No havia vist mai un paio tan estomacat i desnonat com el meu amic Blat. Bé, potser que expliqui una mica el cas.
“Aquest corredor llarg fa una olor dolça. És com una alenada untuosa, blana i lliscosa. Uns quants tubs fluorescents il·luminen, de blau, les seves parets inacabables. Al fons, hi ha una porta, s’hi pot llegir: sala d’operacions. I un cartell: silenci.Tot plegat sembla restar desert i obeir l’ordre imperativa i callada d’aquest silenci. No obstant, rere d’aquestes parets hi ha desenes d’éssers que dormen, que vetllen, que pateixen. Aquí la vida és celada, tremolosament oculta.”
Tal vegada, aquests paràgrafs són la millor i més poètica part de la novel·la de J.M.Sanjuan “Per Tots Nosaltres”, i bé podrien haver estat l’esperó del drama d’en Blat, el meu amic, drama que havia estat a punt d’acabar en tragèdia.
En Blat era fill d’àcrates i àcrata (sol ser així, els àcrates fan fills sòlids). El final de la guerra del trenta-sis l’havia enxampat de ple perquè en aquelles dates ell just acabava de néixer i, per bé que el país estava romput i el més prudent era girar cua, no hi va ser a temps, ja era al món, ja havia plorat per primera vegada i la infermera li havia surrat un jaco al cul que déu n'hi do! De manera que no havia pogut recular ni un mil·límetre i no s'havia pogut quedar un parell, o tres, d'anyets més a recer, fins que hagués passat la maror del carrer.
La seva germana Alzina tenia aleshores tres anys. El seu pare, com tants d’altres, havia hagut de fugir a corre-cuita per la Jonquera quan les tropes feixistes ja estaven a la riba de l’Ebre i preparaven la batalla més sagnant de tot aquell despropòsit. La seva mare quedà sola amb els dos petits en un mas de l’Empordà i féu mans i mànigues per a tirar-los endavant. Del pare, no se’n va saber res més. Possiblement havia estat lliurat a la G.E.S.T.A.P.O. pels cordials i amables enfants de la patrie, qui tinc entès que s’esperaven a l’altra banda del coll del Pertús per a trair els republicans que travessaven la frontera i retenir-los en els camps de vacances de la platja d'Argelers, el temps que calgués, fins que se'ls mengessin els fongs o fins que es poguessin enviar a Polònia, o a Àustria, on les fleques dels nazis ja estaven en projecte i en poc temps havien d'obtenir les corresponents llicències d'obra i d'acció. Però tot això ja és passat. Anem a pams.
En Blat era hoste d’un hospital (d'un hospital com aquest de què parla en Sanjuan a la novel·la) que també feia olor dolça i tenia el cartell del silenci pertot arreu, a més d’aquell altre cartell que fa tanta gràcia, que és un acudit de metges i que diu “no em fumis” (Quin acudit més fantàstic!, fumar-se una infermera...?, no és pas una mala idea. N'hi deu haver que es deixin fumar, suposo. De fet, els metges bé que se les deuen fumar, dic jo).
Ja havien operat en Blat, a cor obert, dues vegades i aquesta era la tercera que li desmantellaven la caixa toràcica i li plegaven les costelles enrere. Li vaig regalar el llibre d’en Sanjuan el dia que el vaig anar a visitar. Feia sols quaranta-vuit hores que havia sortit, no gaire sa ni gaire estalvi, d’aquesta tercera intervenció i que havia vençut la consegüent anestèsia. Segons els metges, li havien col·locat una pròtesi mitral-aòrtica, que deu ser, calculo jo, com una mena de carburador alemany (no tinc especial tirada cap als alemanys, però es veu que per la mecànica són unes eines). De manera que el vaig trobar envoltat de tubets i connectat per tots cantons, ensonyat i certament desanimat, molt desanimat... destruït. Em vaig pensar que aquest abatiment era degut a una mena de depressió natural ulterior a la intervenció, demés, lògica, com ara els abaltiments de les parteres joves després de la primera ventrada (perquè a partir del segon part ja van per feina i no estan per perdre el temps amb depressions post-part ni bimbirimboies gratuïtes).
Vaig observar que l’aparell de mesurar les constants vitals a què estava connectat en Blat anava fent un “quic, quic, quic” amb bastant penes i treballs. De fet, de tant en tant semblava que volia embarrancar, quiiiiiiiii... Però, després d’uns segons eterns i congoixants, es recuperava: quic, quic... A cada quic, la línia verda que es mostrava al monitor feia una ondulació suau, suau, molt suau, com una mar encalmada. Degut a aquesta suavitat em va semblar que tot anava bé. Vaig pensar, això marxa, està tranquil. Tal vegada, però, estava massa tranquil, fa de mal dir. Se’m va acudir que mentre el meu amic havia estat connectat en aquella màquina que xucla la sang i mentre l’estaven remenant, ben segur que hauria visitat l’altre barri, si més no, per a veure quin pa hi donen. Més endavant ell em diria que sí, que hi havia estat, però que allí no hi havia pa, ni llums ni semàfors ni futilitats ni hòsties, i que ningú no el va venir a rebre, ni vestit de blanc ni vestit d’astronauta, en fi, que tota aquesta llegenda urbana sobre els éssers estimats i la benvinguda lluminosa és un fracàs i que, pel que sembla, l'altre barri també és un campi qui pugui en què totdéu va a la seva.
El vaig abraçar procurant no sacsejar-lo i després li vaig lliurar “Per Tots Nosaltres” (la novel·la d'en Sanjuan). Ell el va tafanejar una mica i, tot seguit, amb els ulls plorosos me’l tornava i m’indicava que el posés sobre la tauleta, on tenia una ampolla d’aigua tèbia per a beure (com en tots els hospitals en què no hi ha neveres, és clar), un despertador (no sé pas per què el volia) i un got de plàstic. Era evident, doncs, que en Blat en aquelles circumstàncies anímiques no podia llegir ni el llibre d’en Sanjuan ni el Camí de Sirga d’en Moncada. Em començava a sentir culpable per aquell acte no gens reflexionat, aquella badada irracional meva. Com se m’havia acudit de comprar un llibre que parla d’hospitals, d’esnobs i desgràcies, ferits, morts i aclaparaments, a un home que es troba a punt de fer el salt entre el barri dels insensats i l’hotel Califòrnia?! Però en Blat no s’ho va prendre pas malament, era valent i estava acostumat a sofrir misèries. Ben al contrari, com que era un bon amic, em va agrair el llibre. Així que, tot gesticulant, em va fer entendre que tant bon punt li traguessin els tubets i les canonades, els endolls i els borns, se’l llegiria per no fer-me un lleig.
Com he dit, el principi del drama d’en Blat no fou pas aquella tercera intervenció a vida o mort, ni el meu llibre, sinó la Sílvia. I és que, verament, cal dir que la Sílvia era una tragèdia.
En Blat reposava tranquil, i jo, sense conversa possible, l’observava en silenci i de tant en tant, per a fer res, li regalava un somrís estúpid. Fou aleshores quan, de cop i volta, caigué presa d’un estat nerviós que en pocs moments es féu agut. “Un atac! Un atac! Metge! Senyor metge! Infermera! Cony, se us està morint! Que se’n va! Que se us en va! Ospasanta! Estigueu per la feina, vatualolla de fang!” -vociferava jo, indignat. I, enmig del caos, per a cridar-me l’atenció m’agafà la mà amb tota la força d'un agonitzant, com amb unes tenalles horribles, i amb un dilatat repertori de gestos intentà de dir-me que es trobava molt malament..., però es veu que molt malament! Així, amb els braços i les mans féu diverses vegades com qui dibuixa el contorn de la caixa harmònica d’una guitarra, és a dir, una mena de vuit, seguit d’un gest que volia significar, molt gràficament, que li havien clavat un ganivet entre costelles, o potser un punxó. I, en el deliri, es palpava el pit i em volia ensenyar els forats imaginaris i la sang. Desseguida vaig entendre que tot aquell trasbals era per causa d’una possible dona que tenia forma de vuit. I li ho vaig preguntar: “Tot és per causa d’una dona, Blat?” No, no!, semblava dir-me amb els ulls sortits, per causa no, per causa no!, per culpa, collons!!, per culpa d’una dona! I ho anava reiterant, i més... i més. Fins que la cara se li posà tan vermella que semblava que els capil·lars se li anaven a rebentar i que esclataria davant meu i m'esquitxaria sense tenir temps, jo, per a apartar-me. Em vaig espantar de bo de veres i vaig anar a cuita-corrents a buscar la infermera. Era una dona grassona, de galtes rosades, d’uniforme amb còfia, que esmorzava. Va venir, va veure, va fer-se una idea ràpida de la situació i va vèncer. Va marxar, va tornar i, en un tres i no res, li clavà una agulla espantosa en un braç, i... compte!, en sentit totalment perpendicular. Com ho veia jo i a jutjar per l’espasme horrorós de què va ser víctima en Blat, el salt que féu el pobre amic, i els ulls desorbitats i vermells, aquella bruixa li havia barrinat l’húmer, ben segur. I la infermera grassona exclamà: “Que l’ha molestat, vostè? Pobre fill!” I després va dir: “Vostè no deu saber que les dones som l’origen de l’univers”. Vaig quedar estupefacte. “Ospadreta, sancta sanctorum de déulopare!” -vaig cridar emprenyat. Després vaig xisclar: “L’ha xutat, l’ha xutat! Senyora, vostè l’ha xutat! No hi ha dret! Senyor metge, han drogat el meu amic!” De fet, amb aquella punyalada era clar que en Blat es tranquil·litzaria a l’acte. I, com estava previst, quedà derrotat ipso facto, com un ninó fart després d’una reconfortant mamada. “Perdoni... què ha dit, abans, senyora?, d’allò... de... l’univers?” “Senyoreta, maco, senyoreta! Au!, que l’hora de visita ja s’ha acabat. Vagi-se’n d’aquí immediatament. En marxa! Llustre!” “Però...” “Fora!, cony!!”
Me’n vaig anar amb la cua entre cames. De fet, en sortint d’un hospital i després d’haver vist i palpat el sofriment aliè, és natural que tots portem la cua entre les cames, uns més voluminosa i uns altres menys, uns més tibada, uns altres flàccida, sense gens ni mica de tibantor. Va com va, i depèn de l'edat també. Els metges diuen que, de cueta, cada mascle té la seva i que en cas d’insuficiència no ens la poden pas desmuntar, perquè d’aquesta mena de peces, ara per ara, no hi ha recanvis. I, això, les dones no ho volen entendre de cap manera. "Perquè no te'n compres una de més gran -diuen-, a última hora una pelleringa així no ha de valdre cap calé."
Una setmana més tard vaig tornar a l’hospital. Després de passar tots els controls reglamentaris vaig entrar a l'habitació i me’l vaig trobar al llit, mig incorporat. Li havien tret els tubs i els aparells i, precisament, fixa’t, tu!, s’esforçava a llegir “Per Tots Nosaltres”, d’en Sanjuan. Pobre amic!
Plegà el llibre, em va fer un gest perquè m’hi acostés, atès que tenia la veu absolutament rompuda i els nivells d’energia plans. D’aquesta manera, com qui es confessa, em va explicar que el llibre li estava agradant bastant i que la traducció era molt bona. Després em va dir que, pel que feia a ell, el pitjor no era pas l’arrisc
-->en el palès intent de suïcidi que havia perpetratadíssima operació a cor obert que havia sofert i el caràcter summament perillós de l’anestèsia, finalment vençuda, sinó que el problema era que l’havien enxampat viu, i per pèls, en el palès intent de suïcidi que havia perpetrat , i per aquesta causa havia hagut de passar quatre dies més, tancat i vigilat a la unitat de vigilància intensiva, a punt de morir, però sense morir, que és molt fotut. “Viu, sí senyor! Em van agafar viu, vatuadéu. I jo no vull viure més. Que m’arrenquin aquest cony de pròtesi mitral i em posin les meves vàlvules velles. A cadascú les seves coses! Que em tornin les meves vàlvules i em deixin el cor cardat, tal com estava, ago’n la clàvia del fusell! He dit que no vull viure més, i s’ha acabat! I aquí mano jo! I, per postres, em foten mal els pits!! Com t'ho dic, em foten mal els pits, noi!! ” -s’exclamava, pobre amic meu. Això, però, tenia una explicació senzilla, és que s’havia pres les tres capses de pastilles que hi havia a la tauleta de nit i que no li pertocaven pas, ja que, com és lògic, la seva medicació era curosament controlada per les infermeres. En realitat (i entre nosaltres...) eren les tres capses d'anticonceptius que acabava de comprar la seva germana Alzina, qui l’havia visitat mitja hora abans que la seva companya, la Sílvia, i se les havia descuidat a la tauleta. Això també tenia una explicació: l’Alzina, per culpa dels bombardeigs feixistes, per la natural angoixa que li provocà l’absència del cap de família i encarada tostemps amb sa mare en aquella edat tendral en què una nena comença a enamorar-se imprudentment del seu pare (a última hora, què saben les nenes del seu pare?, i si és un impresentable... què?), sempre anava despistada. I val a dir que, tot i havent ja passat de llarg de la setantena, encara esperava de reeixir en aquestes feines de l'amor, i , és clar, no volia pas caure (a la seva edat, collons!,) en l'emboscada biològica i quedar prenys sense remei, perquè... mai no se sap.Bé. En Blat, en resposta a la meva inevitable pregunta, “com és possible que un paio sencer i ponderat com tu provi de suïci...?”, em va dir que la Sílvia, quan el va veure amb aquell aspecte tan lamentable, intubat fins a la bandera, tot ell d’un groc ocre brut, prim i demacrat, que feia escrúpol de mirar, gairebé repugnància, i que ja l’alè li feia aquella ferum de la proximitat de la mort, pobra ànima!, de qui només quedava l’esquelet!, a la Sílvia, doncs, no se li havia acudit res més apropiat per a l’ocasió que dir-li: “Em sap greu, "cari", però he vingut només a dir-te que, ara que ja estàs assossegat, et deixo. Ja ho crec. Una altra persona em fa feliç. Oi que ho entens, bufó? Vols saber qui és? Saps l’Àngel? Sí, home!, aquell que no podies veure ni en pintura. Te’n recordes, d'aquell que t'emprenyava tant?, que arribàveu a les mans cada cop que us trobàveu? No recordes que una vegada et va fotre una cara de bonys? I tant, home!, doncs aquell. Tu deies que era un cretí i un esnob insuportable i un malnascut i un fill de meuca i de gossa. Pobret de tu! Doncs sí, maco, és aquest mateix. M'estima. És el paio que em fa tan feliç. Més que tu. De fet, amb ell sóc tan feliç com un gos amb un os. Au!, adéu, "cari". Ara me’n vaig, que ell m’espera. Queda't aquí, ben tranquil, i descansa, "cari", descansa”.“Aquest corredor llarg fa una olor dolça. És com una alenada untuosa, blana i lliscosa. Uns quants tubs fluorescents il·luminen, de blau, les seves parets inacabables. Al fons, hi ha una porta, s’hi pot llegir: sala d’operacions. I un cartell: silenci.Tot plegat sembla restar desert i obeir l’ordre imperativa i callada d’aquest silenci. No obstant, rere d’aquestes parets hi ha desenes d’éssers que dormen, que vetllen, que pateixen. Aquí la vida és celada, tremolosament oculta.”
Tal vegada, aquests paràgrafs són la millor i més poètica part de la novel·la de J.M.Sanjuan “Per Tots Nosaltres”, i bé podrien haver estat l’esperó del drama d’en Blat, el meu amic, drama que havia estat a punt d’acabar en tragèdia.
En Blat era fill d’àcrates i àcrata (sol ser així, els àcrates fan fills sòlids). El final de la guerra del trenta-sis l’havia enxampat de ple perquè en aquelles dates ell just acabava de néixer i, per bé que el país estava romput i el més prudent era girar cua, no hi va ser a temps, ja era al món, ja havia plorat per primera vegada i la infermera li havia surrat un jaco al cul que déu n'hi do! De manera que no havia pogut recular ni un mil·límetre i no s'havia pogut quedar un parell, o tres, d'anyets més a recer, fins que hagués passat la maror del carrer.
La seva germana Alzina tenia aleshores tres anys. El seu pare, com tants d’altres, havia hagut de fugir a corre-cuita per la Jonquera quan les tropes feixistes ja estaven a la riba de l’Ebre i preparaven la batalla més sagnant de tot aquell despropòsit. La seva mare quedà sola amb els dos petits en un mas de l’Empordà i féu mans i mànigues per a tirar-los endavant. Del pare, no se’n va saber res més. Possiblement havia estat lliurat a la G.E.S.T.A.P.O. pels cordials i amables enfants de la patrie, qui tinc entès que s’esperaven a l’altra banda del coll del Pertús per a trair els republicans que travessaven la frontera i retenir-los en els camps de vacances de la platja d'Argelers, el temps que calgués, fins que se'ls mengessin els fongs o fins que es poguessin enviar a Polònia, o a Àustria, on les fleques dels nazis ja estaven en projecte i en poc temps havien d'obtenir les corresponents llicències d'obra i d'acció. Però tot això ja és passat. Anem a pams.
En Blat era hoste d’un hospital (d'un hospital com aquest de què parla en Sanjuan a la novel·la) que també feia olor dolça i tenia el cartell del silenci pertot arreu, a més d’aquell altre cartell que fa tanta gràcia, que és un acudit de metges i que diu “no em fumis” (Quin acudit més fantàstic!, fumar-se una infermera...?, no és pas una mala idea. N'hi deu haver que es deixin fumar, suposo. De fet, els metges bé que se les deuen fumar, dic jo).
Ja havien operat en Blat, a cor obert, dues vegades i aquesta era la tercera que li desmantellaven la caixa toràcica i li plegaven les costelles enrere. Li vaig regalar el llibre d’en Sanjuan el dia que el vaig anar a visitar. Feia sols quaranta-vuit hores que havia sortit, no gaire sa ni gaire estalvi, d’aquesta tercera intervenció i que havia vençut la consegüent anestèsia. Segons els metges, li havien col·locat una pròtesi mitral-aòrtica, que deu ser, calculo jo, com una mena de carburador alemany (no tinc especial tirada cap als alemanys, però es veu que per la mecànica són unes eines). De manera que el vaig trobar envoltat de tubets i connectat per tots cantons, ensonyat i certament desanimat, molt desanimat... destruït. Em vaig pensar que aquest abatiment era degut a una mena de depressió natural ulterior a la intervenció, demés, lògica, com ara els abaltiments de les parteres joves després de la primera ventrada (perquè a partir del segon part ja van per feina i no estan per perdre el temps amb depressions post-part ni bimbirimboies gratuïtes).
Vaig observar que l’aparell de mesurar les constants vitals a què estava connectat en Blat anava fent un “quic, quic, quic” amb bastant penes i treballs. De fet, de tant en tant semblava que volia embarrancar, quiiiiiiiii... Però, després d’uns segons eterns i congoixants, es recuperava: quic, quic... A cada quic, la línia verda que es mostrava al monitor feia una ondulació suau, suau, molt suau, com una mar encalmada. Degut a aquesta suavitat em va semblar que tot anava bé. Vaig pensar, això marxa, està tranquil. Tal vegada, però, estava massa tranquil, fa de mal dir. Se’m va acudir que mentre el meu amic havia estat connectat en aquella màquina que xucla la sang i mentre l’estaven remenant, ben segur que hauria visitat l’altre barri, si més no, per a veure quin pa hi donen. Més endavant ell em diria que sí, que hi havia estat, però que allí no hi havia pa, ni llums ni semàfors ni futilitats ni hòsties, i que ningú no el va venir a rebre, ni vestit de blanc ni vestit d’astronauta, en fi, que tota aquesta llegenda urbana sobre els éssers estimats i la benvinguda lluminosa és un fracàs i que, pel que sembla, l'altre barri també és un campi qui pugui en què totdéu va a la seva.
El vaig abraçar procurant no sacsejar-lo i després li vaig lliurar “Per Tots Nosaltres” (la novel·la d'en Sanjuan). Ell el va tafanejar una mica i, tot seguit, amb els ulls plorosos me’l tornava i m’indicava que el posés sobre la tauleta, on tenia una ampolla d’aigua tèbia per a beure (com en tots els hospitals en què no hi ha neveres, és clar), un despertador (no sé pas per què el volia) i un got de plàstic. Era evident, doncs, que en Blat en aquelles circumstàncies anímiques no podia llegir ni el llibre d’en Sanjuan ni el Camí de Sirga d’en Moncada. Em començava a sentir culpable per aquell acte no gens reflexionat, aquella badada irracional meva. Com se m’havia acudit de comprar un llibre que parla d’hospitals, d’esnobs i desgràcies, ferits, morts i aclaparaments, a un home que es troba a punt de fer el salt entre el barri dels insensats i l’hotel Califòrnia?! Però en Blat no s’ho va prendre pas malament, era valent i estava acostumat a sofrir misèries. Ben al contrari, com que era un bon amic, em va agrair el llibre. Així que, tot gesticulant, em va fer entendre que tant bon punt li traguessin els tubets i les canonades, els endolls i els borns, se’l llegiria per no fer-me un lleig.
Com he dit, el principi del drama d’en Blat no fou pas aquella tercera intervenció a vida o mort, ni el meu llibre, sinó la Sílvia. I és que, verament, cal dir que la Sílvia era una tragèdia.
En Blat reposava tranquil, i jo, sense conversa possible, l’observava en silenci i de tant en tant, per a fer res, li regalava un somrís estúpid. Fou aleshores quan, de cop i volta, caigué presa d’un estat nerviós que en pocs moments es féu agut. “Un atac! Un atac! Metge! Senyor metge! Infermera! Cony, se us està morint! Que se’n va! Que se us en va! Ospasanta! Estigueu per la feina, vatualolla de fang!” -vociferava jo, indignat. I, enmig del caos, per a cridar-me l’atenció m’agafà la mà amb tota la força d'un agonitzant, com amb unes tenalles horribles, i amb un dilatat repertori de gestos intentà de dir-me que es trobava molt malament..., però es veu que molt malament! Així, amb els braços i les mans féu diverses vegades com qui dibuixa el contorn de la caixa harmònica d’una guitarra, és a dir, una mena de vuit, seguit d’un gest que volia significar, molt gràficament, que li havien clavat un ganivet entre costelles, o potser un punxó. I, en el deliri, es palpava el pit i em volia ensenyar els forats imaginaris i la sang. Desseguida vaig entendre que tot aquell trasbals era per causa d’una possible dona que tenia forma de vuit. I li ho vaig preguntar: “Tot és per causa d’una dona, Blat?” No, no!, semblava dir-me amb els ulls sortits, per causa no, per causa no!, per culpa, collons!!, per culpa d’una dona! I ho anava reiterant, i més... i més. Fins que la cara se li posà tan vermella que semblava que els capil·lars se li anaven a rebentar i que esclataria davant meu i m'esquitxaria sense tenir temps, jo, per a apartar-me. Em vaig espantar de bo de veres i vaig anar a cuita-corrents a buscar la infermera. Era una dona grassona, de galtes rosades, d’uniforme amb còfia, que esmorzava. Va venir, va veure, va fer-se una idea ràpida de la situació i va vèncer. Va marxar, va tornar i, en un tres i no res, li clavà una agulla espantosa en un braç, i... compte!, en sentit totalment perpendicular. Com ho veia jo i a jutjar per l’espasme horrorós de què va ser víctima en Blat, el salt que féu el pobre amic, i els ulls desorbitats i vermells, aquella bruixa li havia barrinat l’húmer, ben segur. I la infermera grassona exclamà: “Que l’ha molestat, vostè? Pobre fill!” I després va dir: “Vostè no deu saber que les dones som l’origen de l’univers”. Vaig quedar estupefacte. “Ospadreta, sancta sanctorum de déulopare!” -vaig cridar emprenyat. Després vaig xisclar: “L’ha xutat, l’ha xutat! Senyora, vostè l’ha xutat! No hi ha dret! Senyor metge, han drogat el meu amic!” De fet, amb aquella punyalada era clar que en Blat es tranquil·litzaria a l’acte. I, com estava previst, quedà derrotat ipso facto, com un ninó fart després d’una reconfortant mamada. “Perdoni... què ha dit, abans, senyora?, d’allò... de... l’univers?” “Senyoreta, maco, senyoreta! Au!, que l’hora de visita ja s’ha acabat. Vagi-se’n d’aquí immediatament. En marxa! Llustre!” “Però...” “Fora!, cony!!”
Me’n vaig anar amb la cua entre cames. De fet, en sortint d’un hospital i després d’haver vist i palpat el sofriment aliè, és natural que tots portem la cua entre les cames, uns més voluminosa i uns altres menys, uns més tibada, uns altres flàccida, sense gens ni mica de tibantor. Va com va, i depèn de l'edat també. Els metges diuen que, de cueta, cada mascle té la seva i que en cas d’insuficiència no ens la poden pas desmuntar, perquè d’aquesta mena de peces, ara per ara, no hi ha recanvis. I, això, les dones no ho volen entendre de cap manera. "Perquè no te'n compres una de més gran -diuen-, a última hora una pelleringa així no ha de valdre cap calé."
Una setmana més tard vaig tornar a l’hospital. Després de passar tots els controls reglamentaris vaig entrar a l'habitació i me’l vaig trobar al llit, mig incorporat. Li havien tret els tubs i els aparells i, precisament, fixa’t, tu!, s’esforçava a llegir “Per Tots Nosaltres”, d’en Sanjuan. Pobre amic!
Plegà el llibre, em va fer un gest perquè m’hi acostés, atès que tenia la veu absolutament rompuda i els nivells d’energia plans. D’aquesta manera, com qui es confessa, em va explicar que el llibre li estava agradant bastant i que la traducció era molt bona. Després em va dir que, pel que feia a ell, el pitjor no era pas l’arrisc
I se n’havia anat, és clar.
(Per a pal·liar aquestes situacions no ens queda París, però sempre ens quedarà un humor discret...)
2 comentaris:
Uffff, pobret en Blat..........i és que en aquest món hi ha moltes Sílvies.........Suposo que en blat és en realitat el teu amic perdut, Àngel.....
Ho és, Bolet.
Publica un comentari a l'entrada