que ens n’anem!” La nena s’estava asseguda al peu d’un avet, amb la mirada extraviada. El petit no entenia què estaven fent allí en una tarda tan desacostumada, clara i neta ni per què tot plegat era tan trist. Més aviat deuria de pensar que allò era una excursió extra, fora dels afers diaris de l’escola, com unes petites vacances sense berenar. Mare?, mare!, i tibava la mare del jersei i l’obligava a ajupir-se i se li enfilava a l’orella. “M’ha preguntat on ha anat el seu pare” -digué ella. I li respongué dolçament no sabem què, en suec. Portava unes exagerades ulleres de sol per a amagar la cara encongida. L’Oriol entengué aquesta desproporció, era una dona fortament colpida i deshabitada que tractava de mantenir la serenitat i de no perdre l’endreç. La June es va aixecar i va agafar el seu germà d’una mà sense dir res mentre amb l’altra s’eixugava una galta. “És molt assenyada, aquesta mossa és tan i tan persona...”. –digué l’Oriol. En Papu se’ls ficava entre les cames i els mossegava els baixos dels pantalons i l’Íngrid, mentre el vailet li anava estirant el braç, preguntà: “Et vols uns temps en nosaltres, Ori? Necessitarem compa...?, compània?,... nyia? He dit bé...? Es diu com així, al paíss teu? Digues a mi que no et vas”. Ell li va prémer la cintura suaument i la besà, a la galta: “Es diu així. Em quedo uns dies, els que tu vulguis. Va!, anem a casa”.
Les llums s’allargaren i, sense saber com, les tardes de febrer havien connectat amb maig i progressivament s’havien fet denses converses al volt de les galetes de mantega i el cafè desacidificat. També havien sorgit els contes. Els nens vora l’estufa escoltaven les rondalles mig veritat i mig mentida i les fantàstiques aventures de l’oncle Oriol a l’Índia: “A la gropa d’immensos elefants d’orelles petites empaitàvem els tigres ratllats de blau –explicava, el mentider-, diferents dels altres, ratllats de negre i menys ferotges. Ah! Quina por! Portàvem arcs, fletxes i turbants vermells, i unes colossals serps descendien dels arbres per a menjar-se el cap d’algun badoc” -havia llegit Kipling prou vegades, el pocavergonya-. En Papu romania ajagut als coixins o se’ls posava a la falda com un gat i així s’endormiscava cada tarda. Quan la mainada eren a jóc, sortien també, al caliu d’aquella filla de l’Elba, alguns dels amors esquitllats de l’Oriol, sobretot l’Aitana i la seva obstinació per fabricar Oriolets. Mentrestant, ella se’l mirava tendrament i pensava que era un bon home i un bon fantasiós. Fins que arribà el maig. I a les acaballes de la primavera l’Oriol s’havia acostumat a aquell cafè: “Aquest cafè –féu una pausa-... és més bo que no em pensava”. Ella es mirà la tassa i va respondre: “Ho va ensenyar la meva àvia, Ori. A l’Alemanya posem bicarbonat i matar l’àcid. Vosaltres i italians beveu cafè fort. Saps, Ori?, sento una cosa -ha creuat els braços sobre el pit- crec que no haurem de parlar més, crec que pots te n’hauries d’anarr. Sento malament. Agraeixo tot, però penso el meu marit.
Al matí, carregava la Tana amb tot l’equipatge. En Papu féu un salt decidit i s’acomodà al darrera, arrambat a l’estoig de la guitarra. L’Íngrid, els nens, les galetes, l’estufa de ferro colat, les tovalles de quadres blaus, la petita casa amb jardí, algunes tulipes grogues vingudes d’Amsterdam i la primavera boreal s’allunyarien lentament pel retrovisor, igual que Stockholm ja havia fet, amb un gest de recança compartit, amb el ronc alentit del motor i el desacord-resignació del gos, qui des de dins es mirava els companys de jocs i trapelleries amb ulls més rodons del compte i feia uns somics. L’Oriol va prémer l’accelerador sense convicció: “Tu deus d’estar impacient per tornar. De totes maneres ens n’havíem d’anar, en Josep ja deu estar fart de donar de menjar a les gallines -quedà pensarós durant uns segons i va dir-: l’Íngrid és una gran dona, oi? Eh, Papu? Què?, que m’escoltes?” En Papu arrodonia encara més els ulls, es va incorporar i li llepà la mà i els somics es feren aguts xisclets mentre feia anar la cua amb una celeritat increïble.
Havien d’agafar la corba que els separaria definitivament de la mare extraordinària i d’aquells orfes tan persones. L’Oriol alentí la marxa per a fer més llarg el moment abans de perdre’ls de vista i mirà novament pel retrovisor. L’Íngrid ja s’havia reduït en el rectangle de plata com les cases de nines de Stockholm. Alhora que tot allò que quedava enrere s’anava empetitint semblava, per contra, créixer en importància, es feia més transcendent, urgent, ja insuportable. Va veure que la dona vessava algunes llàgrimes i aixecava una mà i la brandava suaument. Frenà, gairebé en sec. Va treure el paquet de tabac, va encendre un cigarret i aspirà fins al fons. Després, calia distreure’s, netejà les ulleres amb un mocador. No n’hi havia prou. Remenava paperots i plànols de carreteres. I pensava, finalment, que tenint tan llarg viatge pel davant no podien ronsejar més. Mirà l’indicador del nivell de benzina i els altres controls. Tot correcte i a punt: “Arriba’m a Malmö sense problemes, Tana. Va, arrenca”. Ja era improrrogable, tot era decidit. Ell ja s’havia imaginat aquest comiat final. Havia de ser un gest a través dels vidres, com sempre, però sense aquella recança enutjosa. I, mentre pensava que en Joan havia triat una gran dona i que cadascú viu com vol, idees en aparença inconnexes, uns copets al vidre el retornaren de les agulles, dels controls i dels pensaments interns, i veié, a fora, la cara plorosa de l’Íngrid, qui s’havia apropat, s’estava quieta i l’observava sense dir res. “Ens vol dir adéu un altre cop” -murmurà. Abaixà del vidre de la finestreta. Va apagar el cigarret a mig fumar i mirà, distret, el cendrer del cotxe mentre esperava que ella arribés. I pensà que la vida pot ser un cúmul d’enigmes incomprensibles i que no cal buscar solucions per allò que no en té, que en realitat l’únic camí és anar caminant com diuen els poetes i els savis. Faria un petó definitiu a aquesta dona i no miraria més enrere. Foren uns llargs segons. El gos treia el cap amb certa convulsió. Aleshores, uns braços espantats avançaren cap a ell per sorpresa i li rodejaven el coll: “Ori!” Entrava quasi mig cos per la finestreta i li mullava el front amb les galtes, i sanglotava: “Ori meu, Ori”. En Papu, qui tenia el cap entremig, els llepava els cabells i fuetejava el fardell de la roba del darrera amb la cua. D’un cop de cua, també, sonà la guitarra des de dins de l’estoig: troooooonnncc (mi menor amb sèptima i onzena, un acord pràcticament desconegut i francament interessant). I ell sentia el perfum del nord, sentia la finor, el rostre, i un: queda en nosaltres, massa tendre, encongit, massa suggestiu. Les llàgrimes d’ella li lliscaven fins els llavis. Eren tèbies, i més salades si pot ser, més desèrtiques i immensament humanes. Deixà les ulleres al seient del costat, dubtà un moment i baixà de la furgoneta.
Es van arrapar, dempeus, junt a la porta oberta. Els nens hi van anar corrent i van afegir-se a l’abraçada. El gos saltà i es féu un tip inhumà de lladrar. El matí trenava unes estranyes pampallugues a la vegada que la Tana calava el motor a propòsit i reia a boques plenes.
Aquella tarda també va ser llarga i lànguida.
Allò que volia explicar, i no sabia com, és com ara la lenitud de les tardes nòrdiques.
I ara anem al gra. L’Oriol m’havia escrit. El remitent deia Stockholm, on viuen provisionalment des que van vendre la casa de Söderhamn per assumptes econòmics: “Ja vaig escriure també a en Josep, que em vigilés les vaques un temps més. Els he explicat com són els Pirineus i segurament baixarem. Tots enyorem les muntanyes i els nois volen veure com és el país del seu pare. Si ens decidim hauré d’engrandir una mica la cabana, perquè, sàpigues que hem augmentat la família. Ara sóc pare d’una nena de cabells cendrosos, que es diu com sa mare. L’Íngrid és fantàstica i aquestes dues personetes que he heretat del meu germà Joan m’omplen de goig...”.
Ben convençut que coneixia el meu amic i allò que semblava la seva irreductible determinació d’independència emocional a ultrança, havia trigat un any a escriure-li. I mentre ultimava el comiat, entre lletra i lletra concebia la insignificant esperança que aquells cabells de mantellina oriental tornessin a passar per dessota el meu balcó i poder decidir, si més no per fatiga, si som o no som independents. Ara que l’Oriol ha signat l’armistici i, a més, ara que les coses li van prou bé, em pregunto més que mai què pot fer un home tot sol, on anem a parar els ascetes laics? No tinc altre remei que deixar córrer qualsevol vel•leïtat al respecte i aprendre’m de memòria allò que m’han escrit, degudament occidentalitzat, les amables noies del restaurant xinès, és a dir: zai jian, yue lian, que vol dir: adéu, lluna..., per a pensar-hi.

Faldilles Llargues, t’enduies els ulls i les mantellines, quina eres, de les tres parques? M’havies llevat quatre mil anys d’espera, tal vegada cap a Shaoguan?

2009-05-02T19:13:00.000-07:00

Et veig adolescent,
sobre les carenes... per les tosses,
com una musa púber i blanca abrigada de neu d’hivern,
I així saltirones al conjur de les llunes
i els teus cristallets de llum, reblerts de tendresa,
cabriolen, ara, de nit,
sobre el llom, fet d‘aigua lusa,
de la meva muntanya.

(de "POEMES ORFES")

2009-05-02T11:11:00.000-07:00

Si tremoles, aquosa,
te de taronja!
De la nit els ulls, de la tarda els llavis,
així tinc, a casa, un espai sense cap llàgrima.

(de "I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA")

BIA Beatriz. Poesia i sensibilitat. Portugal.

2009-04-26T16:25:00.000-07:00

http://peito-aberto-pra-vida.blogspot.com/

2009-03-13T09:54:00.001-07:00

Com si res..., saps?
Pintes les coses amb garlandes grogues
i et banyes en llums.
Toques llunes, com si res.
No truques, tu véns per la finestra.
Si et treus la roba, encens la nit
i la por s’apaga.
I una estampa de bruixablanca,
com si res,
esclata al meu costat.
Ho veus...?
No tinc sinónim de tu.

(de "I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA")

DIA DE FESTA

2009-01-23T04:45:00.000-08:00

(A la Gordi, encara viva, i en memòria de l’Antonyitu, la Xarni i la Fumeta, absents per mort, tots ells conilles i conill, estimats)

Molt sovint, dins la gàbia de l’estable i per un vague lapse de temps, ell havia pogut observar el mateix fil de llum, recte, exacte i rotund, que llepava la fusta un poc corcada i un molt empolsinada i il·luminava les teranyines d’un carro que dormia la seva pròpia penombra i oblit, perquè l’amo, de feia uns anys, ja tenia tractor. Tal raig lluminós era una manifestació inqüestionable del Diàfan, aquell Ésser totpoderós venerat arreu a qui els versats anomenen déu i qui, sens cap mena de dubte, vetllava per la salut i benestar de tots els germans conills entaforats a la gàbia. Ara, però, tot d’una havien estat traslladats i, malgrat que romanien certament premuts, el lloc nou, de bona fusta i filat de galliner sense rovell, era ventilat i tebi, i s’estaven, ben acotxats, sobre una molla de palla neta, i tot i que es clavaven empentes i cops amb les anques i gairebé s’apilaven l’un damunt de l’altre, es servaven el degut respecte, i cap dels germans no sofria angoixa ni mals significatius, i tot plegat es revelava com una agradable sorpresa de l’amo i...
Vista la gàbia des de fora, sota la llum calenta de l’Ésser i a les dotze del migdia, d’ací, pels forats del filat eixien llargues orelles flàccides, grises o blanques o amb el pèl espurnejat com si haguessin estat descolorides amb lleixiu, d’allí, una cua xapassa, com cal que sigui la cua d’un qualsevol conill, quedava suspesa en el buit, es movia amb indolència i era replegada i empegada de nou a la rabada del seu amo, conill ver de pagès, ponderós, gord i fecund. Després, una altra cua, més tard més orelles... Arreu s’estampien tous de llom, de peluix fi, que vistos des de fora semblaven proclamar amb innocència haver nascut i viscut innocents, al temps que, a l’interior de la gàbia, les ànimes dels orelluts eren gairebé esclafassades contra el filat i algun d’ells se n’havia queixat amb indignació: “Perdona’m, company. Què vols que hi faci, jo tampoc no em puc ni moure, però no ens queixem, que aquí s’està prou bé” –s’excusà un germà.
A l’altra banda del carrer, un dels gossos mig-amics d’orelles penjants, pèl curt i cua tibada, conillaire, esvalotador i, demés, buscabregues, amb seguretat un dels predilectes, botzinava i lladrava amb la vitalitat i potència escaient a tot ca benpeixat quan passava a prop algú no grat o tal volta un perdiguer bicolor d’aquells silenciosos que es creuen aristòcrates perquè han estat ensinistrats a no aixecar la presa abans de rebre’n l’ordre. En un altre indret, entre la confusió i el brogit del mercadeig de la gent humana, es percebien les sentors d’api, tomàquets, fruita i els mormols, garranyics de sabates i remors de compra i venda i dringadissa de monedes, i es palpava l’alegria somorta dels dissabtes. I en les gàbies d’allèn escatainaven unes gallines que, com sempre, feien befa de la sort infausta dels conills.
Algú d’allí fora, amb indulgència i afabilitat de cristià, explicava a un xiquet d’ulls freds els pregons dels pellaires de postguerra: “Veus, Jonàs? Com l’esmolet feia xiular el ferro, el pellaire cantava, i tots sortíem al carrer a veure l’esmolet o el pellaire i les pells seques que duia penjades a l’esquena. I cridava: a la pell de conill!, a la pell de conill! I tots li responíem: a la pell de conill! L’esmolet ens feia por perquè remenava ganivets molt grans i punxeguts, en canvi el pellaire no ens en feia pas gota. A la pell de conill!” Això explicava el cristià al xiquet d’ulls freds.
El germà conill immers en l’incomprensible i sense entendre tampoc el llenguatge dels homes -per més que s’hi havia esforçat durant tota la seva vida-, sentí que una mà ferma l’engrapava de cop sobte per les orelles, just en el moment en què un dels seus ulls li havia gairebé sortit a tall de globus inflat talment com si volgués saltar del receptacle i això per causa d’haver estat premut per la resta de germans contra el filat de la gàbia en una sacsejada instintiva de tots per a evitar de ser enxampats. I ell pensà: per voluntat de l’Ésser Suprem he salvat l’ull en última instància, glòria li sigui dada!
I tot plegat fou, com és destí majorment de la gent criada en granja. De manera que, puix que els conills en algun moment pressenten el seu final amb justesa, ell, ara ja començava tenir la certitud de la consumació del seu destí. I seria el primer, ja que els germans, havent escoltat la veu interior abans, s’havien apartat a temps i fet espai en la mida d’allò possible. Fet i fet, la mateixa hortolana de galtes de síndria i cabells sedosos i inacabables, qui els havia proveït aquella menja seca amb gust de fenc i userda, de vegades unes fulles de col i, en ocasions especials, les ambrosíaques xicoies tendrals, ara, com a bona camperola governaria l’esmolat tallant carnisser amb determinació inapel·lable i li hauria de seccionar hàbilment l’artèria cabdal del coll a fi de ser dessagnat a brollador i despellat tot seguit sense perdre-hi temps, acte concordat amb el seu darrer espasme i sincronitzat amb tanta exactitud que, tot i que un fred gèlid i sobtat l’assaltaria en perdre la seva manta de pèl a cops de ganiveta, anava a ser, en el minut següent, desposseït de qualsevol agonia, com és el costum i el bon laborar de pagès.
-Han menjat bé i han tingut molt bon viure, oh!, i tant! Els he criat a cos de rei. Fixeu-vos, com n’estan de grassos aquests bandarres –puntualitzava ella mentre es lligava els llarguíssims cabells en una cua de cavall, es posava el davantal i començava a passar l’eina per l’estri metàl·lic de treure’n fil.
I, per la mateixa ciència natural, ell sabia que tard o d’hora idèntic fat sofririen els seus germans, qui, enfrontats ja a la mort, tan sols havien conegut una vida miserable i estúpida, entre els propis fems, la fosca, la humiditat dels orins i la fortor del barracot compartit amb uns xais que belaven i belaven i belaven. I, al contrari dels qui lladren i lladren, el seu belar és desvalgut, perquè els xais no han estat parits per a queixar-se, i perquè xai deu de ser molt probablement una reducció lingüística d’aquella expressió peculiar de les bestioles que ve a dir: amo, t’estimo. Als conills de pagès no ens ha estat concedida l’habilitat de belar ni de lladrar, ni fluix ni fort –pensà ell.
Ara, per bé que la Suprema Força ja l’havia capitombat i, penjat i lligat de potes, i així percebia el món de l’inrevés, s’asserenà en verificar que l’escalf, la lluminositat i l’energia de l’Innombrable, que des d’aquesta posició podia capturar amb més claredat puix que li anava directament als ulls, eren un tast de la nova pàtria que l’esperava més enllà del trànsit, i que aquesta sort al·lucinant es consumaria abans no passessin els propers tres minuts eterns. Pagava la pena, doncs, no queixar-se de res, i, a més a més, no calia pas saber belar.
Mitja hora més tard, sota el sol, sota l’Innombrable, i sota la xafogor estival, entre els eixams d’unes mosques desconsiderades i àvides de xuclar la vida, les veus dels amos i de les mestresses maldaven amb aquells sons i garbuixos incomprensibles, més aviat dessaborits i cretins, dels humans.
-Mireu, si n’estava, de gras, el galifardeu! Ja us ho he dit, jo –exclamà la pagesa de cabells inacabables mentre s’eixugava les mans ensangonades en el davantal.
I cantà el xiquet dels ulls freds:
-A la pell de coniiiiill!
L’endemà, o tal volta al mateix capvespre, algun dels mig-amics lladraires de cua erta o, potser, un altre de casa més complimentosa i de millor posició social, pèl llarg i convenientment desparasitat i despuçat, celebraria el dia de festa amb un àpat exquisit d’ossos de conill de pagès.

2009-01-18T05:56:00.000-08:00

El món dels humans és tan empíric, positiu i miserable que és absolutament incapaç d'entendre les metàfores.

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2009-01-17T02:12:00.000-08:00

La llibertat no es forja amb diners. Els diners són enemics de la llibertat.

Freedom is not forged with money, because money is the enemy of freedom.

Quan el treball no alimenta l’ànima fa la vida estúpida.

Work that does not nourish makes for a stupid life.

Treballar només per a guanyar diners és malbaratar la vida.

Working only to win money is to waste your life.

(I do not know English language. To write an automatic translator, there are probably many mistakes. Excuse me.)

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2009-01-14T08:40:00.000-08:00

Només el guerrer d'aigua, a pleret i en silenci,
pren la forma del terra que trepitja
quan la torxa d'amor alluna la nit.

Only the warrior of water, slowly and in silence, takes the form of the floor that treads out the night when the torch of love switches on.

2009-01-14T08:33:00.000-08:00

Ja ve pel camí.

Arribarà, m'abraçarà per l'esquena,

em besarà la nuca,

i em dirà:

tu ets els meu escriptor preferit,

ets el meu pintor preferit,

tu, el meu músic.
I jo...
somriuré.

(de POEMES ORFES)

2008-12-24T09:52:00.000-08:00

Beu-te el món de dos glops,
de temps
i de soda.
Fes mirades del temps
i corona’t la soda.

Quan llencis la copa,
amb tu em sabràs,
i una Venus gentil
et besarà els ulls
i les sandàlies.

(De: I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA)

EN AQUELL TEMPS, LES PETITES COSES

2008-12-16T08:14:00.000-08:00

(Un homenatge a en Mingus amb immensa tristor per la seva absència irreparable. Descansi en pau aquest nostre i insubstituïble gat pintat de blanc i negre.)

En aquell temps vèiem de perfil la vella màquina d’escriure, és a dir, l’àvia “Royal”. Potser de perfil vèiem també la majoria de les petites coses perquè aquest és un mètode generalment usat per a mirar-ho tot sense involucrar-se en res. Al damunt de l’àvia “Royal”, a mode de cobriespatlles, teníem una il·lustració, a tinta, de l’home orquestra, dibuixada en un profit de samarreta vella de cotó que tenia alguns foradets discrets. Tal músic de dibuix, esforçat i bonancenc, amb posat de paciència santa i infinita i sense cap esforç aparent, traginava un garbuix d’instruments concertats i ordenats en un convenient i fantàstic desordre. I, com si ell mateix fos el gran mandala sagrat, tenia l’habilitat de tranquil·litzar el badoc, perquè amb sos ulls temperats i son posat plàcid, ell, regalava pau a mans plenes, per això el contemplàvem tan tòtils i tan sovint. Aquest bon company dibuixat duia americana i pantalons de llana pigallada, camisa negra amb ostentosos botons blancs a l’estil dels gàngsters de Xicago dels anys vint –no pas els gàngsters d’ara- i uns enormes sabatots lluents. Pels cabells de rostoll, erts com espines de calvari, semblava talment emparentat amb en Rot Estuart, aquell altre xicot de veu espellifada que un dia cantà quelcom estrany com ara una mena d’aiam seiling, o alguna altra navegació d’altura, que semblava talment una oració –tal volta S.M. la seva senyora Reina l’havia condemnat a galeres-. En fi, que l’home orquestra del dibuix era, si fa no fa, el paradigma del saber estar i saber sofrir alhora que una sort d’ésser desmenjat o, altrament dit, el meditador dempeus. Podríem assegurar sense por de foraviar-nos gaire que personificava un sant home, aproximadament un buda. Paral·lelament, amunt i avall pul·lulava l’Amadeu, el gat pocavergonya, qui anava teixint la seva vida de felí singular i notable amb la visible intenció de deixar-nos empremta quan ell faltés, comesa que, com hom podrà comprovar d’aquí a no res, assolí amb escreix.
En aquell temps, el dibuix de l’home orquestra i una fotografia de l’Amadeu, el gat, romanien del tot imbricats, maclats, inseparables, colze amb colze, més que res perquè l’Amadeu en persona, el de carn i pèl, tenia piles i pilots d’assumptes de barri entre mans i no parava gaire a casa -de fet, tan sols venia a dinar els dies de festa-, i perquè gaudíssim de la seva presència permanent ens havia deixat aquella seva fotografia. Tal fotografia, ara caic ara m’aixeco, romania estintolada entre les tecles envidriades de l’àvia “Royal” i un gerro ceràmic amb gravats apaivagats d’un vermell-terra i negre. El gerro nodria una quimera benigna: esdevenir algun dia, i amb sort, un gerro antic i grec. Es pot dir que l’home orquestra i la fotografia del gat treballaven per a nosaltres, ens feien amables els dies i les feines i que, tot i sent gent de ficció, immersos en la nostra faula ens ajudaven a saber qui érem quan ens sentíem massa humits o solitaris. Quant a l’Amadeu ver, aquell sí que era un gat inalterable, un senyor molt senyor, una llei de lord, tal volta un pèl infatuat, però senyor de totes les coses. En canvi, a fe que com a lord, cosa estranya, era d’una sinceritat implacable. Encara podem recordar quan en un dels nombrosos debats que vam mantenir amb ell, i sabent que allò quedaria escrit i manifest, es prodigà sense manies de tal manera com: “A mi, els teus lectors m’importen tant com els raves d’Alaska”, i quedà descansat, el desvergonyit. Alhora, per a homologar aquest miquel tan desconsiderat de l’Amadeu, i en clara confabulació, l’home orquestra havia fet un posat d’envaniment festiu i barrilaire amanit amb un esbós de somrís còmplice d’evident insolència. Ja ho dèiem, ells dos s’ajudaven com els lladres a la fira. Creiem recordar també que, després de tal importunitat, de sobtada, el teclat de l’àvia “Royal” semblava que s’havia enclaperat com si hagués quedat inservible. Segurament el problema fou que s’havia fet un garbuix i no aconseguia de classificar la frase lapidària de l’Amadeu gat dins dels cànons de la correcció i les bones maneres. Així reprovà de tal manera l’actitud de l’Amadeu que ranquejà de dolor, probablement pel disgust que li causava descobrir que a casa nostra semblava que s’estaven perdent les formes més elementals del decòrum i les bones maneres –ella no sabia que a casa aliena ja s’havien perdut feia dues generacions-. Val a dir que l’àvia “Royal” era una màquina delicada que s’havia trescat prou milions de paraules com perquè un galtes com l’Amadeu gat vingués a interrompre-li la tranquil·litat de la senectut amb certs exabruptes intempestius. De manera que calgué desmuntar-la i greixar-li les peces amb molt de compte i amor.
Quan el vam fotografiar, l’Amadeu mirava fixament la càmera. Possiblement la veiés groga, com eren els seus ulls, a guisa de filtre, volem dir. Tampoc no és segur, però. No sabíem ben bé què repunyals veuen els gats, ni ho sabrem mai. Pot ser que vegin només el que volen veure i del color que volen, com els humans. Pel que fa a allò que escolten, en principi podem suposar que els gats domèstics majorment han de sofrir les ximpleries habituals pròpies de les enraonies dels seus amos. En aquest respecte no han de ser diferents dels gossos, els conills, les rates domèstiques o les gallines de pati, qui es fan farts de suportar el commovedor i patètic, per hipocondríac, espectacle humanal que s’ofereix en l’acte suprem de mirar-se el melic a diari.
-No em torneu a posar al davant aquest cony d’artefacte ridícul que de cop i volta fa un llampec mentre vosaltres rieu com bajans –s’havia queixat el gat Amadeu-, tot plegat per a poder tafanejar després un paper de xarol on hi ha una aproximació summament barroera de la meva cara fascinant, presidida per un nas increïble, el meu, del color agradívol del pernil bullit. I, dic jo, no fóra millor observar les meves qualitats al natural? –reblà amb enuig.
L’home orquestra li havia fet costat i havia confirmat la seva adhesió amb un lleu sotrac d’espatlles. Com d’habitud, la comunió entre ells dos revertia en una rigorosa connivència sense reserves. Això no obstant, i no obstant tot plegat, l’Amadeu, qui havia estat abandonat per la seva mare gata, fou un gat extraordinari nascut a les maresmes i, com també és natural, sense gens de tirada per l’aigua malgrat les maresmes. Quan aterrà a les nostres vides era un bebè que feia just un pam d’eslora. Plovia amb ganes i ell tractava d’aixoplugar-se sense reeiximent i tot arrambant-se a un muret del carrer miolava de desconsol, de fred i de solitud extrema mentre els regalims del mur li amaraven l’esquena. El vam recollir xop de cap a peus i palmàriament disgustat, actitud que mantindria durant tota la seva vida restant.
En aquell temps les orelles de l’Amadeu gat eren exagerades i en franca desproporció contra un cap petit i un musell punxegut, i lluïa un pèl a grans taques blanques o a grans taques negres, en funció de com es volgués mirar i sense implicar-hi aquella estupidesa, que ja fa escudella!, de l’ampolla mig buida o mig plena (a veure si, d’una vegada per totes, busquem una al·legoria més afortunada per a il·lustrar les perplexitats dels humans, valga’ns l’ospadreta!). Amb els anys, el cos se li allargà com el d’una pantera, més o menys com les panteres creades a l’orient per Mr. Kipling, però en blanc i negre, és clar, i el musell quedà definitivament perfet i acabat amb aquell nas de pernil bullit de què ell feia gala amb tanta soltesa (els usuaris de restaurant de dissabte en dirien color salmó, però per a saber quin és aquest color salmó primer cal matar el salmó i després escorxar-lo i això no està gaire bé). L’Amadeu gat no portava més colors a sobre, llevat del collar vermell amb picarol que, de seguida d’adoptar-lo, li havíem comprat. En realitat l’Amadeu era un gat op-art, o, tal volta, entre la seva pell, el nas i el collar, ens fes pensar en la gamma cromàtica simple emprada per Guinovart en l’època en què aquest componia amb closques d’ou. Si alguna vegada li havíem tret el collar, el llepava i l’amanyagava com una qualsevol part essencial d’ell mateix. Estimava el seu collar amb picarol, estimava la seva caixa d’excrements i l’abeuradora i la menjadora, estimava els seus cabdells de llanes per a descabdellar i embolicar la troca i les altres seves coses íntimes, com ara la gratadora de cordill, que mai no vam saber si era per a afilar-se les ungles o per a esmorrar-se-les (possiblement aquest és un més dels abundants misteris que fan atractius els gats en general). Tot això estimava, a excepció d’un ratolí verd de fibra artificial que li vam regalar quan encara no sabíem la seva condició de gat noble i de gustos exquisits, que, òbviament, no li féu cap mena de gràcia i que va acabar esventrant i esmicolant a consciència en una comprensible crisi d’indignació que patí a causa de la nostra ignorància. I sobretot, sobre totes les coses, més que a ningú, s’estimava el seu amic l’afable home orquestra dibuixat.
A prop de l’Amadeu en fotografia, dèiem, l’home orquestra vivia prou tranquil dins el seu profit de samarreta de cotó amb alguns foradets. Era orfe, ja que ningú no havia signat ni el dibuix ni el drap on ell residia. Posava, tanmateix, un pèl endormit com si hagués fumat en excés. Nogensmenys, no ignoràvem que, enlloc d’ell, qui havia fumat qui-sap-lo era, de totes totes, el seu autor dibuixant -que ja sabem com les gasten els artistes-. O, tal vegada la somnolència era perquè la tinta se li havia esvaït un poc i d’aquesta guisa, ell, residia a mig camí entre el món visible i aquell altre món més metafísic on paren els dibuixos de museu quan els han escalfeït massa la llum i les mirades dels turistes de costellada. Amb tot, en aquell temps, ell, era un home orquestra prou valent, per la qual cosa el gran pes musical que traginava no li suposava cap esforç. Quan es féu vell, però, no n’estàvem ja tan segurs, i ell ja no feia gaire bona cara. Fet i fet, se li comptaven, penjats de l’esquena, un piano transportable, dels d’endollar, més un saxofon, un parell de micròfons, a més d’una caixa de percussió rumbera, una guitarra elèctrica i un baix elèctric, d’aquests que per les festes majors armen tanta bulla a les places i fan suar la gent perquè beguin cervesa i suïn més i després facin pudor. A propòsit, algun gamarús havia dit que els instruments musicals elèctrics i els electrònics són substancialment diferents, puix que els electrònics un cop endollats sonen sols i no cal haver estudiat solfa ni cap enderga semblant, en canvi els elèctrics fan llum. Aquesta ja la teníem localitzada, era una de les teories de la ciència contemporània. Recordem també que cada dia se’n generen milions i milions com aquesta, de teories, tantes com éssers humans constitueixen la humanitat, per tal com cada dona i cada home forja i agombola el seu món catastròfic particular. El problema és que si volguéssim donar una certa repercussió a totes les teories dels humans, tal vegada es produiria una desbandada d’aquests gats o gossos o rates o gallines que en principi estan disposats, de bona fe, a escoltar bestieses, madurar-les i, a posteriori, blasmar-les, condemnar-les i castigar-les com és degut.
D’altra banda, l’home orquestra, a pesar que romania absent de les trifulgues i correcuites de la gent de carn i nervis, i malgrat els ànims sincers que li fornia l’Amadeu, que se sàpiga, no aconseguí mai d’emetre un parell de notes juntes i ben lligades. Tampoc, tot sol, no podia fer-ho, no tenia prou dits ni bufera com per a fer sirgar aquell instrumentam i delectar-nos amb cap concert ni res musical que servés un mínim de cara i ulls. Era comprensible, l’home orquestra, carregat amb el pes de tot el seu utillatge i cançons i en trobar-se desvalgut davant de l’home sapiens i de la seva pesantor indefinible i el seu món de cap per avall, tan hostil, verinós i enemic, esmerçava gairebé totes les energies disponibles a sobreviure dignament i no n’hi sobrava ni una que no fos reservada per al seu amic de l’ànima l’Amadeu gat. Això sí, permetia amablement que el contempléssim.
I en aquell temps, succeí que, a causa del govern i administració d’un sector de les nostres vides, a més de circumstàncies singulars, ens traslladàrem en una altra contrada i, a fi de seguir treballant en companyia tan entranyable com eren els nostres éssers de fantasia i al·lucinació, a més de la màquina d’escriure nova, l’elèctrica, ens vam endur també l’àvia “Royal”, la fotografia de l’Amadeu i, naturalment, el drap de cotó foradat, residència de l’home orquestra. L’Amadeu de debò, però, el de pèl blanc i negre i carn i nervis i ossos i sang i caràcter, es quedà amb la seva madona estimada, qui, a més d’haver-lo recollit del carrer personalment li havia fet de tutora amatent i seguiria mostrant infinits amor i cura d’ell durant els tres anys següents. L’home orquestra, la veritat sigui dita, perquè, segons els innocents, la veritat sura com l’oli (queda, però, per comprovar), tan lluny del seu amic Amadeu i a pesar d’estar-se amb nosaltres, que el preàvem de veres, romangué tot aquell temps en un silenci tossut i cartoixà, arrambat a les tecles de l’àvia “Royal” i al costat de la fotografia del seu company gat i contertulià Amadeu, permeté, sense una queixa, que la pols se li assentés al damunt i no féu ni un sol intent de bellugar els ulls, ja prou closos en el dibuix i, aleshores, ja d’expressió absolutament abatuda.
I així, totes les petites coses es mantingueren, poc més poc menys, estables fins que, en la vesprada d’un divendres atziac de març i sense cap motiu aparent, inopinadament vam ser commoguts per un sotrac, una patacada psíquica i un accés de tristor duríssima i amargant que ens causà una irrefrenable angoixa al pit, i els ulls se’ns desmanegaren en aigües i plors gairebé incontenibles. Aquella tarda, pels volts de les sis, mentre ploràvem a barrals sense consol possible, el gerro mig-grec havia ressonat lleument com si un martellet de piano l’hagués percudit amb cura de no esberlar-lo, també la fotografia de l’Amadeu havia cobrat una lluïssor inusual i una temperatura sensiblement més elevada, fins l’àvia “Royal” s’estremí. Fou aleshores quan l’home orquestra vessà aquella enorme llàgrima rodona de tinta negríssima que se li assentà sobre la solapa de la jaqueta tot ressortint de la resta del dibuix ja prou esvaït a causa del marasme sofert els darrers anys per l’absència de l’Amadeu. Una setmana després d’aquests fets irrefutables vam saber que l’Amadeu gat havia mort tot sol, per un excés d’anestèsia imputable a la barroeria humana i privat de la companyia de la seva volguda madona, en una clínica veterinària de capital de comarca, a tres quarts de sis de la tarda del divendres 4 de març de l’any 2005, any del desastre. Descansi en pau el nostre estimat Amadeu, qui sempre romandrà imbricat amb les nostres ànimes (i sempre és: sempre), qui amb les seves inconveniències ens féu la vida suportable.
Malgrat que de vegades el temps allunya allò que s’ha viscut i que el record ho sol deformar fins que les coses queden gairebé sense densitat, per a evitar el desmembrament de la nostra família vam trametre a la madona -en aquell temps greument decandida per la falta del car Amadeu- el gerro d’il·lusoris gravats en negre i vermell-terra, juntament amb la fotografia del gat tan estimat, i, és clar, l’entranyable home orquestra. I ara, les cendres blanquíssimes i pures de l’Amadeu, la seva fotografia i el retall de samarreta de cotó que conté l’home orquestra, sargit, ben plegat, perfumat i endreçat, reposen tots junts dins d’aquell gerro que havia somiat ser grec algun dia. Aviat seran també al costat de la màquina d’escriure vella, l’àvia “Royal”, perquè hem decidit que, sens falta, els membres de la família de les petites coses restin plegats.

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2008-11-20T10:24:00.000-08:00

L’autoritat no és guanyada per qui la reté sinó que és atorgada pel submís, és a dir, per qui passa por.

The authority is not won by that one who gave it but, is conceded, that is, for the submissive one by that one who passes fear.

(My not knowing english language. This I write with an automatic translator and probably has many mistakes).

Estarem ben sols i ben desarmats a mans dels cranis buits, benestants i consumidors?

We will be alone and disarmed in hands of the empty skulls?, well-to-doand consumers?

Pobres humans!, absorts en la contemplació dels èxits...

Human poor people!, the winners...!!

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2008-11-20T08:49:00.000-08:00

Senyor Mozart, ja pot anar enllestint un rèquiem per als oprimits i dos o tres milers, (o quatre o cinc) per als opressors.

Mr. Mozart, can already keep on finishing a requiem for the oppressed ones and two or three, (either four or five) for the oppressors.

Quin greu ens sap haver d’invocar els arbres per a cantar-los les absoltes i descriure un riu per a dedicar-li l’últim rèquiem, quin greu per les valls quan els hàgim de compondre l’epitafi.

Which severe knows for us to have to invoke the trees to sing the prayers for the dead and to describe a river to dedicate the last requiem, which severe for the valleys when we have to compose the epitaph to them.

(I do not know English. To write an automatic translator, there are probably many mistakes. Excuse me.)

MARGARINA

2008-11-17T09:16:00.000-08:00

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)

Abans de deixar-se caure en l’eclipsi total, en Patou féu alguns intents de reconquerir el decòrum i recuperar la part que li fos possible de la dignitat i l’estima personal perdudes en les batalles ja referides i en mil més i també tota la decència dilapidada a l’oficina.
L’amable cartell penjat a la porta del restaurant indi Panx Foron de Sumana, deia això:
PANX FORON, RESTAURANT INCORRUPTE. TERMINANTMENT PROHIBIT FUMAR I INSUBORDINAR-SE A AQUESTA PROHIBICIÓ!! RIGOROSAMENT RESERVAT EL DRET DE REBUIG I D’EXECUCIÓ SUMARÍSSIMA. ESPAI LLIURE DE FUM, DE FUMADORS I DE XUSMA!!

En Patou havia convidat a sopar una coneguda, amiga íntima de la "pivita" (la mare del seu únic fill, en Moderat Patou i Nosapsqui). La feliç convidada es deia Margarina. En general la noia flairava d’una mixtura d’herbes i fruites boscanes amb discret predomini de la llima dolça, emperò, de tenir el nas fi, enmig de farigoles i fonolls, gerds i nabius, també s’hi copsava un subtil matís de salsa tamari de ferment artesà. Com és de suposar, ateses les sentors personals que hem presentat succintament, la Margarina era ultranatural, arxivegetariana i multifruitosa, no compromesa amb cap nació ni política franca, però adscrita als escamots internacionals dels ciutadans del món, altrament els amiquenomhiemboliquin o, com diria en Patou, tàcticament del partit del far niente per nessuno, que és exactament ser llepacrestes del bàndol del poder per absoluta galvana política. A més, era ecodetot i biopuríssima i consegüentment perseguidora mortal de fumadors. Per altra banda estava exempta de colesterol a les canonades interiors i per les seves característiques mentals era pràcticament segur que es mantenia lliure d’intrusos i obstruccions blennorràgiques a l’aixeta principal. En resum, una arracada, una perla, una maragda polida, un robinet. Com a apunt complementari i curiós cal fer constar que el nom de la noia havia estat compost en la confluència de dues coordenades que havien marcat la seva situació en la geografia social, ja que es deia Margarida en record de l’àvia i Marina per la mare. Per tant, un cop respectat el degut ordre de jerarquies, la consegüent derivació onomàstica resultant era d’una obvietat espaterrant, portentosa i estupenda. Ja se sap que les àvies tiren molt, sobretot quan ja estan dades de baixa. D’altra banda, si bé ens ho mirem no ens estranya gens que hi hagués una clara tendència familiar pastissera perquè vam saber, per n’August, que la Margarina tenia tres germanes, dues d’elles bessones, una de les bessones es deia Fara, a la que deien amorosament Farina, l’altra era la Vanessa i la cridaven, també gentilment, Vainillina, i la tercera, d’estil ultra-americà, treballava en un centre d’ata ioga a Miami, era xamosa i riallera com cap i, sobretot, molt dolça, dolcíssima, i es feia dir Mèlani quan en realitat es deia Melassa.
Afegirem, a mode d’ambientació, un apunt sobre el Panx Foron de Sumana, on la Margarina i en Patou soparen. El lloc havia estat simplement indicat, no pas recomanat, per n’August, per tal com en Patou s’entestà a celebrar la trobada íntima en un lloc de tonalitat forastera i, sobretot, un espai purament vegetarià, puix que coneixia de bona tinta la inflexible militància naturista de la Margarina. El raconet era tan encantador com la gent que el freqüentava, ben arreglat, d’un gust exquisit i d’una espontaneïtat ecosaludable i extremada. Tenia cortinetes i lampadetes de roba estampada amb motius florals i arreu de les parets es podien llegir màximes, pensaments i consells filosòfics escrits en sànscrit, per a tots els qui sabien sànscrit, és clar. En bona lògica era de suposar que aquest llenguatge dels santons no representava cap mena de dificultat per als clients habituals del local, naturalment a excepció d’en Patou. Les tauletes eren paradetes amb tovalletes de lli i exquisits rams de floretes. Hi havia un jardinet amb estany i amb lotus, hi abundaven els raconets amb romaní, sajolida i menta. Dringaven carillons de campanetes zen immersos en un semisilenci espiritualista. Campaven pertot salutífers i medicinals fums d’encensos de països remots. De tant en tant sonava un delectable gong de fusta exòtica i una colla de petits budes tallats en sàndal i col·locats estratègicament somreien amb sa continguda perversió messiànica. Una senyora profusament ornamentada amb pedreries, qui també lluïa unes originals calcomanies de papallones a les galtes, va haver de ser atesa d’urgències quan ja s’ofegava per un atac furient de felicitat positiva i bones vibracions. En fi, semblava talment un centre de meditació zen, on, en ocasions, també es pogués menjar:
-Cuina! Marxin quatre combinats de malai baigan amb salsa jammalemadugu, dos de masala kaddu i croquetes d’algues Batticaloa flamejades! Taula de sis!
-Marxen!
El sopar feia el seu curs. Per no perdre identitat de país, a més dels plats usuals, en Patou havia demanat una simple amanida verda per a dos. Els serviren l’anomenada verda del dragó, que contenia bàsicament enciam i col amb una salsa, i el toc de la casa, la gràcia: un bitxo verd, fresc i endiastrat, tallat a la juliana, que mostrava un excel·lent aspecte i gerdor. L’amanida del dragó fou devorada per ell sense respir ni treva i tan sols olorada per la Margarina, per la qual cosa en Patou es va incendiar. Tot i l’aspecte sanguini que havia adoptat, però, es veié amb cor de resistir amb prou fermesa l’assalt naturista. Aprés, un cop enllestit el kabli txanna de cigrons i abans d’acabar-se les hamburgueses de soja amb gírgoles orientals al pebre de Sri Lanka i llavors de rosella khus khus, per a apagar-se la fogata bucal va engolir tres quarts de litre d’aigua d’un trago i després, ja un poc refrescades boca i gola i idees, i mentre recordava aquell famós cantautor, qui amb certa irresponsabilitat havia afirmat “sin ti no consibo el despertart”, va decidir aplanar el camí tot agafant una mà de la noia amb extremada tendresa. I, de cop sobte, sense encomanar-se a déu ni a la verge, en Patou soltava amarres: “Dormir sol no em ve de gust. Voldries que ens despertéssim plegats? No em responguis desseguida, ja ho faràs en acabat de sopar, la nit és llarga i juvenil”. En copsar una certa estupefacció en el semblant de la Margarina va pensar que seria millor assegurar el tret i va afegir-hi la cirera: “Bé, Margarina, reblarem el clau i...”. A l’instant s’adonava que s’havia ficat, ara ja integralment, de quatre potes al cubell: “El, el clau... volia dir..., ja m’has entès, oi? Bé, doncs... ja..., ja que ho he dit, això del clau... Dona!, tu saps que... primer es va a sopar i si molt convé, si... oi? Tal vegada...”.

L’emmudiment fou mortal, espantós. I l’estocada final d’en Patou fou terminant: “Bé, en resum, t’he de dir que amb mi no tindràs pas cap problema d’embaràs perquè ara mateix sóc un infal·lible, sóc feliçment VASECTOMITZAT i homologat, i he passat tots els controls exigits per la comunitat europea”. “Oh, sorpresa, sorpresa! La vida ens sorprèn i ens pot desconcertar en qualsevol moment i cantonada” –féu, més o menys, la fembra quan va aconseguir recuperar la parla. I no van dir res més fins que ja tocava menjar-se el sooji halva amb panses i ametlles. Ella va picar una pansa, en va menjar mitja i en donà l’altra meitat a en Patou tot ficant-li els dits a la boca (pel·liculera, mentidera, farisea!). En Patou ho va trobar encantador i d’una refinada i extraordinària tècnica de seducció subliminar (saducea!, dona pública!). I com qui no vol la cosa va seguir el fil d’aquella subtil estimulació sensual tot mossegant-li un dit discretament i en silenci alhora que li feia l’ullet i presentava el seu somrís nocturn més acurat. “Perfecte! Ja et tinc al pot” –pensà, tot assaborint d’antuvi l’imminent triomf i rebolcada subsegüent. Prengueren herbes ambigües. Finalment en Patou rebia la resposta anhelada: “Bé, ara que ja hem acabat t’he de dir que m’ho he passat regularment, o sigui que ni gaire bé ni del tot malament, mediocre potser. En fi, que conec mil llocs molt més competents. Per a començar, l’oli que gasten aquests..., home!, de poca intensitat, per a ser més clars, de mala trullada, l’amanida, passable tirant a ordinària i sense imaginació, per això no l’he tastada, els cigrons malcuits i durs com boles de golf, les hamburgueses... què te’n diré?, congelades i insípides, les panses del sooji desnerides, flàccides i xuclades...” “Però, si les panses sempre són flàccides i xuclades!” –es defensà en Patou. “No em portis la contrària, mai! Mai!! No ho suporto. No tolero que ningú, i molt menys un home, em rebati absolutament res! I les herbes -seguí blasmant la Margarina- una decocció espessa, negra com la sutja i amargant més que els disgustos. A part, la conversa... com t’ho diré...?, psè! Ja m’he fet una composició de lloc i de situació. Bonic...?, en el decurs del sopar he decidit que tu no em pots oferir res, senzillament perquè no tens res a oferir-me, que jo no sóc per a tu ni per a ningú de les teves característiques i que, en conseqüència, tu, per a mi, ets un zero a l’esquerra, entesos? En definitiva, un paio zero. Perquè, a mi..., saps?, xato?, a mi, jo, a mi mateixa, a la meva persona present, la dona que sóc, la factoria al servei de la humanitat, l’ésser espiritual que habita en mi i amb la funció sagrada que se m’ha encomanat des de les altures, m’agradarà, voldré..., millor dit, EXIGIRÉ sis fills, com a mínim i els pariré dins de l’aigua tèbia amb pètals de roses del Mar Mort. Ve-t’ho aquí, milhomes”.
Aleshores en Patou, ja del tot desenganyat de la Margarina i del sexe margarínic en general i assaltat per l’immens dolor de la nova pèrdua, tot d’una esdevingué desafiant, agressiu, desproporcionadament sortit de fogó i clavà un cop de puny bestial a la taula, acció per la qual saltava tot el parament fins assolir la làmpada de roba, i els coberts, rebotuts enmig del semisilenci espiritual i la sentor dels encensos de la passió de Jerusalem, armaren un espectacle fastuós, com de focs artificials amb una dringadissa eixordadora. Aleshores en Patou mirà el personal i els comensals, tragué la petaca de tabac d’enrotllar, que s’havia amagat a la butxaca de la camisa amb l’esperança que la Margarina no se n’adonés mai de la vida, i, en un tres i no res i amb molta traça, féu dos malaguanyats cigarrets davant de tothom per a provocar-los les ires i les hilaritats amb tota la mala sang que li inspiraven els puríssims. Després se’ls posà a la boca, ambdós alhora, i els mastegà furientment i ostentosa, sense pietat, al temps que amb la boca plena de tabac, quan ja li començava a suquejar per les comissures dels llavis, deia: “Jo mastego tabac, jo mastego tabac! I què? Algú té cap problema espiritual o paranoic perquè jo vulgui mastegar el meu tabac?, el que he comprat amb els meus diners?! N’heu de fotre res del tabac que jo he pagat? Hi ha algun argument a presentar si em dóna la santíssima gana i em passa pels pebrots de menjar-me el meu propi tabac?, eh?!” Tothom quedava paralitzat. “A casa vostra no mengeu salsitxes de porc i menuts de pollastre i bavegeu amb el cervell dels conills, vosaltres?, colla d'hipòcrites? I no us fa vergonya anar de naturistes i mirar-me d’aquesta manera, badocs del cul?” En l’entretant, la noia ja havia clavat un cop de porta infernal i un cambrer s’apressava a abordar el desaprofitat Modest Patou i Bellini.
El van fer fora del local gairebé a cops d’escombra, segons llei mediocràtica (democràcia mediocre) aprovada al parlament pels absents en majoria i garantida per les faccions justicieres i imparcials -fatto d’arme, com diria ell-, per: intent fallit de fumar amb apologia criminal, terrorisme i costums d’evidents depravació i innoblesa.

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

2008-11-15T13:06:00.000-08:00

Hom confon fe amb creença.

La fe en un ordre superior no contempla conxorxa religiosa de cap mena, ni tampoc déu ni paradís.

We confuse faith with belief. The faith in a superior order does not accept any religious plot, and either any god and any paradise.

La llibertat és la conseqüència de l’evolució de l'individu només quan s'oposa al caos del món, on manen les idees de submissió.

The freedom is the consequence of the evolution of the individual only when itheshe opposes to the chaos from the world, where they command the ideas about submission.

El món enveja la llibertat, per això no tolera les diferències.

The world envies the freedom, does not tolerate the differences because of that.

(I do not know English. To write an automatic translator, there are probably many mistakes. Excuse me.)

LA CASA DE LES FIGUES

2008-11-04T09:18:00.000-08:00

“Tots plegats som com llebres i qui l’ha segat que el bati i abans d’esmorzar garbellem l’aigua i qui en fa un cove en fa un cistell i ja et conec, que tu has menjat a set hostals i begut a deu tavernes”. Modismes com ara aquests omplien sovint el saló d’estar de la Casa de les Figues, situada a la platja, encarada de ple a la Badia de les Nanses i propietat del cavaller Primael.
De jove, el cavaller Primael s’havia dedicat a col·locar totxanes a la platja per a bastir una mena de fortalesa, enamorar italianes boniques i pintar. Per cert, ambdues feines, aquestes darreres, amb exquisit estil i prestigi internacional. I ara, un cop ben madur, encara seguia dibuixant, gairebé en blanc i negre, cavalls, rinoceronts i noies desprotegides. Contràriament, el cavaller Megist, nom que ve del grec Megístes, que vol dir el més gran, en canvi, era venedor de pinso per a engreix de l’aviram i de la seva dona, alhora cultivava blat de moro i en feia farina sense jaumets, amb voluntat ecològica i amb fe. En oposició a Megist i els altres, el cavaller Grau feia de fuster amb molta grapa i, com és natural, entenia d’ascons pollats i de les talles antiguíssimes dels druides bretons, també de les talles i les fembres gal·leses i normandes. Per altra banda, antagònic a tot plegat i enemic mortal d’aquesta mena de ciutadans del món políticament vagues, altrament anomenats progressistes, el cavaller Guinovart escoltava les converses amb molta atenció i s’hi fixava i aprenia, i en hores ombrívoles estudiava una llengua, no se sap ben bé quina, però, a jutjar per com se li anaven posant els ulls d’oblics, possiblement estudiava el mandarí. Tampoc no se sap quin modus vivendi el sustentava. Per cert, Guinovart és Winihard, l’amic fort. A part, i en total desacord vers el grup i allò que els seus components podien tenir de civilitzats occidentals, el cavaller Macabeu regentava una carnisseria inhumana en aquella plaça del poblet veí, la plaça que té la creu dels templers collada a la façana de l’ajuntament, aquella creu amb vistoses volutes i rínxols metàl·lics perillosos, sí!, l’ajuntament dels finestrals grans envidriats! Bé. Allí, sense compassió, assassinava els xais a punyal. Macabeu assistia a la tertúlia en una moto de cinquanta centímetres cúbics que no petava gaire bé de motor, però, com és normal, belava de por, tristor i dissort. I finalment, lluny de tots els altres i absolutament fora de to i de tot pronòstic creïble, el cavaller n’Hug de Castellar tirava de beta mig de l’estat de l’altiplà i mig de la seva dona moscovita, aquesta noia bencossada d’ulls d’un blau oceànic que tots hem vist més d’una vegada quan va a comprar el peix o per carnestoltes, quan calça les disfresses a la mainada de l’escola. De manera que amb aquest coneixement de causa hom pot concloure que tals cavallers marxaven força ben avinguts.
No jugaven pas a la botifarra, però. La vocació principal de què disposaven per anar passant per la vida d’una manera més o menys inexorable era la de discutidors. A aquesta fi, es reunien un cop per setmana per a polemitzar sobre política artística. De manera que cadascun d’ells era president del seu propi partit artístic i, sobretot, exercia l’oposició amb gran eficàcia. Allò que més els honorava era que no feien campanyes electorals ni es gastaven un mal duro ni tampoc cobraven un mal duro per aquests serveis mutus.
Per altra banda, els habitants del petit llogarret marítim abocat a la Badia de les Nanses, qui, no ho hem pas d’amagar, eren molt poca colla ja que tots els joves havien emigrat i vivien a la discoteca comarcal, coneixien perfectament les trobades artístiques que se celebraven a la casa. El grup de debat, els membres del qual projectaven de muntar una fundació a la Casa de les Figues, tal volta amb capital de l’ajuntament dels Sants Pescadors, així es deia el poble, gaudia d’un títol bastant concret i aparatós: “Tertúlia dels Dijous Plasticoliterariartística de la Casa de les Figues”.
Bé. Primael és un nom bretó del segle IV i que probablement significa el primer elegit. Les nits de trobada, en Primael esperava els companys assegut tranquil·lament en aquest ascó que tots hem vist i tenim present, el de fusta corcada, on hi ha la famosa inscripció del druida Drisdan. I tant!, aquell fosc, aquell que té unes talles misterioses en el respatller. Entesos? Això..., doncs aquest mateix. Per cert, segons diuen, com que l’ascó data dels temps artúrics, és molt possible que hagués pertangut a algun home fort de Camelot. De fet, es diu que hi ha certes possibilitats que hagués estat propietat de Lancelot de l’Estany, però no se’n pot pas fer cabal, segur que és una mentideta pietosa per a imprimir categoria a l’ascó i al poble de Banyoles. A més, aquestes solen ser les badomeries que modelen la llegenda. Bé, sigui com sigui, és per això que l’ascó està tan corcat i menjat dels banyarriquers, i, malgrat el corc, tots hem pogut comprovar que suporta prou bé el pas repugnant del temps.
En fi..., tot conversant amistosament, anaren arribant en Guinovart, en Grau i n’Hug de Castellar, endemés, assistents infal·libles a les reunions de la Casa de les Figues. Al campanar gairebé tocaven les deu del vespre. Estarien ja a un tomb de dau en Megist i en Macabeu. Potser portarien un altre personatge, ja que el costum era de convidar algun conegut per a participar, discutir, i, si era del cas, pugnar apassionadament per a obtenir un bon tros de la raó en el tema que es plantejava cada setmana, sempre el mateix i amb aquest enunciat invariable de sortida: “Qui fa ensaïmades, és artista?” I és que la raó és un bon pastís i cada un dels enraonadors en cerca sempre, resolut, el seu tall. Altrament, i sense estavellar-se el cervell per la tallada corresponent de raó, les reunions, els debats i les deliberacions no tindrien cap mena de sentit, ni pràctic ni romàntic.
Per aquí em fan esment que sembla ser que no hi havia dones.
-Com dius...? Que... per què no hi havia dones? Ah!, vés a saber, tu. Potser perquè ells es creien britànics, o perquè les dones en aparença són criatures de decisions aleatòries. Vés a saber-ho, tu! No pas jo... Que no? No ho saps? Ah!, jo tampoc. No em distreguis més.

Desseguida, el debat solia derivar per verals que no eren pas ensaïmades i, després d’una nit de mentir més que el diari, l’esdeveniment acabava en un ja us ho fareu, total, definitiu, compartit i unànime, conclusió que, generalment a l’alba, conformava el comiat d’habitud i satisfeia tothom en gran manera. Val a dir que, en acabat, cadascú tornava a ca seva amb les mateixes idees inicials, però summament refermades i, és clar, molt més sòlides, gràcies al contrast experimentat amb els companys tertulians. Perquè és, fet i fet, una llei universal que sense els oposats no existeix res, que la llum sense la fosca és sols una il·lusió, l’esquerra sense la dreta una utopia impossible, i així... Fins al punt que, a la fi, tots havien fruït del seu tall de raó absoluta i confitada. I devem saber també (qui no ho sap...?) que no hi ha res més gratificant que regressar al campament quan la dona dorm com una santa Àgata, nom tremend, aquest, que ve del grec agathós, que vol dir bo, és a dir, bona dona, regressar, dèiem, al costat de la dona endormida, amb els convenciments més reforçats que mai i amb la seguretat d’haver abatut un cop més l’enemic. De manera que, si tenim present que aquell jo, o ego, dels tertulians, és a dir, aquest element que té consciència de si mateix i de la seva relació amb el medi (generalment mala consciència, però), quedava sòlidament reforçat per la percepció subjectiva, doncs podem afirmar, sense por d’errar ni un pèl, que aquella tertúlia, entre les tertúlies que es munten i es desmunten, assolia els seus objectius a la perfecció. I, com que ja feia uns deu anys que setmanalment es reunien, podem també imaginar, de bo de veres, les paperines que havien arribat a abraçar a base de l’armanyac gascó, de gran qualitat, provinent de la petita bodega del cavaller Primael, generós i bon amfitrió, tot sigui dit, i podem assegurar com estaven d’endurides i assentades, més aviat encriptades, les idees d’aquells camarades de debat i discrepància de la tertúlia dels dijous.
Bé, es reuniren. Aquella vegada, però, estranyament no hi havia assistit cap convidat. Era gairebé segur que els pobletans s’havien assabentat d’allò, d’aquella excentricitat insòlita del darrer convidat. I és que, no feia pas gaire, un pobletà, maldestre en el discurs, havia sortit malparat de la Casa de les Figues perquè la seva posició política i plasticoliterariartística, que en un debat de preu cal que sigui del tot irreconciliable i bel·ligerant, havia estat gairebé a punt de coincidir amb l’opinió d’un dels cavallers. Es tractava concretament del cavaller Grau, nom germànic, aquest, que vol dir el qui governa per la llança. I, evidentment, tal conjuntura d’entesa era inestable i representava una permissió massa negligent i temerària. Perquè, si fa no fa, i amb l’aprovació d’en Grau, l’home havia gosat dir: “En la dictadura, si t’empresonen per qüestions polítiques tens sempre la societat de la teva banda, fent barrila, protestant, fins i tot jugant-s’hi la pell, corrent com llebres davant de la policia i cridant: heroi!, heroi!, llibertat!, gora la llibertat!, fora el tirà! En canvi, si, justament per la mateixa causa, t’empresonen en democràcia, tots baladregen com malfardats: terrorista!, assassí!, criminal!, crucifiqueu-lo!”
I l’havien fet fora, pobre convidat!
Havent esperat, doncs, dues hores i escaig, i en veure que la nit seria molt negra i llarga i freda i que ja no arribaria cap invitat a la tertúlia, els enraonadors se sentiren profundament abandonats. Aleshores, en Grau, presa d’una angoixa absoluta i lògica i amb un sentiment irrefrenable de culpabilitat, sentencià allò altre: “Sabeu què us dic?, doncs que gener sec i abril mullat, molta de palla i poc de blat”. “Això és com el darrer mot del credo” -li respongué, talment amb els reflexos d’un gat, i un pèl molest, en Guinovart. I: “Refot! Aquest paio, d’un pet en fa cent esquerdes” -rematava n’Hug de Castellar, per a fer costat a Guinovart, ja que, fet i fet, eren veïns i les seves dones s’odiaven. “Bé, jo us dic que les coses són com són, i així, suposo, que deuen ser” -assegurà finalment en Megist per tal de mirar de treure ferro a la nova disputa que indefectiblement s’estava congriant i que, amb franquesa, pintava molt malament. A l’instant sonà un silenci de cementiri cristià que durà ben bé uns cinc minuts, temps que es féu etern per a tots els contertulians, d’altra banda molt sensibles als canvis de rumb i a les vel·leïtats de la política. Durant els quals cinc minuts les oïdes els xiularen i el nerviosisme aflorà a les seves cares, ja sanguínies de per si, donant-los un matís d’un roig rabiós als pòmuls i més avall, a les galtes. I és que la hilaritat s’havia ensenyorit de tots i cada un d’ells i les cames els feien tremolins. En el fons, percebien secretament que l’enigma críptic que amagava l’ascó corcat, celat gelosament pels druides bretons durant setze segles, estava a punt de ser desflorat. Aleshores, el cavaller Macabeu, el nom del qual ve de Maqqaba i vol dir martell, rematà la feina amb aquesta sentència memorable: “Ens empaiten, ja ho sabem, però, en veritat, el que ens passa és que tenim un mal de ventre del cagar d’altri”. “Prou! -cridà indignat, Primael-. M’emprenya! Veig que tens raó i m’emprenya! M'emprenya que tinguis raó. De tant com ens empaiten haurem de marxar nedant”. Tots se’l miraren, estupefactes. Es pensaren que Primael els volia fer fora de la Casa de les Figues i els volia llançar, embarcats, a la badia, ja que en aquelles hores de la matinada la marea hauria pujat de nivell i no hi hauria pas manera de marxar si no era en un bot. “No cardem! Deixa’ns quedar fins demà com les altres vegades, cony!, Primael. Que no veus que ara els cotxes suren i se’ns han desordenat?” -sol·licità en Grau. Primael, després d’una pausa prou allongada, digué: “Feu el que us sembli just. Jo, per la meva part, me’n vaig a Itàlia”. “Tu no hi toques -li replicà Macabeu-. Te’n vols anar a Itàlia?, de nit?, i amb aquesta marea? I si t’agafa un mal xaloc i t’encasta de tornada contra les penyes? Què? Tu estàs sonat, bufó. Prendrem mal. Us dic que prendrem mal”. I, després d’una pausa breu, hi afegí: “Saps què? No cal que patim més, ja et deixo la moto”. “No. Hi vaig nedant” -contestà, lacònic, Primael.
I aleshores el cavaller Primael va sortir a la badia, es va descalçar, es va submergir tranquil·lament i se’n va anar, a braça, xano-xano cap a llevant.

2008-11-03T08:35:00.000-08:00

Aroma inexacta,
la gola del migdia cau com un clau.
Maroma dels minuts,
avui surten roselles dels meus dits
i passes tan serena,
tan formiga.

(de TRICEFÀL·LIA)

CAP, CAPUT, CAPITIS

2008-11-03T08:32:00.000-08:00

En veritat es podria ben dir que li havia caigut el cristo al cap.
En Juliacs, el conserge, el va trobar mort de cinc dies i amb el crani verament esclafat, a casa seva, en una habitació on gairebé tot l’espai de parets era folrat de lleixes abarrotades de flascons d’eau de cologne, de locions per al post-afaitat, d’ampolles de gel de dutxa i de xampú, cremes per al cutis, desodorants en polvoritzador i en sòlid, paquetets d’esponges de bany i milers de fulles d’afaitar, i molts més etcèteres. Tot i que estaven tapats i precintats, en conjunt i per de la gran quantitat que n’hi havia, aquests productes, la majoria d’ells aromàtics, constituïen una amalgama odorant que conformava un perfum confederat prou agradable i que emmascarava la fetor natural de difunt que feia la peça, ferum que, segons el testimoni delirant dels veïns, la mare natura, en la seva magnanimitat i saviesa, ja li havia adjudicat pels seus mèrits des del segon dia de postració in rigor mortis. Deien, els tangents: la voluntat del senyor va com va. Emperò sense la deguda humilitat hom pot arribar a creure que l’home havia patit endebades i pudit prematurament, ja que el senyor, per obligació del seu càrrec i per mà de la seva creació, es mostra inexorablement extravagant, capritxós i arbitrari. No obstant això, un qualsevol humà haurà d’admetre que no és qui per contradir la mare, gènesi de tot plegat i de tots, tan benigna i filantròpica i pròdiga i compassiva com és envers les seves criatures, que no pateixen per a res i mengen i dormen en pau per tal com gaudeixen d’una existència regalada, i que, naturalment, per els afers de la vida tal mamà té sobreentesos l’autorització i el beneplàcit del senyor que hem esmentat, el més altíssim dels senyors. A més, la mare natural és justament filla i obra magna d’aquest senyor natural i magnànim, de manera que ambdós són generosos i amorosos com no n’hi ha. En resum: de tal buc, tal eixam.
Clavat a la paret i en l’únic racó lliure de prestatges i ampolletes, hi havia un cartell on es veia fotografiada de cos sencer, o sigui, sense mancar de res i molt curta de roba (de fet, amb no gens ni mica de roba) la senyora Marilí Monroi qui, en plena intimitat, s’executava una moixaina manual de caire concupiscent i amb l’esquerra (valga’ns l’òspia!), malgrat l’haver festejat amb el president Quenèdi, qui, com a bon americà, era manifestament de dretes (d’aquest fet deduïm que en la més íntima de les intimitats na Marilí Monroi era esquerrana), amb la qual manyagueria es veia ben clar que indagava en el seu..., bé, no cal pas entrar en detalls, cadascú amb les seves coses... El cartell esmentat recordava més o menys la bufona conilla, de Goya, si fa no fa, però més. Alhora, i un cop provocades les ires sagrades De les altívoles sectes religioses, per a excitar, a més a més, la còlera dels antifumadors, tan saludables i perfectes tots plegats, i servint-se de les mateixes descaradura i desembaràs, la mossa brandava un cigarret amb la mà dreta i exhalava un núvol de fum per aquella boca, coneguda de tothom pels seus llavis d’època. Un rètol amb lletres negres, contundents i definitives, ordenava lacònicament: fumeu Luqui Estriqui.
Com hom ha pogut conjecturar, ell, el nostre subjecte, era gerent d’una empresa de cremes, perfums, locions i aigües de colònia, i, en general, productes de bellesa i d’higiene personal, i totes aquestes hòsties perfumades. De primer nom es deia Capità, un derivat del mot llatí caput, Capitis, és a dir: cap. Els cognoms eren Porta i Ferriol (ferriol de ferrum, ferro). Ell era, doncs, en Capità Porta i Ferriol, o en Cap, o el gerent en cap, com es feia dir al principi. Però en una rampellada li semblà que un segon nom de pila li faria més justícia, endemés, també tenia ganes de suprimir d’una vegada aquella “i” feixuga que duia entre cognoms, pròpia del seu país petit i de la seva cultura, i això perquè, senzillament, ell no era pas terrorista sinó integrista. A més a més, per arrodonir-ho va pensar que un parell de preposicions, com a connectors, a l’estil dels patricis distingits de l’altiplà, li atorgarien un aire aristòcrata inequívoc: que bé me’l mereixo. De manera que entre una cosa i l’altra es faria entenedor el seu origen i la seva nissaga, i es donaria fe del seu lloc just en l’escalafó social. Segurament degut a la seva gran empatia va triar com a segon nom de pila: Exant, que vol dir eclosiu, esclatant.
Emperò, per a la nostra comprensió futura del destí d’en Capità Porta i Ferriol, podríem temptejar alguns sinònims d’aproximació, com: bretxa, esvoranc, esbornac... Tinguem-los presents d’ara endavant, doncs.
Hom creia erròniament (i ja sabem que creença no és, de cap de les maneres, fe) que, en l’antic, la gent, de cop i volta i com qui no volia la cosa, esdevenia major d’edat al punt dels trenta-un anys (i no pas en la insensatesa dels divuit). Per contra, formiguejaven una gran quantitat d’espècimens humans que als setanta no assolirien de ser majors, ni als setanta ni mai, és a dir que, quant a les seves facultats de comprensió del món i de les coses, moririen com aborígens pigmeus astrals, sense haver crescut, tal i com com passa també en els nostres temps, atès que tots sabem quin percentatge tan escandalós hi ha de cretins a la societat civilitzada. I allò verament preocupant és que cretins crien cretins. Sigui com sigui, en el moment just del trenta-unè aniversari d’en Capità Porta i Ferriol, a les trenta-una en punt del dia trenta-un de març de l’any 2002, això és, quan es complien trenta-un anys exactes del seu naixement, i, vist que precisament en aquell moment just encetava la seva majoria d’edat com establia el sistema, havia pres per bo l’ansiejat Cap Exant de Porta de Ferriol, nom ja complet i conclòs que ostentaria durant vint-i-cinc anys més. I per què, precisament, preguntarà el lector, a les trenta-una en punt?, si tal hora no existeix? Doncs perquè, segons la numerologia, per a l’anàlisi dels números cal fer-ne una reducció tot sumant els seus components, o sigui, tres i un fan quatre: les quatre. I això de l’any 2002?, què? Dos i dos fan quatre. Ah!
Realment, i no es podia negar, aquell Cap Exant de Porta de Ferriol era verament un apel·latiu força original, gairebé extravagant, com un tren de vagons onomàstics. Emperò també tenia la seva mala bava, perquè algun dia del futur en Cap Exant de Porta de Ferriol a causa del maleït contingut del seu nom havia de sofrir la incomoditat i molèstia de morir-se. Per altra banda, és també ben sabut que quan un progenitor inscriu el seu plançó en el registre civil, l’apel·latiu que li imposa obra, en tal larva, una influència vinculant, que, dit sigui de passada, sol ser nefasta. Vegem, si no, els Chrísthians, i la christhiandat subsegüent, per exemple, o les Shamhantes i Jhèsshiques, tot plegats tant embotits d’hacs, i a veure qui és prou versat en indeterminismes com per afirmar que l’estupidesa més arranada i curta no és inherent als noms i, conseqüentment, als individus? Per tant, en Cap Exant de Porta de Ferriol era un ésser normalitzat, amb els costums normals i els altres absurds i les mancances mentals habituals en l’humà del carrer. Entre sos nombrosos mèrits, no ho amagarem pas, hi havia el de córrer la cansalada per les carreteres cada matí sens falta i, com a conseqüència, la molt apreciada virtut de proclamar visceralment que detestava el tabac. Per tant, si bé ens ho mirem, s’hagués pogut dir Chrísthian amb tota tranquil·litat i sense desentonar gens d’aquest nom tan pietòs i cristià. Emperò, no ens enganyem, allò que ell detestava de debò eren els fumadors, no pas el tabac. I això perquè en realitat abominava tota l’espècie humana, de manera que els fumadors també hi eren inclosos. Fins li feia molta satisfacció i patxoca de manifestar amb el cap ben alt allò que és de domini públic referent als fumadors, és a dir, que són una colla drogoaddictes execrables. Fet i fet, és veritat que els fumadors som drogoaddictes impresentables, però el tema dels éssers execrables és del tot debatible, i gosaríem dir, a més, que l’execrabilitat és aplicable a tota la massa en general. Així, de passada, en bregar mortalment contra els fumadors s’estava en la cresta de la moda, altrament dit: era un home a la moderna, posat al dia, vaja, un home complet. D’aquesta guisa, doncs, odiar, abominar i avorrir, tant els fumadors com els estanquers, com els manobres o els esquimals d’Old Crow, era tot ú. Emperò, principalment, ell descarregava ses ires i circumloquis sobre els inexactes. Era així com qualificava els impuntuals. D’aquí és fàcilment deduïble que la seva puntualitat per als assumptes de la vida era, de tan estricta, gairebé prodigiosa. I aquest peix, en menjar-se la cua, tanca el cercle de la misantropia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol, perquè, com és ben sabut, el nombre d’impuntuals i pòtols en el gènere humà és d’una dimensió ciclòpia, de fet, és incalculable.
En Cap Exant de Porta de Ferriol es llevava sens falta a les cinc del matí per ser ajudat per déu, perquè déu ajuda els matiners a fer pecetes, ja que, segons asseguren els creients en el senyor, el més altíssim dels senyors: qui matina fa farina. Tot seguit, es treia el pijama de dormir per calçar-se el de fer el préssec, aquell que en diuen xandall, i, com ja hem dit, sortia a la carretera a córrer la cansalada. En acabat, a les sis en punt, prenia un esmorzar de no res, saludable i frugal, a l’estil americà, que li havia preparat madama Désirée i que consistia aproximadament en: crispetes a discreció, sense escatimar-les, dins d’un gran bol de llet, seguides de quatre ous ferrats amb cansalada, dues o tres hamburgueses amb ceba i formatge blau, unes salsitxes amb guarnició de patates fregides i, si n’era el temps, carxofes arrebossades i pebrots verds fregits, acompanyat amb un bon tou de pa de motlle, més un parell de cerveses, cafè i, en funció del seu estat d’apetència, tal vegada, cinc, sis o set pastissets. Fet això, dipositava els plats, el got, els coberts i el tovalló, en un contenidor particular, ja sia que, com tothom hauria de saber, havent-hi menjat ja eren objectes contaminats i calia llençar-los. Aprés es gitava de nou al llit, a pair, fins les set en punt. Conclosa la digestió esmorzívola, s’alçava i es dedicava a buidar el prestatge del bany i, aprés, a recol·locar-ho tot de nou, esponja, sabó en gel, xampú, desodorant... etcètera. Desplegava i tornava a plegar amb molta cura les tres tovalloles i les ordenava per mida, de petita a gran, impecablement penjades a la barra, posava en una fila perfecta i tan rectilínia com els designis del dit punxegut del senyor (aquell, el més altíssim dels senyors!) tots els flascons de colònia i locions i sabons, més els quatre raspallets elèctrics de les dents i la col·lecció de pintes de diferents pues, formats i colors, que havia comprat en els seus viatges per la capital de l’altiplà (l’altiplà és a l’estranger de ponent, per a més informació) per si algun dia li tornaven a rebrotar cabells, que mai no se sap. I ho deixava tot plegat a punt per a ser utilitzat quan calgués. Fet l’endreç quotidià, es vestia de gerent i se n’anava al despatx a marxa atlètica. Hi arribava mitja hora abans del compte, a dos quarts de nou en punt, i s’esperava dempeus, ferms i tibat, davant del portal fins que el conserge, en Juliacs, li obria la porta inevitablement dos o tres minuts tard.
¾Em sap greu, senyor Capità –s’excusava, cada dia del món, el conserge-. Què fa que vostè i jo treballem plegats, senyor Capità?, deu?, vint anys? Ja ho sap, que tinc un problema gros. Quantes vegades, en vint anys, no li hauré explicat, jo, a vostè, senyor Capità, el mateix problema gros? Em vaig casar amb una dona inútil i grossa i per casa volta el fill meu, el senyor no me’n va voler donar més, de fills, vés a saber per què. Bé, és un vailet que no serveix per a res i que ara ja farà, pel cap alt, els trenta cinc anys i no troba feina ni en busca. Sàpiga que el vailet devora com un reu i està magre com un filferro perquè és un sac de mal profit. He d’escalfar-li la lletona, donar-li tot l’endrap del matí i preparar-me jo mateix el meu. Després he de fer cap a l’oficina, a treballar de conserge, perquè vostè em posi el senderi com tres quartans i m’embaldragui amb els seus vituperis. I, és clar, no es pot repicar i anar a la professó, perquè qui molt abraça poc estreny i qui pipa pipa no xuma popa, ja sap què vull dir... I un no pot pas ser de tots els oficis. A més a més, dotze oficis, tretze misèries. Comprengui vostè... senyor Capità. M’entén, o què?
-Deixi’s d’orgues, d’oficis i de misèria, Juliacs. I digui’m Cap Exant de Porta de Ferriol, d’una vegada!
-És un nom molt difícil i complicat, senyor Capità.
-La vida és complicada.

Aleshores era quan en Cap Exant de Porta de Ferriol li clavava l’esbroncada matinal (per tots els conceptes esmentats i per haver consentit un fill incorrecte) i en acabat entrava al seu despatx amb el demble marcial, precís i exacte que el caracteritzava. No cal dir com estava d’endreçat el seu departament i la seva paperassa. Val a dir que ho tenia tot organitzat per seccions, com ara, la secció de clips (una espectacular tirallonga de clips de subjectar papers), una secció de caire quimèric, que, ell, anomenava el purgatori, i que en teoria s’estava dins el buc de calaixos auxiliar de la dreta, al costat de la seva butacassa de pell. Allí guardava la increïble col·lecció d’ànimes dels seus adversaris vençuts, ficades en flasconets a l’estil del geni d’Alí-babà i submergides en olis essencials. Era una compilació si fa no fa com la d’en Jordi Manuel Calls, ésser no absorbit i amo d’una altra empresa, de la competència, qui, gràcies al seu triomf econòmic i social, ja estava entrant al cel per l’escalinata i el portal, és a dir, a través d’un estat de coma abissal irreversible (els Calls han de forjar el destí del país, carinyo meu, ho sabies?). I així totes les altres seccions, la secció de capsetes, la de llapis curts, la de gomes d’esborrar, la de...
La seva paraula preferida era mètode, mot que repetia sense descans amb exagerada fruïció i que li servia per autoestimular-se i, a més, per esbroncar el personal: mètode!, mètode!!, mètode!!! Fins al punt que un matí en què el tedi de feina pràcticament l’havia ofegat, tal volta perquè havia estat més penetrant que de costum, ell, de repetir tantes vegades mètode i mètode i mètode, sentí una agitació i després uns estremiments desconeguts i sorprenents no experimentats mai abans, gairebé estrafolaris podríem dir, alhora que uns espasmes que, provinents segurament de l’entrecuix, li sacsejaven l’espinada, seguits d’una mena d’evacuació tèbia i humida, d’un blanc sutjós, que, a ell, li semblà llenegosa i força repulsiva. Seguidament percebia una sensació de esbargiment i relaxació indescriptibles. Tant, que durant la resta d’aquell dia i al llarg dels tres següents, fins i tot els xiscles dels falciots li resultaren plaents a l’oïda. Per si fos poc, en aquell periple temporal tampoc no va sentir cap necessitat imperiosa de dir: mètode i mètode i mètode.
Als laboratoris de l’empresa es plegava a les nou, emperò la gent de l’oficina feien jornada seguida i sortien a les quatre. Llavors era quan, en arribar a casa, decidia i preparava, desplegava i plegava, la roba que es posaria l’endemà. Seguidament, s’asseia a menjar. La taula, per a tres comensals, segons les seves instruccions precises, havia estat parada impecablement per madama Désirée abans d’anar-se’n. Obligava la madama a parar per a tres i amb gran pulcritud, perquè tres angles i tres costats formen el polígon mínim, l’irreductible, i el tres és la perfecció en estat pur, com l’altíssima sacratíssima trinitat. Aleshores es menjava el iogurt. Després, si es trobava prou bé, retirava els quaranta volums de l’enciclopèdia que dormia a la prestatgeria del menjador i els recomptava curosament, un per un, sense distreure’s, a poc a poc, ben concentrat en la tasca, per si de cas en faltés un o dos... o els que fos que faltessin. Mentrestant: Mètode, mètode, ens cal més mètode! –exclamava amb total abstracció, tot classificant els llibres per numeració i recol·locant-los de nou al seu lloc-. I cridava, sense públic: Mètode, Juliacs, metodologia! Som un país sense procediments. Que em sent? Juliacs!, que em sent?! Vatualòrdiga, Juliacs!, vostè no serveix ni per escoltar! Désirée...?! Li hauré dit mil vegades que no m’agafi cap llibre. És que parlo en romanès?, jo? Aquí no hi trobarà la recepta de la sopa torrada amb mandonguilles. Désirée! On s’ha ficat?! I, un cop endreçada l’enciclopèdia, sortia al carrer, a visitar les perfumeries que es trobaven en la seva ruta de passeig. Hi entrava i en sortia, les olorava, les aspirava, les espiava, les cobejava. Fins l’hora de sopar.

La portassa metàl·lica que el va assassinar era de la perfumeria: “Glamour París, voilà bien sûr, vous savez...”. Allí obrien i tancaven amb una puntualitat i exactitud de matemàtica quàntica, puix que no ho feien pas a mà sinó que la pesantíssima porta de ferro, de baules massisses, baixava com un llamp, automàticament i veloç, comandada per un mecanisme de rellotgeria digital de tecnologia punta.
Era la primera vegada que en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia pogut pair del tot el iogurt i havia suportat un contumaç mareig durant tota la tarda. Al capvespre perdé la noció del temps i el seu control, per tal com el rellotge del cervell se li havia retardat unes dècimes i, és clar, no va ser prou puntual. Just estava sortint de la perfumeria Glamour París, voilà bien sûr, vous savez... a l’hora en punt de plegar i en el moment clavat en què aquell mecanisme perfecte i infal·lible feia baixar, a guisa de guillotina insuperable, com el mall de déu, la bestial porta metàl·lica. De manera que, a en Cap Exant de Porta de Ferriol, se li descarregà al bell mig de la corona del cap tot el pes del metall gèlid i amb ell la pesantor descomunal, insofrible i glacial, de la humanitat. Després, en Cap Exant de Porta de Ferriol caminà tot fent unes tentines exagerades mentre la gent del carrer se’l mirava i se l’anaven mirant i comentaven i anaven comentant: Com hi ha món!, on anirem a parar amb tants de borratxos! Cada cop n’hi ha més! Això no obstant, ell, degut a seva animadversió per la humanitat encara tingué forces per arribar fins a casa, bo i arrossegant els peus i la resta de la còrpora. Quan hi arribà, havia perdut, pel camí, set-cents vint-i-tres grams de matèria encefàlica.
Sens cap mena de dubte, ha estat un cas inequívoc de suïcidi involuntari comandat pel seu inconscient turmentat per tanta perfecció. Aquesta fou la conclusió professional del psicòleg Mossèn Joan Font Illamola, qui prefereix que li diguin mossèn que no pas doctor, perquè mossèn és un títol cavalleresc medieval infinitament més digne.
Però, en el fons, l’autèntica tragèdia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia estat pas aquella mort miserable sinó les paraules d’en Modest Patou i Bellini, expert en cafè i filosofia, qui, uns dies abans del cataclisme, a Sant Parrac de la Muntada, li assegurà, de bo de veres, que: “El món no gira al teu volt, no et facis il·lusions”. Poc després d’aquest dia, el conserge Juliacs li reblava el clau i afirmava que per més que si capfiqués mai no es donaria tal conjuntura política, perquè: “El món va a la seva, com el senyor, mon capitaine (i, el pocavergonya, rigué)”. De fet, per això, i potser més que pel mareig del iogurt, va patir aquell lapsus exactus que li costà la vida.

2008-11-03T03:45:00.001-08:00

I si després d’observar el vol de les aus, tan encimbellat,
provem de mirar més a prop
per si sorprenguéssim qualcuna cara afable de conill,
de guilla o de senglar?
Qui ho sap, tal volta, des l’altar de la terra
o des de l’absis del bosc
vagin sorgint, un a un, tots els rostres de l’ésser estimat.

(de POEMES ORFES)

EN SUNYER

2008-11-02T14:56:00.000-08:00

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)

En opinió d’en Modest Patou i Bellini, en Sunyer era un capdesetmanista saberut i presumptuós. A la seva qualitat de setciències afegia un cabell blanc, curt i punxegut, que li donava un aire pallassívol de poca seriositat, com aquell bufó de la faràndula, el verd, conegut també pel seu cognom de serp constrenyedora propietat d’una senyora –qui es vulgui entretenir un minut a examinar aquesta mena de palimpsest que ho faci- i per la seva actitud de botifler, altament traïdor i perillós envers el país que li dóna aire per a respirar –això ja és més entenedor, oi?-. A més a més, en Sunyer es balancejava d’una manera alarmant, ara cap a un cantó ara cap a l’altre, degut a posseir unes cames d’un esprimatxat espantós, proveïdes de genolls contrastats, boteruts i desproporcionadament molsuts. Ses cametes es corbaven com la fusta d’un arc a punt de petar, segons ell carregava el pes del cos, a dreta o a esquerra, raó per la qual era un home políticament inconcret, de palesa ambigüitat i, d’altra banda, inesbrinable. Bo i sabent que fins i tot respirar és fer política, i pretendre no ser un ésser polític és fer política favorable al poder, perquè el poder viu dels al·lucinats i dels ciutadans del món que el propicien, en Sunyer, amb prou penques, es feia dir apolític perquè queda força interessant i inintel·ligible a les oïdes dels carlins. Ell i en Modest Patou i Bellini mantes vegades havien discutit fins al fart de qualsevol cosa que no fos gaire transcendental, i sempre abans de dinar perquè el dinar era sagrat i prioritari per a en Sunyer. A més, per què amagar-ho?, el dinar dels diumenges era el motiu principal de l’estada a Sant Parrac de la Muntada, d’en Sunyer i de la totalitat de pixapins i capdesetmanistes, a costa dels xais i dels porcs, per descomptat. Com és normal, i normal vol dir ajustat al patró de conducta general –no res més-, és a dir, més pervers que virtuós, ells dos no s’havien posat d’acord ni una sola vegada, en res, jamai! Per acabar-ho d’adobar en Sunyer enllestia les discussions tot dient: “Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. Tal frase composta de cloenda i acomiadament implícits feia sortir d’olla en Modest Patou i Bellini, qui solia anar a dinar de males i acostumava a emportar-se, de premi, una digestió àcida i pèssima. “És que no m’escarmentaré mai de discutir amb aquest eriçó albí, xava i camaprim? –es lamentava-. No em dóna la gana que tingui raó. I sempre en té, vatualorgue!! Però alguna vegada patinarà i podré dinar de gust, suposo”. En acabat de discutir, en Sunyer solia convidar en Modest Patou i Bellini a menjar unes avellanes i a fer un traguet moderat de vi ranci de can Clapat, i tot seguit, de la mateixa manera que els carlins havien anat a missa d’onze, i amb idèntica devoció, en Sunyer entrava a casa a oficiar la santa costellada dominical. Cal entendre que la vida a Sant Parrac de la Muntada no era res de particular, més o menys com a tots els pobles de moda, però sense moda ni activitats nocturnes de carrer i sense esports d’hivern ni d’estiu ni de res, és a dir, el quemaco i el pixapins “per se” i el xava en el seu estat més pur i virginal. Amb la finalitat de complaure tals individus, des de divendres vespre fins diumenge a les sis de la tarda l’ajuntament encenia unes faroles, d’un groc esmorteït, que dotaven el carrer de l’oportuna tristor existencial requerida per Sant Parrac de la Muntada i envigorida gràcies a la vacuïtat desmesurada de tals visitants. D’altra banda, diumenge al vespre Sant Parrac de la Muntada s’havia desinflat i tot havia retornat al seu règim campestre hipocondríac per tal com durant la setmana els carlins emprarien la seva compacta solitud en contemplar sense esperança com les bardisses, centímetre a centímetre, anaven guanyant terreny i amenaçaven de colgar tot el poble.
Tots sabem que, a part del pensament i la llum, allò més veloç i efectiu és l’autopista. Així que diumenge, havent dinat i un cop feta la sobretaula i la migdiada, tot pixapins, quemaco o xava de preu se submergia dolçament i resignada en les esperades processons de l’asfalt, en la quietud i l’assossec de les quals es trobaven amb els col·legues de la costa o els de l’esquí, segons la temporada. Per consegüent, allí mateix, des del cotxe i si feia bo, abaixaven les finestretes i, aturats en la mòrbida pau del camí, mentre esperaven que la caravana arrenqués, es convidaven a uns cigarrets o a unes olives farcides. Emperò, posats a treure avantatge de les situacions conjunturals i com que els cotxes un cop ben assentats en el repòs dominical de les carreteres eren força estimulants i afrodisíacs, i més aleshores que els feien tan ben acabats, alguns eixerits, els que hi duien la xeixa adequada, pensaven: com que tinc el blat al sac, no hi deixo criar rovell, hi vaig i el lligo ben lligat, i enlloc de convidar a olives el veí preferien convidar la parenta a una refocil·lació libidinosa i així aprofitar el temps d’una manera més prosaica i tan, o més, plaent com menjar olives. Quants infants, si no, pertanyents a la generació de les videoconsoles no foren fills de l’autopista. Així, doncs, amb aquest ritme emprenedor i dinàmic, el país, inclòs i, per descomptat, Sant Parrac de la Muntada, avançaven cap a un futur cert, calculat i indefugible.
“Sóc un elefant. Sóc un elefant autèntic i intel·ligent, els més gran dels elefants intel·ligents i autèntics. Vaja!, si ho sabré jo” –afirmà en Sunyer tot gratant-se el mentó. La barba, des de divendres sense afaitar, li va fer un zic-zic engrescador, sensual diríem. En Modest Patou i Bellini quedà glaçat. Què diu? -pensà. “Amic Patou...? -féu en Sunyer amb entonació solemne-, avui estic generós, em sento ple, fructuós i ubèrrim”. “Està bé. Me n’alegro. I què més?” –preguntava al seu torn en Modest Patou i Bellini. “Com?, que què més?! Què més!, què més! Doncs que estic ben assentat en la terra i he trobat el meu lloc en el món. Ve-t’ho aquí”. “En el món? En quin món? En Sant Parrac de la Muntada?” –interpel·lava, impertinent, en Modest Patou i Bellini. “I on, si no? Naturalment que el meu món és Sant Parrac de la Muntada, Patou. Precisament perquè he pres la decisió més important de la meva vida en respecte de Sant Parrac de la Muntada”. “Està bé. Una teoria interessant”. “Molt més que interessant. La meva situació és perfecta! Sóc un fastuós elefant, i en el dia d’avui t’ho puc ben assegurar”. “I en quina gàbia haurem de tancar-te?, si no és preguntar massa i no t’ofèn l’acudit fàcil?” –befejava en Modest Patou i Bellini. “L’acudit fàcil m’ofèn profundament. I la gàbia és aquí. Contempla-la”. Mirà al seu voltant, va aspirar profundament aquell aire densament empurinat i va estendre els braços cap al cel en agraïment al senyor (el senyor del dòmino, segurament). “És... és..., la gàbia és... Sant Parrac de la Muntada! –prosseguia entusiasmat-. Sóc un majestuós elefant feliç”. “D’això..., Sunyer, perdona la meva ignorància, però no ho acabo de... ja m’entens”. “Les coses són com són, compare, i no de cap mane...”. En Modest Patou i Bellini tallà en sec l’odiada frase: “Prego a lei!! No segueixis per aquest camí, que m’emprenyo! De fet, només em quedava un detall sense importància per a esbrinar, no res de l’altre món ni de cap interès especial, no et pensis, tan sols una petita espurna de curiositat que conreo pel que fa a l’elefant que, evidentment, ets, ja que es veuen a la llegua les teves característiques elefantines, Sunyer”. En Sunyer en un descuit imperdonable es mirà les cametes i ambdues mirades convergiren en aquells singulars apèndixs gairebé sempre a punt de rompre’s amb estrèpit de canya. “I sobretot, Sunyer –va afegir en Modest Patou i Bellini-, et veig força elefant per aquestes cames que em tragines. Vaja!, qui en podria tenir cap dubte? I, dic jo... d’això, noi... l’elefant..., l’elefant, l’elefant?! L’elefant, què?!” “He vingut a morir, Patou”. “Fantàstic! –exclamà en Modest Patou i Bellini-. És just el que volia sentir per a esbravar els dubtes que m’assalten per culpa d’una passió intemperant que no puc acabar de dominar. Fet i fet, has vingut a morir..., és extraordinari, rodó i perfet, és el recolliment després de la feina feta. El geni troba la darrera senda i es lliura al seu destí final! El guerrer troba la pau. Bravíssimo, spléndido! I... Sunyer, l’esdeveniment quan serà?” En Sunyer se’l mirà amb disgust mentre, sense ajupir-se, es feia saltar una xancleta i amb el dit gros del mateix peu es gratava directament el peroné de la cama contrària. Els pantalons, curts fins al genoll, model safari de sabana africana com els de n’Estiuart Grànger de Les Mines del Rei Salomó, però amb uns camals desproporcionadament amples, a més de contrastar amb l’esperpent de les seves cames sense panxells, li bellugaven al ritme frenètic de la fregada com unes cortines de setí. A més, semblava sentir-hi una gran fruïció. “Va, Sunyer, respon-me. És que t’has quedat mut? Penses morir-te per la festa major?, o ja en parlarem?” “No m’agrada el to que gastes, Patou, no m’agrada gens”. En Modest Patou i Bellini cregué, per un cop, haver-lo dominat i que ja el tenia al pot. Aleshores en Sunyer va seure al pedrís de davant de casa seva amb el cap cot i va caure en un silenci profund i pensarós. Semblava abatut, cansat, sense forces per a discutir més. Fins que: “Tinc gana” –va dir secament. Tal vegada passava gana de coneixements i d’una certa espiritualitat i estava a punt de rendir-se i retre el just homenatge que en Modest Patou i Bellini bé es mereixia per la seva audàcia i perícia dialèctica. “Sos boludo, viejo” –amollà en Modest Patou i Bellini, desanimat. “Mariloli! –cridà en Sunyer-. Què?, ja has parat taula?” En Modest Patou i Bellini encara esperava una resposta. “La Mariloli –va dir en Sunyer en veu baixa- fa unes costelles amb guarnició de fesols que hi canten serafins. I... d’això que dèiem... de l’elefant, vols saber-ho?” “No m’importaria. Si és que...”. “Sí senyor –atallà en Sunyer-. Sóc un perfecte elefant, un elefant satisfet i ufanós perquè he decidit que aquest és el meu terròs, el meu poble, ells són la meva gent i tot plegat és la meva raó de seguir a la bretxa i lluitar i per això mateix vindré promptament a morir en aquest CEMENTIRI D’ELEFANTS –i rematà la feina-: Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. I sense deixar cap possibilitat de reacció a en Modest Patou i Bellini va entrar a la casa i en va sortir amb el platet i la bóta de vi: “Té, Patou, menja les avellanes que et pertoquen i fes el traguet, que jo ja vaig a dinar. Au!”
Aquell diumenge en Modest Patou i Bellini patia novament ardències estomacals.

2008-11-02T10:25:00.000-08:00

De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Així sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi
només un dels teus cabells.

(de: A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC)

2008-11-02T10:03:00.000-08:00

Una camisa i un revòlver
serviran per a combratre el món?
Si la veu nostra és revòlver
la camisa ens vestirà i ens vestirà,
com pluja,l’amor que amara.
Com pluja, la casa, l’era, la gespa, el bosc.

(de Poemes Orfes)

EL RIURE ESTÚPID DELS ANGLESOS (versió reduïda)

2008-11-02T09:55:00.000-08:00

...I no cal pas explicar què va fer en Miquel Servent a continuació (ni tampoc abans), seria molt llarg i feixuc, ompliria més de mil pàgines de tràngols lingüístics i trifulgues literàries cavalleresques britanesques i americanesques, amb innumerables justes i desafiaments a glavis i llances i boles de punxes. En canvi, per haver estat prou rellevant, paga la pena de fer menció aquí de l’homilia que estrenà el seu primer dia de ministeri de camp, en el seu intent de salvar, si més no, els mobles culturals, en un poblet de l’interior conegut per Organyà del Sermó. Aquest n’és un fragment:“...i ara, gràcies al deixondiment de la universalitat globalitzadora de les conjuntures, els maniqueismes s’han esfilagarsat i decandit i, a causa del desmembrament universal, les grans corporacions reunifiquen primer i, subliminarment, aprés, disgreguen i concassen i estabilitzen els compatricis amb particularitzacions ben paleses d’estratègia calculada segons cada corpuscle natural i cultural a arrossinar en un maremàgnum genèric i col·lectiu de sumptuosa i untuosíssima efectivitat, la diversificació de les quals corporacions és un pretext tan ceballot i estult com la pura comprensió de l’inescrutable i l’ineluctable. En definitiva, i abreviem: que, ara que tots som ciutadans del món i aprenem les anglosaxonímies que toquen, germans, es veu que s’ha acabat la misèria. "Visca fashion lliure!!" -cridaren uns feligresos, defensors del món global. "Doncs, què vol que li digui...? No! Ni parlar-ne!”-replicà en Servent.

Entre neons de colors i alegries, la mossa de llum instal·lada a l’anunci del frontispici li acaba de fer l’ullet i ell s’ho ha pres molt seriosament. Fet i fet, s’ho ha cregut sense adonar-se que aquesta fembra virtual tan ben cossada fa l’ullet a tothom d’una manera absolutament estúpida i automàtica, i cada mig minut. Malgrat tot, la clara vocació de predicador aconfessional universal que el conduirà al calvari dels lletraferits ja ha florit. Sí. Mentre ell escriu: "Vaparir! En un lugar de la Mancha...”, i tot allò que segueix, ja corren els daus, roden les aspes dels molins i per un altre flanc s’esmunyen els esnobs esgaripant com imbècils acabats: “Fashion! Stop! Look! Parquing! Shop! I need you! Fabulous! Globe!, globe!, globe!” I un munt de cretinismes més.

El més fotut i trist, desastrós d’aquesta curta història, tan certa com estupenda, és que, mentre la mediocritat guanya terreny, les cultures van morint. De la qual cosa es dedueix que per aquesta causa: ELS ANGLESOS RIURAN ETERNAMENT.

LITERATU

déu...

A L'ALTRA BANDA DEL MEU BLUES

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

AL NOSTRE ENTENDRE

PENSEM-HI... A TIME TO TINK...

AMIGA

EN EL DIA DE LA LLIBERTAT

COMPANYA LUSA, ROSA BLAVA.

L'OPERACIÓ

PENSEM-HI... ﻿A TIME TO THINK...

NO HI HAVIA NINGÚ... (Anticonte molt breu)

LENITUD O L'ABRAÇADA DEL NORD

BIA Beatriz. Poesia i sensibilitat. Portugal.

DIA DE FESTA

PENSEM-HI... ﻿A TIME TO THINK...

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

EN AQUELL TEMPS, LES PETITES COSES

PENSEM-HI... ﻿A TIME TO THINK...

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

MARGARINA

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

LA CASA DE LES FIGUES

CAP, CAPUT, CAPITIS

EN SUNYER

EL RIURE ESTÚPID DELS ANGLESOS (versió reduïda)

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...