MATA MÉS EL DINER

déu...

Havia après a tocar un instrument.
Vingué déu i em tallà els dits.
I vaig estimar sense dits.
Vingué déu i, en la seva infinita misericòrdia, 
matà el meu ésser estimat.


No li ho perdonaré mai.

I així, seguim rastrejant les memòries
i oblidem greument que la flor boscana,
com les llunes o el llop o les pluges,
dansen al so del tam.
Oblidem que el tam balla al so del tam,
la pluja al so de la pluja,
i són fills de la dansa
el llop i la lluna.


Avesats a plorar i a renéixer,
conscients del pes de tot,
podríem riure pels dies senzills, 
com riu el jonc.
Podríem, lluny d’alirets de corb,
arborar les mirades i elevar el vol.
Ocorren els camins nostres, en canvi,
quan se’ns marceixen les paraules.


Mes, de part meva: un remoreig de violetes,
alè recollit i tota una vida.
Tu, al meu costat i a la meva hora,
presta’m sols l’arracada 
(aquell regal de la nit), 
la sargantana argentada,
que, en madura calma
a tu retornarà, de part meva,
per dormir-te a la butxaca
i cenyir-te la cintura.

De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi només un dels teus cabells.

Al límit de tu

cloïa els ulls

i em tremolaves

com gota als llavis.

Al límit de mi

restava floc a l'arena

no hi era la gavina

i

densament sol
...m'apagava en la platja 

A L'ALTRA BANDA DEL MEU BLUES

Alguna gota de fe

s’escola pels solcs de l’ànima.

De l’altra banda del meu blues

la veu, encara fina,

malgrat nafres antigues,

perfecta, acordada.

A l’altra banda del meu blues

es retroben les ferides amb les cures

i els amics,

i els cabells de mantellina.

Tal vegada pressentíem

un pas silenciós, una arribada?

O jo, per ventura,

en altre temps apàtrida d’amor absolut,

fidel monarca de solitud,

com rei d’enlloc, que sóc, t’endevinava:

presència, fe, campana... so,

blues,  gota, nafra,

llum, espina, abissal.

Laberint de cabells. Qui ho sap? 
Jo, jo ho sé.

Els cabells meus esbarriats sobre el teu nom?

Potser... En els teus llavis...? Tal vegada.

O els dits que em ressonen

i et recorden ja viscuda,

continuada, amant, immemorial.

Et diré, doncs,

que et llegeixo els ulls des de l’esquerda,

fins al final i a poc a poc

perquè els meus tinc ja esquerdats

i la llengua esmolada

de tant de blues!, de tanta fe!, de tantes guerres!, sons, arpes!

de més solitud,

de tants forats.

Dec de ser un no-res

al centre mateix del cercle estúpid,

d’aquest vell astrolabi-guitarra

llosc, metàl•lic,

i obtús!,

que ja no mesura els astres

ni la distància ni el pes.

Així, mentre la fe se m’escola pels solcs de l’ànima,

què hi faig, a l’altra banda?,

al centre sòlid, sòrdid... del meu blues?

Ah! No hi dec fer res..!

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

"Deixa'm que t'ajudi, si no, t'ofegaràs"-va dir el mico al peix, mentre el deixava a les branques d'un arbre.

"Let me help you, otherwise you will drown!"  - Said the monkey to the fish,while he left it in a tree's branch.

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

Cada un de nosaltres té l'obligació de deixar aquest món una mica millor de com el va trobar.

Every single one of us has the duty of leaving this world a little bit better than the way we found it.

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

Des del principi dels temps, cada cop que un poble es llança al damunt d’un altre s’esdevé la fi d’un món.

Since the beginning of time, whenever a people gets heaped on top of another, the end of the world occurs.

Més que una altra cosa, a mà oberta sé estimar i

andarejar pels teulats.

Però em rasa el temps i els cabells ja se m’agrisen,

i em fan balma els ulls plorosos, la veu fina,

m’escorcollo, em raspo l’ànima.

No hi ha res. Els gossos miren.

M’he vist boig d’amor-cavall sense genet

a les dotze, quan els rellotges esqueixen el seny

com estilets en vertical.

A les dotze les partides.

Al llindar de les dotze, la nit d’agost inacabada

i d’un sol cop, d’una punyada, un burxanc arrissa l’aire.

I l'escac és puntual, i les befes es fan sòlides a les dotze de l’estiu

i ens abrusen les pells a les dotze d’unes nits

sense esperança. I tu trucaves. Les dotze en punt.

Ja ho veus, foraviat dels camins no sóc pas moderat,

com no puc amagar-me de no escoltar raons.

I no em faig preguntes, perquè, més que una altra cosa,

a mà oberta sé estimar.

Suporto el teu buit en els concs que tinc a casa

i el món se’m capgira, i tot és fum,

i es capgiren les algues,

i se’m rebenten les mans en tocar-les.

Guardo el teu alè dins d’un calaix

i torno a la feina.

No em resten cruïlles.

No puc triar.

(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")

AMIGA

Amiga de la musa,
com apàtrida de l’amor absolut
i com rei d’enlloc, que sóc,
et veuré sols des de l’esquerda
perquè els ulls, orbs, tinc esquerdats,

tossuts.

(de POEMES ORFES)

EN EL DIA DE LA LLIBERTAT

Tu, nascut de l’opulència,
no riguis, resta mut.
Fes la penitència que et pertoca
per no afanyar-te,
per no fer espatlla amb nosaltres.
Plora només per tu,
en solitud,
lluny de crits i brunzideres.

Perquè nosaltres,
ni monarques ni vassalls,
els oprimits,
ja haurem plorat abans,
també per tu,
que no trepitjares sender
ni t’afanyares en combat.

Per això, en aquell dia,
el de la de llibertat,
no diguis pas que hi eres.

(de POEMES ORFES)

COMPANYA LUSA, ROSA BLAVA.

Han inventat un déu. 
És aquell déu d’enlloc
que no hem causat nosaltres.

Perquè tu, núvia de rei absent,
amiga de saltamarges,tu, companya lusa, rosa blava,
que sorgires d’allí allèn dels mars i les mareesdel sud de Lusitània,
tu no causares déu.

Quant a mi,
ombra en el teu cos,
ombra breu a la deriva,
t'he de dir que
tampoc no observo ídol.

Dic, per tant, que cap divinitat no és certa,
i afirmo, amiga,
que en sentir també l’obscur
hem begut l’amor a glops
i que Nós portem a les mans
la tèbia escalfor de les terres.

I tot és, companya lusa, rosa blava,
perquè som claror, nosaltres,
perquè no hem inventat déu,
però
som
reis,
els reis
certs del cert reialme.

(de POEMES ORFES)

Hauríem de viure en aquell món
on no se suposa res
i les metàfores són possibles,
on les bruixes desprenen
perfums de lluna.
Mes no és així,
on vivim és, tristament, cert.

(de POEMES ORFES)

AVUI LA MAR

Avui la mar t’ha fet penyora.
Un bes als peus, l’onada calla.
Avui les mans, un regal a la cintura.
S’escapa el gest,
somriu l’arena.
Avui les mans, el bes, i l’aura.(de "I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA")

L'OPERACIÓ

(Al meu amic Àngel Eceiza-Duarte, pintor i també fill d'algun déu. Àngel, descansa en pau.)

No havia vist mai un paio tan estomacat i desnonat com el meu amic Blat. Bé, potser que expliqui una mica el cas.

“Aquest corredor llarg fa una olor dolça. És com una alenada untuosa, blana i lliscosa. Uns quants tubs fluorescents il·luminen, de blau, les seves parets inacabables. Al fons, hi ha una porta, s’hi pot llegir: sala d’operacions. I un cartell: silenci.Tot plegat sembla restar desert i obeir l’ordre imperativa i callada d’aquest silenci. No obstant, rere d’aquestes parets hi ha desenes d’éssers que dormen, que vetllen, que pateixen. Aquí la vida és celada, tremolosament oculta.”

Tal vegada, aquests paràgrafs són la millor i més poètica part de la novel·la de J.M.Sanjuan “Per Tots Nosaltres”, i bé podrien haver estat l’esperó del drama d’en Blat, el meu amic, drama que havia estat a punt d’acabar en tragèdia.
En Blat era fill d’àcrates i àcrata (sol ser així, els àcrates fan fills sòlids). El final de la guerra del trenta-sis l’havia enxampat de ple perquè en aquelles dates ell just acabava de néixer i, per bé que el país estava romput i el més prudent era girar cua, no hi va ser a temps, ja era al món, ja havia plorat per primera vegada i la infermera li havia surrat un jaco al cul que déu n'hi do! De manera que no havia pogut recular ni un mil·límetre i no s'havia pogut quedar un parell, o tres, d'anyets més a recer, fins que hagués passat la maror del carrer.
La seva germana Alzina tenia aleshores tres anys. El seu pare, com tants d’altres, havia hagut de fugir a corre-cuita per la Jonquera quan les tropes feixistes ja estaven a la riba de l’Ebre i preparaven la batalla més sagnant de tot aquell despropòsit. La seva mare quedà sola amb els dos petits en un mas de l’Empordà i féu mans i mànigues per a tirar-los endavant. Del pare, no se’n va saber res més. Possiblement havia estat lliurat a la G.E.S.T.A.P.O. pels cordials i amables enfants de la patrie, qui tinc entès que s’esperaven a l’altra banda del coll del Pertús per a trair els republicans que travessaven la frontera i retenir-los en els camps de vacances de la platja d'Argelers, el temps que calgués, fins que se'ls mengessin els fongs o fins que es poguessin enviar a Polònia, o a Àustria, on les fleques dels nazis ja estaven en projecte i en poc temps havien d'obtenir les corresponents llicències d'obra i d'acció. Però tot això ja és passat. Anem a pams.
En Blat era hoste d’un hospital (d'un hospital com aquest de què parla en Sanjuan a la novel·la) que també feia olor dolça i tenia el cartell del silenci pertot arreu, a més d’aquell altre cartell que fa tanta gràcia, que és un acudit de metges i que diu “no em fumis” (Quin acudit més fantàstic!, fumar-se una infermera...?, no és pas una mala idea. N'hi deu haver que es deixin fumar, suposo. De fet, els metges bé que se les deuen fumar, dic jo).
Ja havien operat en Blat, a cor obert, dues vegades i aquesta era la tercera que li desmantellaven la caixa toràcica i li plegaven les costelles enrere. Li vaig regalar el llibre d’en Sanjuan el dia que el vaig anar a visitar. Feia sols quaranta-vuit hores que havia sortit, no gaire sa ni gaire estalvi, d’aquesta tercera intervenció i que havia vençut la consegüent anestèsia. Segons els metges, li havien col·locat una pròtesi mitral-aòrtica, que deu ser, calculo jo, com una mena de carburador alemany (no tinc especial tirada cap als alemanys, però es veu que per la mecànica són unes eines). De manera que el vaig trobar envoltat de tubets i connectat per tots cantons, ensonyat i certament desanimat, molt desanimat... destruït. Em vaig pensar que aquest abatiment era degut a una mena de depressió natural ulterior a la intervenció, demés, lògica, com ara els abaltiments de les parteres joves després de la primera ventrada (perquè a partir del segon part ja van per feina i no estan per perdre el temps amb depressions post-part ni bimbirimboies gratuïtes).
Vaig observar que l’aparell de mesurar les constants vitals a què estava connectat en Blat anava fent un “quic, quic, quic” amb bastant penes i treballs. De fet, de tant en tant semblava que volia embarrancar, quiiiiiiiii... Però, després d’uns segons eterns i congoixants, es recuperava: quic, quic... A cada quic, la línia verda que es mostrava al monitor feia una ondulació suau, suau, molt suau, com una mar encalmada. Degut a aquesta suavitat em va semblar que tot anava bé. Vaig pensar, això marxa, està tranquil. Tal vegada, però, estava massa tranquil, fa de mal dir. Se’m va acudir que mentre el meu amic havia estat connectat en aquella màquina que xucla la sang i mentre l’estaven remenant, ben segur que hauria visitat l’altre barri, si més no, per a veure quin pa hi donen. Més endavant ell em diria que sí, que hi havia estat, però que allí no hi havia pa, ni llums ni semàfors ni futilitats ni hòsties, i que ningú no el va venir a rebre, ni vestit de blanc ni vestit d’astronauta, en fi, que tota aquesta llegenda urbana sobre els éssers estimats i la benvinguda lluminosa és un fracàs i que, pel que sembla, l'altre barri també és un campi qui pugui en què totdéu va a la seva.
El vaig abraçar procurant no sacsejar-lo i després li vaig lliurar “Per Tots Nosaltres” (la novel·la d'en Sanjuan). Ell el va tafanejar una mica i, tot seguit, amb els ulls plorosos me’l tornava i m’indicava que el posés sobre la tauleta, on tenia una ampolla d’aigua tèbia per a beure (com en tots els hospitals en què no hi ha neveres, és clar), un despertador (no sé pas per què el volia) i un got de plàstic. Era evident, doncs, que en Blat en aquelles circumstàncies anímiques no podia llegir ni el llibre d’en Sanjuan ni el Camí de Sirga d’en Moncada. Em començava a sentir culpable per aquell acte no gens reflexionat, aquella badada irracional meva. Com se m’havia acudit de comprar un llibre que parla d’hospitals, d’esnobs i desgràcies, ferits, morts i aclaparaments, a un home que es troba a punt de fer el salt entre el barri dels insensats i l’hotel Califòrnia?! Però en Blat no s’ho va prendre pas malament, era valent i estava acostumat a sofrir misèries. Ben al contrari, com que era un bon amic, em va agrair el llibre. Així que, tot gesticulant, em va fer entendre que tant bon punt li traguessin els tubets i les canonades, els endolls i els borns, se’l llegiria per no fer-me un lleig.
Com he dit, el principi del drama d’en Blat no fou pas aquella tercera intervenció a vida o mort, ni el meu llibre, sinó la Sílvia. I és que, verament, cal dir que la Sílvia era una tragèdia.
En Blat reposava tranquil, i jo, sense conversa possible, l’observava en silenci i de tant en tant, per a fer res, li regalava un somrís estúpid. Fou aleshores quan, de cop i volta, caigué presa d’un estat nerviós que en pocs moments es féu agut. “Un atac! Un atac! Metge! Senyor metge! Infermera! Cony, se us està morint! Que se’n va! Que se us en va! Ospasanta! Estigueu per la feina, vatualolla de fang!” -vociferava jo, indignat. I, enmig del caos, per a cridar-me l’atenció m’agafà la mà amb tota la força d'un agonitzant, com amb unes tenalles horribles, i amb un dilatat repertori de gestos intentà de dir-me que es trobava molt malament..., però es veu que molt malament! Així, amb els braços i les mans féu diverses vegades com qui dibuixa el contorn de la caixa harmònica d’una guitarra, és a dir, una mena de vuit, seguit d’un gest que volia significar, molt gràficament, que li havien clavat un ganivet entre costelles, o potser un punxó. I, en el deliri, es palpava el pit i em volia ensenyar els forats imaginaris i la sang. Desseguida vaig entendre que tot aquell trasbals era per causa d’una possible dona que tenia forma de vuit. I li ho vaig preguntar: “Tot és per causa d’una dona, Blat?” No, no!, semblava dir-me amb els ulls sortits, per causa no, per causa no!, per culpa, collons!!, per culpa d’una dona! I ho anava reiterant, i més... i més. Fins que la cara se li posà tan vermella que semblava que els capil·lars se li anaven a rebentar i que esclataria davant meu i m'esquitxaria sense tenir temps, jo, per a apartar-me. Em vaig espantar de bo de veres i vaig anar a cuita-corrents a buscar la infermera. Era una dona grassona, de galtes rosades, d’uniforme amb còfia, que esmorzava. Va venir, va veure, va fer-se una idea ràpida de la situació i va vèncer. Va marxar, va tornar i, en un tres i no res, li clavà una agulla espantosa en un braç, i... compte!, en sentit totalment perpendicular. Com ho veia jo i a jutjar per l’espasme horrorós de què va ser víctima en Blat, el salt que féu el pobre amic, i els ulls desorbitats i vermells, aquella bruixa li havia barrinat l’húmer, ben segur. I la infermera grassona exclamà: “Que l’ha molestat, vostè? Pobre fill!” I després va dir: “Vostè no deu saber que les dones som l’origen de l’univers”. Vaig quedar estupefacte. “Ospadreta, sancta sanctorum de déulopare!” -vaig cridar emprenyat. Després vaig xisclar: “L’ha xutat, l’ha xutat! Senyora, vostè l’ha xutat! No hi ha dret! Senyor metge, han drogat el meu amic!” De fet, amb aquella punyalada era clar que en Blat es tranquil·litzaria a l’acte. I, com estava previst, quedà derrotat ipso facto, com un ninó fart després d’una reconfortant mamada. “Perdoni... què ha dit, abans, senyora?, d’allò... de... l’univers?” “Senyoreta, maco, senyoreta! Au!, que l’hora de visita ja s’ha acabat. Vagi-se’n d’aquí immediatament. En marxa! Llustre!” “Però...” “Fora!, cony!!”
Me’n vaig anar amb la cua entre cames. De fet, en sortint d’un hospital i després d’haver vist i palpat el sofriment aliè, és natural que tots portem la cua entre les cames, uns més voluminosa i uns altres menys, uns més tibada, uns altres flàccida, sense gens ni mica de tibantor. Va com va, i depèn de l'edat també. Els metges diuen que, de cueta, cada mascle té la seva i que en cas d’insuficiència no ens la poden pas desmuntar, perquè d’aquesta mena de peces, ara per ara, no hi ha recanvis. I, això, les dones no ho volen entendre de cap manera. "Perquè no te'n compres una de més gran -diuen-, a última hora una pelleringa així no ha de valdre cap calé."
Una setmana més tard vaig tornar a l’hospital. Després de passar tots els controls reglamentaris vaig entrar a l'habitació i me’l vaig trobar al llit, mig incorporat. Li havien tret els tubs i els aparells i, precisament, fixa’t, tu!, s’esforçava a llegir “Per Tots Nosaltres”, d’en Sanjuan. Pobre amic!
Plegà el llibre, em va fer un gest perquè m’hi acostés, atès que tenia la veu absolutament rompuda i els nivells d’energia plans. D’aquesta manera, com qui es confessa, em va explicar que el llibre li estava agradant bastant i que la traducció era molt bona. Després em va dir que, pel que feia a ell, el pitjor no era pas l’arrisc

-->en el palès intent de suïcidi que havia perpetratadíssima operació a cor obert que havia sofert i el caràcter summament perillós de l’anestèsia, finalment vençuda, sinó que el problema era que l’havien enxampat viu, i per pèls, en el palès intent de suïcidi que havia perpetrat , i per aquesta causa havia hagut de passar quatre dies més, tancat i vigilat a la unitat de vigilància intensiva, a punt de morir, però sense morir, que és molt fotut. “Viu, sí senyor! Em van agafar viu, vatuadéu. I jo no vull viure més. Que m’arrenquin aquest cony de pròtesi mitral i em posin les meves vàlvules velles. A cadascú les seves coses! Que em tornin les meves vàlvules i em deixin el cor cardat, tal com estava, ago’n la clàvia del fusell! He dit que no vull viure més, i s’ha acabat! I aquí mano jo! I, per postres, em foten mal els pits!! Com t'ho dic, em foten mal els pits, noi!! ” -s’exclamava, pobre amic meu. Això, però, tenia una explicació senzilla, és que s’havia pres les tres capses de pastilles que hi havia a la tauleta de nit i que no li pertocaven pas, ja que, com és lògic, la seva medicació era curosament controlada per les infermeres. En realitat (i entre nosaltres...) eren les tres capses d'anticonceptius que acabava de comprar la seva germana Alzina, qui l’havia visitat mitja hora abans que la seva companya, la Sílvia, i se les havia descuidat a la tauleta. Això també tenia una explicació: l’Alzina, per culpa dels bombardeigs feixistes, per la natural angoixa que li provocà l’absència del cap de família i encarada tostemps amb sa mare en aquella edat tendral en què una nena comença a enamorar-se imprudentment del seu pare (a última hora, què saben les nenes del seu pare?, i si és un impresentable... què?), sempre anava despistada. I val a dir que, tot i havent ja passat de llarg de la setantena, encara esperava de reeixir en aquestes feines de l'amor, i , és clar, no volia pas caure (a la seva edat, collons!,) en l'emboscada biològica i quedar prenys sense remei, perquè... mai no se sap.Bé. En Blat, en resposta a la meva inevitable pregunta, “com és possible que un paio sencer i ponderat com tu provi de suïci...?”, em va dir que la Sílvia, quan el va veure amb aquell aspecte tan lamentable, intubat fins a la bandera, tot ell d’un groc ocre brut, prim i demacrat, que feia escrúpol de mirar, gairebé repugnància, i que ja l’alè li feia aquella ferum de la proximitat de la mort, pobra ànima!, de qui només quedava l’esquelet!, a la Sílvia, doncs, no se li havia acudit res més apropiat per a l’ocasió que dir-li: “Em sap greu, "cari", però he vingut només a dir-te que, ara que ja estàs assossegat, et deixo. Ja ho crec. Una altra persona em fa feliç. Oi que ho entens, bufó? Vols saber qui és? Saps l’Àngel? Sí, home!, aquell que no podies veure ni en pintura. Te’n recordes, d'aquell que t'emprenyava tant?, que arribàveu a les mans cada cop que us trobàveu? No recordes que una vegada et va fotre una cara de bonys? I tant, home!, doncs aquell. Tu deies que era un cretí i un esnob insuportable i un malnascut i un fill de meuca i de gossa. Pobret de tu! Doncs sí, maco, és aquest mateix. M'estima. És el paio que em fa tan feliç. Més que tu. De fet, amb ell sóc tan feliç com un gos amb un os. Au!, adéu, "cari". Ara me’n vaig, que ell m’espera. Queda't aquí, ben tranquil, i descansa, "cari", descansa”.
I se n’havia anat, és clar.

(Per a pal·liar aquestes situacions no ens queda París, però sempre ens quedarà un humor discret...)

T’he esperat sense memòria
i em cal, per forjar-me en tu,
coronar planetes que desconec,
intuir amor a l’altre nucli de les coses,
ablanir-me com un nen.
I tu, que et vas fonent en el gest,
amagues les torrasses i els merlets.
El somrís de la fotografia,
agònic, es trenca en plor.
Resten un llit de còdols i llimacs
i quatre aranyes al calaix vell,
i em deixes, sens voler, en un per què, espès,
quan grato el rictus i l’anònim,
quan llimo la sorpresa,
quan arpejo l’arrap, i el tatuatge, i la pell.

Demanaré un altre cafè,
sol !

(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

El més gran dels cretins és aquell qui, sense encomanar-se a cap sant, s'autoanomena "optimista".

The largest is stupid who wants to be "optimistic".


L'artista no "crea", descobreix: "Em limito a extreure el que la pedra conté".
(Michelangelo Buonarroti)

The artist does not "create," reveals: "I would just remove the stone that contains".
(Michelangelo Buonarroti)

NO HI HAVIA NINGÚ... (Anticonte molt breu)

El primer correu electrònic era per a la Verònica. En Miquel havia escrit: “Entre tots els verbs, el verb ignorar és el que més aviat trasmuda en paràlisi”. I havia donat l’ordre: ordinador, envia’l a Vero@punt.com. L’endemà, com cada dia, després d’esmorzar, engegava de nou l’ordinador i obria el correu. Res, ni una ànima. Va escriure: “Penso que a part de la feblesa i la por, al poder, li cal la ignorància del poble. El poder es basa en principis de dominació en diferents graus, president, dictador, amo, guru, psiquiatre. L’autoritat no és guanyada per qui la reté sinó que és atorgada per qui passa por”. Adreça: Fidel@punt.com. Ordinador, envia’l. El dia següent: “És la conspiració perfecta. Un poder invisible que us engrapa i us tenalla. En realitat és la més gran i subtil de les dictadures. Els artífexs de tal calamitat ho tenen tot controlat i previst. Es tracta del pla universal”. Adreça: Joan@punt.com. Ordinador, endavant. L’altre: “Tot el vostre viure és absolutament grotesc. Vosaltres sou esclaus, sou cucs”. Per a: Andreu@punt.com. Ordinador, envia’l. I l’altre: “Com més bon sou, més sofà, més colla sou i més cretins en nòmina. La ignorància és el camí de la comoditat, aquesta és, doncs, la ruta perfecta per a evadir responsabilitats”. Josep@punt.com. Ordinador, va! I l’altre: “Es deleguen els deures propis en altres individus. Si erren, per a ells va el pollastre i el despropòsit queda justificat”. Júlia@punt.com. Ordinador, endavant. I més: “La humanitat ve traginant des del seu origen mateix una llavor defectuosa”. Per a Ramon@punt.com. Ordinador, envia’l. I un dia més: “Tots plegats esteu malalts. Però ja veig que no enteneu de subtileses”. Eulàlia@punt.com. Ordinador, en marxa! I encara més: “Hi ha altres objectius que no siguin la perpetuació ad absurdum de l’epidèmia homo sapiens. Rectifico l’accepció epidèmia, volia dir pandèmia”. Ernestina@punt.com. Ordinador, envia’l. Encara: “Sóc d’una secta, la meva, i segurament per a tu sóc perillós”. Jofre@punt.com. Ordinador, espavila’t! I, per si fos poc: “Poble, absort en la contemplació dels èxits, en l’adoració de l’inútil, penjat de la figuera i de la petulància, quines brides i quin jou! Quina reunió de conspiradors! Quin pandemònium!”. Antoni@punt.com. Ordinador, llustre!, que és per avui! I ell, tossut: “Els mecanismes psíquics, ara per ara uns perfectes desconeguts, ens portaran a topar amb la nostra pròpia llum o amb la nostra vergonya, ens encararan i ens convidaran a la reflexió”. I amb la recomanació: escampa’l arreu, el va enviar, de cop i en un camp ocult, a les quatre-centes dotze adreces de clients, parents i amics que hi havia a l’apartat de contactes del seu correu electrònic.

No havia rebut ni una sola resposta durant els quatre-cents dotze dies que passà des del missatge que havia enviat a la Verònica. A la fi, li arribà el primer de tota la pila de correus que ell esperava rebre en breu. L’obrí amb una tremolor, una frisança indescriptible. Deia: “No s’hi esforci, a l’altre costat, no hi ha ningú. Sempre al seu servei, jo, l’ordinador”.

De fet, no estàvem descrivint les margarides d’estiu, ni el cos ni el color ni la llàgrima del vi de missa, ni el tràfec de les abelles quan remenen mels de milflors, més aviat ens adonàvem que si el cap se’ns embulla tendim a beneir les barricades. En fi... ara que volíem provar de fer literatura senzilla d’entreteniment. Quin greu ens sabrà, quan sigui l’hora, d’haver d’invocar els arbres per a cantar-los les absoltes, i descriure un riu per a dedicar-li l’últim rèquiem, quin greu per les valls quan els hàgim de compondre l’epitafi, quin greu la marmota i el mussol, l’alzina, la guilla, quina llàstima de prats i ratolins, quin desastre i quina enrabiada! Però..., quin goig sentim, ara, per l’alliberació definitiva d’en Miquel!

Per cert, a la seva pròpia incineració només havia assistit ell , naturalment!, ah!, i dos funcionaris.

LENITUD O L'ABRAÇADA DEL NORD

(Beatriz, per a tu, perquè practiquis una mica més de català. Um beijo grande.)

(...I dic que la mort és com l’arribada d’una nit que precedirà un nou dia. No estimem allò tan nostre i patim si se’ns desprèn? També els òbits de persones estimades ens vénen, en certa manera, com pèrdues de joguines, les més preades. Perquè, què hem vingut a fer si no és a jugar? I de quina manera s’aprèn si no és jugant i endurant? Fins i tot constato que el joc pot no ser confortable i que, en realitat i encara que ho vulguem ignorar, en el fons ho sabem tots.)

Oriol, rep el meu condol per l’absència del teu germà Joan, aquesta part de tu que, al seu temps, va decidir anar-se’n.
No he vist Stockholm, però sé que les tardes s’hi esllangueixen com si s’esprimatxessin lentament, no és així? Diuen que allí hi ha un rerefons inacabable de llum tènue que banya de tristor les cantonades i les arestes dels ponts i passadissos que creuen les aigües. M’han explicat que el sol hi és un gresol esmorteït que pinta les formes d’un gris violeta pàl•lid amb contorns suaus i colora la gent amb una mena de nimbe opalí. Segons tinc entès, el trànsit hi és tan alentit i amable que sorprèn pel profund respecte als vianants i, a més, s’hi respira aquella mena de silenci de vidre de caramel. Sé que, malgrat ser ciutat, aquest és un lloc summament agradable. I et dic tot això, Oriol, perquè em consta el rebuig que sempre has sentit per les ciutats. Ja veus que m’he informat bé. Temo, no obstant, que el país del nord t’haurà agradat més que jo voldria, ho temo perquè quan tornis potser vulguis de nou tirar cap amunt. Si això fos així, des d’aquí també enyoraríem la part de nosaltres que se’ns hauria desprès, tu, Oriol, aquest home de les muntanyes i els verds, aquest antic viatger, antic i ferreny home gòtic.
(He deixat de teclejar i he fet un glop del cafè que tinc al costat del cendrer. A través del vidre del balcó veig una figura que avança des de la cantonada, cadenciosament i lenta. És una noia, porta unes faldilles molt llargues. Necessàriament les faldilles tan llargues em recorden la meva dècada, aquella en què tots érem més vius).

L’abraçada del nord fou aquesta:
Pels voltants de Stockholm, un febrer amb poca llum.
La ciutat era gelada, però això no els afectava en absolut. Per a ell, acostumat a fer llenya per a passar l’hivern i calçar-se raquetes de neu i avesat a rentar-se en aigües gèlides, el fred era un component més del seu ésser. Per al gos, en Papu, res no tenia cap transcendència sempre i quan pogués estar-se amb l’amo. La Tana, una furgoneta orgullosa com cap de la seva roda de recanvi davantera –que en som, de desagraïts amb els vehicles vells!-, no opinava, es limitava a ser fidel a l’Oriol.
Havien passat de Copenhaguen a Malmö en el "ferry", en Papu s’havia marejat un poc i havia vomitat a coberta i la Tana no anava gens fina. Després, vorejaren el gran llac Vänern i ell trià la ruta de més boscúries fins a Vasteräs -era lògic, tractant-se de l’Oriol de les muntanyes-. Fins que la Tana va començar a fer-li estranys i, a la fi, a les portes de la capital, es negava a seguir. Deu ser que enyora el sol -pensà ell.
Van deixar la Tana en un taller on, sortosament, es parlava francès, encara que un francès primari i un pèl tronat. I ell i gos s’endinsaren xano-xano cap al centre, per a fer temps. Encara ens queda enfilar-nos fins a Söderhamn, tu estigues al cas, Papu -va dir al gos. En Papu, qui caminava al seu costat i olorava les vorades i es feia un tip d’aixecar la pota esquerra -era un gos esquerrà- per a signar arbres i edificis, va dir que, bé, que no n’hi havia per tant, que a Söderhamn hi arribarien com fos perquè l’amo Oriol se’n surt de totes. Mentrestant, els xiscles de les gavines portuàries els convidaren a mirar l’espectacle opac de les aigües de la badia.
(I mentre explico això, Faldilles Llargues s’apropa. Veig que llueix uns llargs cabells de mantellina d’eben, un llarg caminar i crec intuir una llarga mirada obliqua. El món va començar a rodar quan les dones van prendre nom. Assajaré els noms que em van dir les noies del “Lotus de Shaoguan” -el restaurant xinès del meu carrer- que vénen a ser: Liu Xiao Yan, Lan Xiao Yu, Ye King Wen. Per alguna raó les dones d’orient em recorden les llunes. Lluna també em semblaria un bon nom. Voldria saber com és, en xinès. De moment ella és només Faldilles Llargues, i és oriental de totes totes).

Una altra Tana, que no era la furgoneta, havia viscut amb l’Oriol quatre mesos a la petita barraca de pedra i fusta, al peu del prat. La noia es deia Aitana i ell havia posat Tana també a la furgoneta per una estranya i molt personal similitud que trobava entre la jove pèl-roja, generosa i robusta i el vehicle vermell un poc descolorit o, qui sap, perquè també s’estimava la furgoneta. El cert és que després d’un tendre arrodolament sobre la màrfega, l’Aitana l’havia omplert de petons al coll i com que pensava que el tenia a punt i tou signà la seva pròpia sentència de desnonament en sol•licitar, a cau d’orella i molt fluixet: no voldries pas que tinguéssim un fill? Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, li responia que: no és res personal, però no vull aquests lligams, saps? Jo no sóc d’omplir el món de marrecs. L’Aitana es va quedar encara uns dies a la barraca. Fins que, eta un embolcall de tristor, es va anar apagant lentament, començà a omplir la motxilla de roba i dubtes i un matí se’n va anar amb un adéu abatut, a penes pronunciat. Ell no ho va entendre. Crec que l’Oriol és així, però com que de vegades tinc conviccions massa arrelades, confesso, doncs, que no sé, en veritat, com és l’Oriol, a part d’un amic provinent d’una família amb diners i que malgrat això porta la vida més austera que jo he vist mai. Tanmateix, i això ho sé del cert, no vol que ningú depengui d’ell. En una ocasió en Ramon -amic comú- li va dir que les dones joves no se sap quines històries pensen, però que volen viure les experiències i aventures pròpies dels vint als trenta, que els agrada ballar, esgotar la matinada i coses com aquestes, i que tot d’una se’n van, quan menys t’ho esperes, que és el pitjor. Va acabar dient: Oriol, temo quedar-me sol perquè en aquests trànsits em trobo marrit, desolat i fotut. I l’Oriol, molt flegmàtic i amb el somrís murri habitual, mentre encenia la trompeta de bon afganès de després de sopar li feia una confidència: m’agraden joves, ja ho saps i ben rodones, però el que no saps és que no em fan por quan se’n van sinó quan es queden. Acte seguit, aspirava el fum blavós fins a la melsa i li agafava l’atac habitual del riure afganès.
I... Lanzarote des de Stockholm:
Mentre caminava per aquest dèdal interminable de ponts i canals, la sal, la humitat i els xisclets de les gavines li recordaven les altres, les càlides gavines de Lanzarote i el tendal de la platja, un tipi d’entrada rodona i de lona blanca que s’esgrogueïa a mida que anava canviant d’usuaris i se la deixaven en herència tots els rodamóns que hi havien fet estada. Algun indi pèl-llarg dels setanta l’havia plantada allí, a les platges del sud, no se sap quan. Ni les gavines en sabien l’origen exacte. Al seu torn, l’Oriol hi va entrar el sac, el fardell de roba i l’escudellam d’alumini i hi va penjar un pòster de l’Hendrix i el fulard de seda amb elefants pintats a mà que sempre tragina amb ell arreu on posa. A més de llibres, Martí i Pol -si fossis terra creixeria en tu... i només jugo a viure per no perdre’t-, Lorca, Márquez, Salvat, Cortázar. Dels Relatos de Cortázar li agradava "Con un fondo de agua" que havia rellegit mil vegades assegut en unes roques mentre els crancs li deambulaven pels peus i esperava que l’enorme llíssera, batejada com la Clàudia, tragués el nas sota unes molletes de pa que ell havia escampades a l’aigua. L’acompanyava també una antologia de butxaca, de Lorca, de la qual havia escrit uns versos: "¡chopo viejo! Has caído en el espejo del remanso dormido..." i els havia omplert de dibuixos pels voltants.
A més del tipi i els temps de jove, les aus marines de Stockholm li evocaven la barqueta menuda i feble d’en Miguel, que recalà cada dia uns metres a prop d’ell. S’havien fet molt amics i en Miguel li portava pa i uns tomàquets o un grapat de pebrots i adesiara li donava una panera de peix a canvi d’ajuda per a recollir i netejar les xarxes. L’Oriol per a agrair-li el menjar i el tracte li va dir que de bon grat li ensenyaria a tocar blues i el que calgués. “Lo siento, amigo, de lo que has dicho, poco he pillado. Es que...”. En Miguel no entenia gaire aquella llengua estrangera de l’Oriol, però perquè se sentia illenc de debò en comprenia la raó. “Amigo –va afegir-, yo soy canario y comprendo. ¡Qué sabrán ellos de los guanches! No queda ni uno”. Des d’aleshores els vespres tocaven blues sota les amples llunes del sud. Resultà que en Miguel remenava un blues cerebral i ric en matisos i dissonàncies tan bé o millor que l’Oriol.
A Lanzarote la lluna és ampla i espaiosa com el somrís de la persona estimada.
(I com la volada d’aquests estirats cabells negres... Faldilles Llargues, ara, es passeja com si hagués perdut el carrer de sota els peus. Busca alguna cosa. De fet, m’està distraient d’allò que vull contar. No sé per què barrejo les llunes de Lanzarote amb una presència del tot atzarosa. Escriure no admet distraccions. Seguiré. I no em vull distreure més).

...aleshores l’Oriol anava descalç i vivia descalç de tot. Després de les platges deixà de menjar peix “i tota cuca que tingui ulls i em pugui veure mentre me la menjo” –deia- i van arribar les muntanyes, el seu grapat de gallines verges del corral i, als núvols, les aus majestàtiques i austeres, rigoroses àguiles que ens tenen pels personatges més perillosos, els qui operen en el teatre dels esgarrifalls, immergits en una immensa maqueta marró-verdosa, allí, a baix, al món.
(Ara ha passat per sota el balcó. M’he aixecat i he hagut de sortir a treure el nas. Ben mirat també es podria dir Ye King Wen. Prou! Perdona’m, Oriol, això no té gaire sentit, ja ho sé).

L’Oriol i l’Índia:
Deia que, posats a recordar gavines, des de la humida Stockholm sé que recordes les exòtiques i juganeres, les d’Ahmadabat, pallassos de bec corbat més taronja -com m’havies explicat-, que remuntaven el riu, mentre tu amb una desmesurada bossa i l’abonyegada guitarra t’enfilaves a l’estrep d’un autocar atrotinat que feia ruta cap a Delhi i que aixecava núvols grisos de pols i cendres. I l’autocar digué prou i ja en tinc prou!, n’hi ha prou... de turistes! Se li rebentaren la transmissió, un pneumàtic i altres tripes quan s’esbatanà sobre unes pedres, prop de Jaipur. Aleshores, tu, qui portes la sort del pelegrí a les butxaques, paraves el polze al vent i uns carapelats t’arreplegaven quan només havies caminat una escassa mitja hora.
A Bareilly, prop ja de Nepal, no hi havia gavines, els seus jocs no allarguen com per pujar tan amunt. Una setmana més tard, a Katmandú, la gent li fou prou hospitalària i s’hi quedà vuit mesos obsequiat per uns amables i silenciosos monjos. Menjava fruites i una mena de farinetes i aprenia coses que no es troben escrites, coses que es viuen només al peu dels colossos nevats i al redós dels mestres venerables. I novament es presentà l’aventura del regrés. Va vendre a un americà acabalat, per cent dòlars, la vella guitarra amb què havia distret els amics i els havia cantat quatre balades inventades, i a dit, i a peu, com bon caminant que ha de ser el bohemi que se’n preï, i amb els cent dòlars a la bossa -cent dòlars són cent dòlars, tu!-, anava paint les farinetes i gastant sola de sabatot, pas rere pas. Trigaria un mes i escaig, emperò no tothom pot dir que ha digerit Katmandú en un mes.
Em vaig trencar les mandíbules de riure quan em va contar que una nit, ja a prop d’Usküdar i poc abans de travessar el Bòsfor, va haver de córrer de boig amb els ulls sortits i cames ajudeu-me. Tres felins enturbantats i amb enormes barres de ferro, ràpids i llestos com la gana, l’empaitaven amb clares intencions de robar-li o... violar-lo. Hòstia!, hòstia!, anava cridant ell mentre els talons li feien abonyecs a les anques, sort que no porten fusells. I es va amagar rere uns rocs aprofitant que un núvol enviat per un tal Santoriol cobria la lluna i enfosquia la nit. I va respirar profundament. L’esmentat Santoriol és un personatge que no s’enfada si dius hòstia quan pretenen violar-te, més aviat pensa: és lògic, imagina’t!, jo l’hagués dita més grossa. Els agressors, però, mentre l’empaitaven resaven una mena de jamalají jamalajà, orem, germans, que ell proveirà ("ell" era l’Oriol, per descomptat). Mai no he entès com els va poder despistar amb aital carranqueig i esbufecs a causa de l’immens pes i embalum de la bossa. Poc temps després, malauradament, moria el seu pare. Amb els diners de l’herència compraria mitja hectàrea de prat amb la cabana, el petit hortet al solell i el grapat de gallines tocades del bolet que romancegen en el seu corral. D’aquesta manera s’havia donat d’alta a la seva muntanya, prop de l’estany de les truites per a assossegar l’esperit i viure en pau i a atipar-se de cebes, carabassons, tomàquets i de truites de patates. No en sortia si no era per a veure els amics i fer unes cerveses, més avall, a la civilització. Alguns li deien el rei del sofregit, emperò l’Oriol s’havia integrat del tot en aquelles valls, era pràcticament un espècimen en extinció i un benvolgut incomprès dels camperols. Li deien coses com: “Uri, jo pensi que les vaques són per a fotre’n bons tais, ves! I, dic jo... per la festa major tampoc no et fots un estofat de vedeia tenra com déu mana?” “Qui, jo? Re! Jo pispo els ous a les gallines, a les vaques els compro la llet i me’n faig formatge i ja en tinc ben bé prou”. “Tu, vailet, em sembla que amb tantes de bledes i truites se t’ha parat el judici, ja t’ho diré”. Un amic guitarrista i metge, l’Albert, li va regalar un gos del país, en Papu, petit, negre, de pèl rinxolat i costums senzills. A l’animal li agradava xipollejar al ribatge de l’estany i fer com si encalcés truites de dos quilos, naturalment sense èxit, per a seguir acuitant insectes sense gens ni mica d’èxit, tampoc. És a dir que es tracta d’un gos feliç justament perquè encara no sap quina cosa estranya és això de l’èxit. En Papu, qui per les seves fal•leres hauria pogut ser propietat de Magallanes, de Marco Polo o de qualsevol altre explorador, ho empaita tot i, com Peter Pan, es persegueix l’ombra in saecula. Mes el seu èxit personal és saber que l’únic èxit és ell mateix, que l’ombra sempre jugarà amb ell i que les ombres de la nit són subtils i decididament inempaitables. Pel que fa al seu nom, l’Oriol li diu sovint que: com que ets mascle et vaig posar Papu perquè ets fill de la Pupa, perquè mascles i femelles som just del revés, però no et pots refiar de les aparences, tu tens les mateixes lletres que la teva mare, no ho oblidis, Papu, fica-t’ho al cap. El gos l’escolta i després fa el lladruc d’aprovació. Cosa que digui l’amo, cosa que és molt ben dita i queda molt ben segellada en les carpetes de l’arxiu de l’univers, com tots sabem (o hauríem de saber).
Tornem al nord:
A les vores del llac Mälar, a la badia d’Ulvsundasjön, el vent de la tarda els tallava el respir i la llum era escassa. Ell s’ajustà la gruixuda bufanda i un floc de cabells se li enxarxaren a les ulleres. Un home el va confondre amb un nadiu pel seu aspecte, ros com és, caravermell i d’espesses barbes. Els últims vaquers de la guitarra de blues -inclòs l’Albert- tenen aquesta consigna: no canviarem, no passaran i, amb perdó, QUE SE’N VAGIN ALS COLLONS!, i els turistes ben lluny! -com els autocars de Jaipur-, i amb gran aparell de gesticulació li va preguntar qui sap què. Segurament cercava un carrer. En Papu havia rugit, més que res per a foraviar l’intrús. “Calla, Papu, aquest ens pren per víking amb gos. Vegem què vol. A veure, noi, vu parlé fransé? Com ho veus, això? En parlé o no en parlé, vu?” El turista s’havia enravenat, encarcarat, com contracturat, i amb una mena de tics espasmòdics digué: “¿¿Mm+ulSdp#A¡R/”jm,”frt??” “Doncs, mira, tu -responia l’Oriol-, no sóc pas d’aquí. Saps què?, que fotré el camp aviat. Que "on hi va " un poc més tard, perquè m’esperen, "m’atanden", saps? Vaig al funeral del meu germà. Oi que "vu comprené? J’esper que vu trobis ça que xerxes” I l’home se’n va anar tot mastegant el seu idioma, aquell, amb la cara agra i les mans enlaire com si l’haguessin encanonat.
(Darrerament les dones són com espectres funàmbuls i distants. Bufa! Ara m’ha entrat un perfum per la finestra mentre Faldilles Llargues passava).

“Devem de tenir gana, Papu”. L’Oriol es tocà l’estómac. Van entrar en una taverna del port. Des d’allí, a través dels vidres entelats, es podia veure un vaixell gegantí que travessava la badia remolcat per dos de més petits. Ell féu un gest i assenyalà el gos per a veure si l’entenien i portaven alguna menja a la bestiola. Eren amables. Li van donar un platet amb ossos. L’Oriol demanà, en el seu francès fronterer, qualsevol cosa i un cafè italià i li van portar qualsevol cosa amb qualsevol altra cosa que no era pas cafè. Allò era imbebible. Es va anar menjant la qualsevol cosa mentre es regirava les butxaques. Tenia apresos de memòria alguns passatges de Lorca, i li venia allò: "la muerte entra i sale de la taberna..., y hay un olor a sal y a sangre de hembra, en los nardos febriles de la marina". Per reflex, pensà en l’Íngrid, la dona d’en Joan, el seu germà desaparegut. Va treure un telegrama arrugat, se’l mirà, el va llegir de nou. S’imaginava en Joan estirat entre les roques i en un bassal de sang, però curiosament somrient. I és que la mort entra i surt de la taverna... Si no arribava a temps a la cerimònia d’exèquies almenys veuria la seva cunyada i els seus nebots, a qui ell estimava molt, i escamparien les cendres d’en Joan. Li rodolà una llàgrima que no pogué controlar, i la gent de la taverna, sense pronunciar paraula, l’invitaren. Una cervesa alsaciana potser el rescabalaria de l’estrall del misteriós cafè d’una Itàlia massa nòrdica i aigualida. Quan es tracta de cafè no hi ha idioma fronterer que hi valgui, o és cafè o no ho és, les coses interessants s’entenen sense paraules i les que només s’entenen amb paraules no solen valer gaire la pena.
En Joan, el seu germà petit, portat pel mimetisme atàvic natural, amb la motxilla a l’esquena, el sac de dormir i bones cames, havia anat, un estiu, anys enrere, a fer un viatge de vacances peripècic. Pretenia travessar Europa amb el dit gros, si l’Oriol ho fa..., en fi. I en passar per Söderhamn s’enamorava de la jove teutona besnéta d’emigrants, descendent d’una família de prop de l’Elba, hi plantava arrels i, a ella, li plantava dos fills semiteutons semipirinecs.
Aparentment l’Oriol es prenia la mort del seu germà amb la mateixa calma i tranquil•litat amb què l’immens vaixell tallava les aigües gèlides de la badia i ell tallava i apilava llenya a la cara assolellada de la barraca, cada tardor abans no comencessin les neus. El dol, però, pel germà perdut tan tràgicament, se li va ficar, en un descuit, entre la camisa i el pit i el voltejà pel darrera a tall de tenalles. I a mida que s’anava apropant al punt on en Joan havia estimat aquella dona de carns generoses i esperit maternal i aquells dos vailets rossos de blat, una angoixa tenaç se li anava arrapant a les costelles fins que l’hagué penetrat del tot. Aleshores, els sentiments li cabriolaren desfrenats entranyes amunt i un nus pugnà per esclatar-li l’estómac. Exterioritzar qualsevol dolor no era pas la seva especialitat. Tampoc, dona, fills, espinguets i casa esvalotada no l’atreien gaire. Les dones lliguen i els vailets t’estaquen a terra -opinava-, si es tenen fills alguna cosa es perd. Però en Joan li havia dit per carta que tenia a la mà un grapat de fortuna i que era un home feliç.
Ja havien curat la Tana. L’Oriol s’acomiadà dels mecànics en el seu magre francès confederat. Pel mirall retrovisor s’allunyava, rabent, l’horitzontal Stockholm. Les cases s’anirien fent petites, com de conte de nans i el gos s’abaltiria al matalàs del darrera enmig de fardells i d’una nova guitarra estotjada amb què l’Oriol tocava amb prou grapa el blues negre pentatònic de sempre a més del que li havia adoctrinat en Miguel, un blues cerebral amb harmonia més complexa i amb l’interès que proporcionen les notes fora i altres notes “blu” de collita pròpia. Si l’Albert i en Clapton també ho fan... doncs...!
La lenitud de les tardes de Söderhamn fou un bon marc pel quadre del silenciós jardí-natura on van escampar les cendres d’en Joan, a prop d’un rierol entre bosc i prada. L’Íngrid reclamà els seus cadells amb un fort accent del nord: “June, Pier. Anem”. En Papu s’entretenia i acorralava els arbres. I l’Oriol el cridà: “Papu!, quí!, deixa’t d’hòsties, que ens n’anem!” La nena s’estava asseguda al peu d’un avet, amb la mirada extraviada. El petit no entenia què estaven fent allí en una tarda tan desacostumada, clara i neta ni per què tot plegat era tan trist. Més aviat deuria de pensar que allò era una excursió extra, fora dels afers diaris de l’escola, com unes petites vacances sense berenar. Mare?, mare!, i tibava la mare del jersei i l’obligava a ajupir-se i se li enfilava a l’orella. “M’ha preguntat on ha anat el seu pare” -digué ella. I li respongué dolçament no sabem què, en suec. Portava unes exagerades ulleres de sol per a amagar la cara encongida. L’Oriol entengué aquesta desproporció, era una dona fortament colpida i deshabitada que tractava de mantenir la serenitat i de no perdre l’endreç. La June es va aixecar i va agafar el seu germà d’una mà sense dir res mentre amb l’altra s’eixugava una galta. “És molt assenyada, aquesta mossa és tan i tan persona...”. –digué l’Oriol. En Papu se’ls ficava entre les cames i els mossegava els baixos dels pantalons i l’Íngrid, mentre el vailet li anava estirant el braç, preguntà: “Et vols uns temps en nosaltres, Ori? Necessitarem compa...?, compània?,... nyia? He dit bé...? Es diu com així, al paíss teu? Digues a mi que no et vas”. Ell li va prémer la cintura suaument i la besà, a la galta: “Es diu així. Em quedo uns dies, els que tu vulguis. Va!, anem a casa”.
Les llums s’allargaren i, sense saber com, les tardes de febrer havien connectat amb maig i progressivament s’havien fet denses converses al volt de les galetes de mantega i el cafè desacidificat. També havien sorgit els contes. Els nens vora l’estufa escoltaven les rondalles mig veritat i mig mentida i les fantàstiques aventures de l’oncle Oriol a l’Índia: “A la gropa d’immensos elefants d’orelles petites empaitàvem els tigres ratllats de blau –explicava, el mentider-, diferents dels altres, ratllats de negre i menys ferotges. Ah! Quina por! Portàvem arcs, fletxes i turbants vermells, i unes colossals serps descendien dels arbres per a menjar-se el cap d’algun badoc” -havia llegit Kipling prou vegades, el pocavergonya-. En Papu romania ajagut als coixins o se’ls posava a la falda com un gat i així s’endormiscava cada tarda. Quan la mainada eren a jóc, sortien també, al caliu d’aquella filla de l’Elba, alguns dels amors esquitllats de l’Oriol, sobretot l’Aitana i la seva obstinació per fabricar Oriolets. Mentrestant, ella se’l mirava tendrament i pensava que era un bon home i un bon fantasiós. Fins que arribà el maig. I a les acaballes de la primavera l’Oriol s’havia acostumat a aquell cafè: “Aquest cafè –féu una pausa-... és més bo que no em pensava”. Ella es mirà la tassa i va respondre: “Ho va ensenyar la meva àvia, Ori. A l’Alemanya posem bicarbonat i matar l’àcid. Vosaltres i italians beveu cafè fort. Saps, Ori?, sento una cosa -ha creuat els braços sobre el pit- crec que no haurem de parlar més, crec que pots te n’hauries d’anarr. Sento malament. Agraeixo tot, però penso el meu marit.
Al matí, carregava la Tana amb tot l’equipatge. En Papu féu un salt decidit i s’acomodà al darrera, arrambat a l’estoig de la guitarra. L’Íngrid, els nens, les galetes, l’estufa de ferro colat, les tovalles de quadres blaus, la petita casa amb jardí, algunes tulipes grogues vingudes d’Amsterdam i la primavera boreal s’allunyarien lentament pel retrovisor, igual que Stockholm ja havia fet, amb un gest de recança compartit, amb el ronc alentit del motor i el desacord-resignació del gos, qui des de dins es mirava els companys de jocs i trapelleries amb ulls més rodons del compte i feia uns somics. L’Oriol va prémer l’accelerador sense convicció: “Tu deus d’estar impacient per tornar. De totes maneres ens n’havíem d’anar, en Josep ja deu estar fart de donar de menjar a les gallines -quedà pensarós durant uns segons i va dir-: l’Íngrid és una gran dona, oi? Eh, Papu? Què?, que m’escoltes?” En Papu arrodonia encara més els ulls, es va incorporar i li llepà la mà i els somics es feren aguts xisclets mentre feia anar la cua amb una celeritat increïble.
Havien d’agafar la corba que els separaria definitivament de la mare extraordinària i d’aquells orfes tan persones. L’Oriol alentí la marxa per a fer més llarg el moment abans de perdre’ls de vista i mirà novament pel retrovisor. L’Íngrid ja s’havia reduït en el rectangle de plata com les cases de nines de Stockholm. Alhora que tot allò que quedava enrere s’anava empetitint semblava, per contra, créixer en importància, es feia més transcendent, urgent, ja insuportable. Va veure que la dona vessava algunes llàgrimes i aixecava una mà i la brandava suaument. Frenà, gairebé en sec. Va treure el paquet de tabac, va encendre un cigarret i aspirà fins al fons. Després, calia distreure’s, netejà les ulleres amb un mocador. No n’hi havia prou. Remenava paperots i plànols de carreteres. I pensava, finalment, que tenint tan llarg viatge pel davant no podien ronsejar més. Mirà l’indicador del nivell de benzina i els altres controls. Tot correcte i a punt: “Arriba’m a Malmö sense problemes, Tana. Va, arrenca”. Ja era improrrogable, tot era decidit. Ell ja s’havia imaginat aquest comiat final. Havia de ser un gest a través dels vidres, com sempre, però sense aquella recança enutjosa. I, mentre pensava que en Joan havia triat una gran dona i que cadascú viu com vol, idees en aparença inconnexes, uns copets al vidre el retornaren de les agulles, dels controls i dels pensaments interns, i veié, a fora, la cara plorosa de l’Íngrid, qui s’havia apropat, s’estava quieta i l’observava sense dir res. “Ens vol dir adéu un altre cop” -murmurà. Abaixà del vidre de la finestreta. Va apagar el cigarret a mig fumar i mirà, distret, el cendrer del cotxe mentre esperava que ella arribés. I pensà que la vida pot ser un cúmul d’enigmes incomprensibles i que no cal buscar solucions per allò que no en té, que en realitat l’únic camí és anar caminant com diuen els poetes i els savis. Faria un petó definitiu a aquesta dona i no miraria més enrere. Foren uns llargs segons. El gos treia el cap amb certa convulsió. Aleshores, uns braços espantats avançaren cap a ell per sorpresa i li rodejaven el coll: “Ori!” Entrava quasi mig cos per la finestreta i li mullava el front amb les galtes, i sanglotava: “Ori meu, Ori”. En Papu, qui tenia el cap entremig, els llepava els cabells i fuetejava el fardell de la roba del darrera amb la cua. D’un cop de cua, també, sonà la guitarra des de dins de l’estoig: troooooonnncc (mi menor amb sèptima i onzena, un acord pràcticament desconegut i francament interessant). I ell sentia el perfum del nord, sentia la finor, el rostre, i un: queda en nosaltres, massa tendre, encongit, massa suggestiu. Les llàgrimes d’ella li lliscaven fins els llavis. Eren tèbies, i més salades si pot ser, més desèrtiques i immensament humanes. Deixà les ulleres al seient del costat, dubtà un moment i baixà de la furgoneta.
Es van arrapar, dempeus, junt a la porta oberta. Els nens hi van anar corrent i van afegir-se a l’abraçada. El gos saltà i es féu un tip inhumà de lladrar. El matí trenava unes estranyes pampallugues a la vegada que la Tana calava el motor a propòsit i reia a boques plenes.
Aquella tarda també va ser llarga i lànguida.
Allò que volia explicar, i no sabia com, és com ara la lenitud de les tardes nòrdiques.
I ara anem al gra. L’Oriol m’havia escrit. El remitent deia Stockholm, on viuen provisionalment des que van vendre la casa de Söderhamn per assumptes econòmics: “Ja vaig escriure també a en Josep, que em vigilés les vaques un temps més. Els he explicat com són els Pirineus i segurament baixarem. Tots enyorem les muntanyes i els nois volen veure com és el país del seu pare. Si ens decidim hauré d’engrandir una mica la cabana, perquè, sàpigues que hem augmentat la família. Ara sóc pare d’una nena de cabells cendrosos, que es diu com sa mare. L’Íngrid és fantàstica i aquestes dues personetes que he heretat del meu germà Joan m’omplen de goig...”.
Ben convençut que coneixia el meu amic i allò que semblava la seva irreductible determinació d’independència emocional a ultrança, havia trigat un any a escriure-li. I mentre ultimava el comiat, entre lletra i lletra concebia la insignificant esperança que aquells cabells de mantellina oriental tornessin a passar per dessota el meu balcó i poder decidir, si més no per fatiga, si som o no som independents. Ara que l’Oriol ha signat l’armistici i, a més, ara que les coses li van prou bé, em pregunto més que mai què pot fer un home tot sol, on anem a parar els ascetes laics? No tinc altre remei que deixar córrer qualsevol vel•leïtat al respecte i aprendre’m de memòria allò que m’han escrit, degudament occidentalitzat, les amables noies del restaurant xinès, és a dir: zai jian, yue lian, que vol dir: adéu, lluna..., per a pensar-hi.

Faldilles Llargues, t’enduies els ulls i les mantellines, quina eres, de les tres parques? M’havies llevat quatre mil anys d’espera, tal vegada cap a Shaoguan?