(Beatriz, per a tu, perquè practiquis una mica més de català. Um beijo grande.)
(...I dic que la mort és com l’arribada d’una nit que precedirà un nou dia. No estimem allò tan nostre i patim si se’ns desprèn? També els òbits de persones estimades ens vénen, en certa manera, com pèrdues de joguines, les més preades. Perquè, què hem vingut a fer si no és a jugar? I de quina manera s’aprèn si no és jugant i endurant? Fins i tot constato que el joc pot no ser confortable i que, en realitat i encara que ho vulguem ignorar, en el fons ho sabem tots.)
Oriol, rep el meu condol per l’absència del teu germà Joan, aquesta part de tu que, al seu temps, va decidir anar-se’n.
No he vist Stockholm, però sé que les tardes s’hi esllangueixen com si s’esprimatxessin lentament, no és així? Diuen que allí hi ha un rerefons inacabable de llum tènue que banya de tristor les cantonades i les arestes dels ponts i passadissos que creuen les aigües. M’han explicat que el sol hi és un gresol esmorteït que pinta les formes d’un gris violeta pàl•lid amb contorns suaus i colora la gent amb una mena de nimbe opalí. Segons tinc entès, el trànsit hi és tan alentit i amable que sorprèn pel profund respecte als vianants i, a més, s’hi respira aquella mena de silenci de vidre de caramel. Sé que, malgrat ser ciutat, aquest és un lloc summament agradable. I et dic tot això, Oriol, perquè em consta el rebuig que sempre has sentit per les ciutats. Ja veus que m’he informat bé. Temo, no obstant, que el país del nord t’haurà agradat més que jo voldria, ho temo perquè quan tornis potser vulguis de nou tirar cap amunt. Si això fos així, des d’aquí també enyoraríem la part de nosaltres que se’ns hauria desprès, tu, Oriol, aquest home de les muntanyes i els verds, aquest antic viatger, antic i ferreny home gòtic.
(He deixat de teclejar i he fet un glop del cafè que tinc al costat del cendrer. A través del vidre del balcó veig una figura que avança des de la cantonada, cadenciosament i lenta. És una noia, porta unes faldilles molt llargues. Necessàriament les faldilles tan llargues em recorden la meva dècada, aquella en què tots érem més vius).
L’abraçada del nord fou aquesta:
Pels voltants de Stockholm, un febrer amb poca llum.
La ciutat era gelada, però això no els afectava en absolut. Per a ell, acostumat a fer llenya per a passar l’hivern i calçar-se raquetes de neu i avesat a rentar-se en aigües gèlides, el fred era un component més del seu ésser. Per al gos, en Papu, res no tenia cap transcendència sempre i quan pogués estar-se amb l’amo. La Tana, una furgoneta orgullosa com cap de la seva roda de recanvi davantera –que en som, de desagraïts amb els vehicles vells!-, no opinava, es limitava a ser fidel a l’Oriol.
Havien passat de Copenhaguen a Malmö en el "ferry", en Papu s’havia marejat un poc i havia vomitat a coberta i la Tana no anava gens fina. Després, vorejaren el gran llac Vänern i ell trià la ruta de més boscúries fins a Vasteräs -era lògic, tractant-se de l’Oriol de les muntanyes-. Fins que la Tana va començar a fer-li estranys i, a la fi, a les portes de la capital, es negava a seguir. Deu ser que enyora el sol -pensà ell.
Van deixar la Tana en un taller on, sortosament, es parlava francès, encara que un francès primari i un pèl tronat. I ell i gos s’endinsaren xano-xano cap al centre, per a fer temps. Encara ens queda enfilar-nos fins a Söderhamn, tu estigues al cas, Papu -va dir al gos. En Papu, qui caminava al seu costat i olorava les vorades i es feia un tip d’aixecar la pota esquerra -era un gos esquerrà- per a signar arbres i edificis, va dir que, bé, que no n’hi havia per tant, que a Söderhamn hi arribarien com fos perquè l’amo Oriol se’n surt de totes. Mentrestant, els xiscles de les gavines portuàries els convidaren a mirar l’espectacle opac de les aigües de la badia.
(I mentre explico això, Faldilles Llargues s’apropa. Veig que llueix uns llargs cabells de mantellina d’eben, un llarg caminar i crec intuir una llarga mirada obliqua. El món va començar a rodar quan les dones van prendre nom. Assajaré els noms que em van dir les noies del “Lotus de Shaoguan” -el restaurant xinès del meu carrer- que vénen a ser: Liu Xiao Yan, Lan Xiao Yu, Ye King Wen. Per alguna raó les dones d’orient em recorden les llunes. Lluna també em semblaria un bon nom. Voldria saber com és, en xinès. De moment ella és només Faldilles Llargues, i és oriental de totes totes).
Una altra Tana, que no era la furgoneta, havia viscut amb l’Oriol quatre mesos a la petita barraca de pedra i fusta, al peu del prat. La noia es deia Aitana i ell havia posat Tana també a la furgoneta per una estranya i molt personal similitud que trobava entre la jove pèl-roja, generosa i robusta i el vehicle vermell un poc descolorit o, qui sap, perquè també s’estimava la furgoneta. El cert és que després d’un tendre arrodolament sobre la màrfega, l’Aitana l’havia omplert de petons al coll i com que pensava que el tenia a punt i tou signà la seva pròpia sentència de desnonament en sol•licitar, a cau d’orella i molt fluixet: no voldries pas que tinguéssim un fill? Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, li responia que: no és res personal, però no vull aquests lligams, saps? Jo no sóc d’omplir el món de marrecs. L’Aitana es va quedar encara uns dies a la barraca. Fins que, eta un embolcall de tristor, es va anar apagant lentament, començà a omplir la motxilla de roba i dubtes i un matí se’n va anar amb un adéu abatut, a penes pronunciat. Ell no ho va entendre. Crec que l’Oriol és així, però com que de vegades tinc conviccions massa arrelades, confesso, doncs, que no sé, en veritat, com és l’Oriol, a part d’un amic provinent d’una família amb diners i que malgrat això porta la vida més austera que jo he vist mai. Tanmateix, i això ho sé del cert, no vol que ningú depengui d’ell. En una ocasió en Ramon -amic comú- li va dir que les dones joves no se sap quines històries pensen, però que volen viure les experiències i aventures pròpies dels vint als trenta, que els agrada ballar, esgotar la matinada i coses com aquestes, i que tot d’una se’n van, quan menys t’ho esperes, que és el pitjor. Va acabar dient: Oriol, temo quedar-me sol perquè en aquests trànsits em trobo marrit, desolat i fotut. I l’Oriol, molt flegmàtic i amb el somrís murri habitual, mentre encenia la trompeta de bon afganès de després de sopar li feia una confidència: m’agraden joves, ja ho saps i ben rodones, però el que no saps és que no em fan por quan se’n van sinó quan es queden. Acte seguit, aspirava el fum blavós fins a la melsa i li agafava l’atac habitual del riure afganès.
I... Lanzarote des de Stockholm:
Mentre caminava per aquest dèdal interminable de ponts i canals, la sal, la humitat i els xisclets de les gavines li recordaven les altres, les càlides gavines de Lanzarote i el tendal de la platja, un tipi d’entrada rodona i de lona blanca que s’esgrogueïa a mida que anava canviant d’usuaris i se la deixaven en herència tots els rodamóns que hi havien fet estada. Algun indi pèl-llarg dels setanta l’havia plantada allí, a les platges del sud, no se sap quan. Ni les gavines en sabien l’origen exacte. Al seu torn, l’Oriol hi va entrar el sac, el fardell de roba i l’escudellam d’alumini i hi va penjar un pòster de l’Hendrix i el fulard de seda amb elefants pintats a mà que sempre tragina amb ell arreu on posa. A més de llibres, Martí i Pol -si fossis terra creixeria en tu... i només jugo a viure per no perdre’t-, Lorca, Márquez, Salvat, Cortázar. Dels Relatos de Cortázar li agradava "Con un fondo de agua" que havia rellegit mil vegades assegut en unes roques mentre els crancs li deambulaven pels peus i esperava que l’enorme llíssera, batejada com la Clàudia, tragués el nas sota unes molletes de pa que ell havia escampades a l’aigua. L’acompanyava també una antologia de butxaca, de Lorca, de la qual havia escrit uns versos: "¡chopo viejo! Has caído en el espejo del remanso dormido..." i els havia omplert de dibuixos pels voltants.
A més del tipi i els temps de jove, les aus marines de Stockholm li evocaven la barqueta menuda i feble d’en Miguel, que recalà cada dia uns metres a prop d’ell. S’havien fet molt amics i en Miguel li portava pa i uns tomàquets o un grapat de pebrots i adesiara li donava una panera de peix a canvi d’ajuda per a recollir i netejar les xarxes. L’Oriol per a agrair-li el menjar i el tracte li va dir que de bon grat li ensenyaria a tocar blues i el que calgués. “Lo siento, amigo, de lo que has dicho, poco he pillado. Es que...”. En Miguel no entenia gaire aquella llengua estrangera de l’Oriol, però perquè se sentia illenc de debò en comprenia la raó. “Amigo –va afegir-, yo soy canario y comprendo. ¡Qué sabrán ellos de los guanches! No queda ni uno”. Des d’aleshores els vespres tocaven blues sota les amples llunes del sud. Resultà que en Miguel remenava un blues cerebral i ric en matisos i dissonàncies tan bé o millor que l’Oriol.
A Lanzarote la lluna és ampla i espaiosa com el somrís de la persona estimada.
(I com la volada d’aquests estirats cabells negres... Faldilles Llargues, ara, es passeja com si hagués perdut el carrer de sota els peus. Busca alguna cosa. De fet, m’està distraient d’allò que vull contar. No sé per què barrejo les llunes de Lanzarote amb una presència del tot atzarosa. Escriure no admet distraccions. Seguiré. I no em vull distreure més).
...aleshores l’Oriol anava descalç i vivia descalç de tot. Després de les platges deixà de menjar peix “i tota cuca que tingui ulls i em pugui veure mentre me la menjo” –deia- i van arribar les muntanyes, el seu grapat de gallines verges del corral i, als núvols, les aus majestàtiques i austeres, rigoroses àguiles que ens tenen pels personatges més perillosos, els qui operen en el teatre dels esgarrifalls, immergits en una immensa maqueta marró-verdosa, allí, a baix, al món.
(Ara ha passat per sota el balcó. M’he aixecat i he hagut de sortir a treure el nas. Ben mirat també es podria dir Ye King Wen. Prou! Perdona’m, Oriol, això no té gaire sentit, ja ho sé).
L’Oriol i l’Índia:
Deia que, posats a recordar gavines, des de la humida Stockholm sé que recordes les exòtiques i juganeres, les d’Ahmadabat, pallassos de bec corbat més taronja -com m’havies explicat-, que remuntaven el riu, mentre tu amb una desmesurada bossa i l’abonyegada guitarra t’enfilaves a l’estrep d’un autocar atrotinat que feia ruta cap a Delhi i que aixecava núvols grisos de pols i cendres. I l’autocar digué prou i ja en tinc prou!, n’hi ha prou... de turistes! Se li rebentaren la transmissió, un pneumàtic i altres tripes quan s’esbatanà sobre unes pedres, prop de Jaipur. Aleshores, tu, qui portes la sort del pelegrí a les butxaques, paraves el polze al vent i uns carapelats t’arreplegaven quan només havies caminat una escassa mitja hora.
A Bareilly, prop ja de Nepal, no hi havia gavines, els seus jocs no allarguen com per pujar tan amunt. Una setmana més tard, a Katmandú, la gent li fou prou hospitalària i s’hi quedà vuit mesos obsequiat per uns amables i silenciosos monjos. Menjava fruites i una mena de farinetes i aprenia coses que no es troben escrites, coses que es viuen només al peu dels colossos nevats i al redós dels mestres venerables. I novament es presentà l’aventura del regrés. Va vendre a un americà acabalat, per cent dòlars, la vella guitarra amb què havia distret els amics i els havia cantat quatre balades inventades, i a dit, i a peu, com bon caminant que ha de ser el bohemi que se’n preï, i amb els cent dòlars a la bossa -cent dòlars són cent dòlars, tu!-, anava paint les farinetes i gastant sola de sabatot, pas rere pas. Trigaria un mes i escaig, emperò no tothom pot dir que ha digerit Katmandú en un mes.
Em vaig trencar les mandíbules de riure quan em va contar que una nit, ja a prop d’Usküdar i poc abans de travessar el Bòsfor, va haver de córrer de boig amb els ulls sortits i cames ajudeu-me. Tres felins enturbantats i amb enormes barres de ferro, ràpids i llestos com la gana, l’empaitaven amb clares intencions de robar-li o... violar-lo. Hòstia!, hòstia!, anava cridant ell mentre els talons li feien abonyecs a les anques, sort que no porten fusells. I es va amagar rere uns rocs aprofitant que un núvol enviat per un tal Santoriol cobria la lluna i enfosquia la nit. I va respirar profundament. L’esmentat Santoriol és un personatge que no s’enfada si dius hòstia quan pretenen violar-te, més aviat pensa: és lògic, imagina’t!, jo l’hagués dita més grossa. Els agressors, però, mentre l’empaitaven resaven una mena de jamalají jamalajà, orem, germans, que ell proveirà ("ell" era l’Oriol, per descomptat). Mai no he entès com els va poder despistar amb aital carranqueig i esbufecs a causa de l’immens pes i embalum de la bossa. Poc temps després, malauradament, moria el seu pare. Amb els diners de l’herència compraria mitja hectàrea de prat amb la cabana, el petit hortet al solell i el grapat de gallines tocades del bolet que romancegen en el seu corral. D’aquesta manera s’havia donat d’alta a la seva muntanya, prop de l’estany de les truites per a assossegar l’esperit i viure en pau i a atipar-se de cebes, carabassons, tomàquets i de truites de patates. No en sortia si no era per a veure els amics i fer unes cerveses, més avall, a la civilització. Alguns li deien el rei del sofregit, emperò l’Oriol s’havia integrat del tot en aquelles valls, era pràcticament un espècimen en extinció i un benvolgut incomprès dels camperols. Li deien coses com: “Uri, jo pensi que les vaques són per a fotre’n bons tais, ves! I, dic jo... per la festa major tampoc no et fots un estofat de vedeia tenra com déu mana?” “Qui, jo? Re! Jo pispo els ous a les gallines, a les vaques els compro la llet i me’n faig formatge i ja en tinc ben bé prou”. “Tu, vailet, em sembla que amb tantes de bledes i truites se t’ha parat el judici, ja t’ho diré”. Un amic guitarrista i metge, l’Albert, li va regalar un gos del país, en Papu, petit, negre, de pèl rinxolat i costums senzills. A l’animal li agradava xipollejar al ribatge de l’estany i fer com si encalcés truites de dos quilos, naturalment sense èxit, per a seguir acuitant insectes sense gens ni mica d’èxit, tampoc. És a dir que es tracta d’un gos feliç justament perquè encara no sap quina cosa estranya és això de l’èxit. En Papu, qui per les seves fal•leres hauria pogut ser propietat de Magallanes, de Marco Polo o de qualsevol altre explorador, ho empaita tot i, com Peter Pan, es persegueix l’ombra in saecula. Mes el seu èxit personal és saber que l’únic èxit és ell mateix, que l’ombra sempre jugarà amb ell i que les ombres de la nit són subtils i decididament inempaitables. Pel que fa al seu nom, l’Oriol li diu sovint que: com que ets mascle et vaig posar Papu perquè ets fill de la Pupa, perquè mascles i femelles som just del revés, però no et pots refiar de les aparences, tu tens les mateixes lletres que la teva mare, no ho oblidis, Papu, fica-t’ho al cap. El gos l’escolta i després fa el lladruc d’aprovació. Cosa que digui l’amo, cosa que és molt ben dita i queda molt ben segellada en les carpetes de l’arxiu de l’univers, com tots sabem (o hauríem de saber).
Tornem al nord:
A les vores del llac Mälar, a la badia d’Ulvsundasjön, el vent de la tarda els tallava el respir i la llum era escassa. Ell s’ajustà la gruixuda bufanda i un floc de cabells se li enxarxaren a les ulleres. Un home el va confondre amb un nadiu pel seu aspecte, ros com és, caravermell i d’espesses barbes. Els últims vaquers de la guitarra de blues -inclòs l’Albert- tenen aquesta consigna: no canviarem, no passaran i, amb perdó, QUE SE’N VAGIN ALS COLLONS!, i els turistes ben lluny! -com els autocars de Jaipur-, i amb gran aparell de gesticulació li va preguntar qui sap què. Segurament cercava un carrer. En Papu havia rugit, més que res per a foraviar l’intrús. “Calla, Papu, aquest ens pren per víking amb gos. Vegem què vol. A veure, noi, vu parlé fransé? Com ho veus, això? En parlé o no en parlé, vu?” El turista s’havia enravenat, encarcarat, com contracturat, i amb una mena de tics espasmòdics digué: “¿¿Mm+ulSdp#A¡R/”jm,”frt??” “Doncs, mira, tu -responia l’Oriol-, no sóc pas d’aquí. Saps què?, que fotré el camp aviat. Que "on hi va " un poc més tard, perquè m’esperen, "m’atanden", saps? Vaig al funeral del meu germà. Oi que "vu comprené? J’esper que vu trobis ça que xerxes” I l’home se’n va anar tot mastegant el seu idioma, aquell, amb la cara agra i les mans enlaire com si l’haguessin encanonat.
(Darrerament les dones són com espectres funàmbuls i distants. Bufa! Ara m’ha entrat un perfum per la finestra mentre Faldilles Llargues passava).
“Devem de tenir gana, Papu”. L’Oriol es tocà l’estómac. Van entrar en una taverna del port. Des d’allí, a través dels vidres entelats, es podia veure un vaixell gegantí que travessava la badia remolcat per dos de més petits. Ell féu un gest i assenyalà el gos per a veure si l’entenien i portaven alguna menja a la bestiola. Eren amables. Li van donar un platet amb ossos. L’Oriol demanà, en el seu francès fronterer, qualsevol cosa i un cafè italià i li van portar qualsevol cosa amb qualsevol altra cosa que no era pas cafè. Allò era imbebible. Es va anar menjant la qualsevol cosa mentre es regirava les butxaques. Tenia apresos de memòria alguns passatges de Lorca, i li venia allò: "la muerte entra i sale de la taberna..., y hay un olor a sal y a sangre de hembra, en los nardos febriles de la marina". Per reflex, pensà en l’Íngrid, la dona d’en Joan, el seu germà desaparegut. Va treure un telegrama arrugat, se’l mirà, el va llegir de nou. S’imaginava en Joan estirat entre les roques i en un bassal de sang, però curiosament somrient. I és que la mort entra i surt de la taverna... Si no arribava a temps a la cerimònia d’exèquies almenys veuria la seva cunyada i els seus nebots, a qui ell estimava molt, i escamparien les cendres d’en Joan. Li rodolà una llàgrima que no pogué controlar, i la gent de la taverna, sense pronunciar paraula, l’invitaren. Una cervesa alsaciana potser el rescabalaria de l’estrall del misteriós cafè d’una Itàlia massa nòrdica i aigualida. Quan es tracta de cafè no hi ha idioma fronterer que hi valgui, o és cafè o no ho és, les coses interessants s’entenen sense paraules i les que només s’entenen amb paraules no solen valer gaire la pena.
En Joan, el seu germà petit, portat pel mimetisme atàvic natural, amb la motxilla a l’esquena, el sac de dormir i bones cames, havia anat, un estiu, anys enrere, a fer un viatge de vacances peripècic. Pretenia travessar Europa amb el dit gros, si l’Oriol ho fa..., en fi. I en passar per Söderhamn s’enamorava de la jove teutona besnéta d’emigrants, descendent d’una família de prop de l’Elba, hi plantava arrels i, a ella, li plantava dos fills semiteutons semipirinecs.
Aparentment l’Oriol es prenia la mort del seu germà amb la mateixa calma i tranquil•litat amb què l’immens vaixell tallava les aigües gèlides de la badia i ell tallava i apilava llenya a la cara assolellada de la barraca, cada tardor abans no comencessin les neus. El dol, però, pel germà perdut tan tràgicament, se li va ficar, en un descuit, entre la camisa i el pit i el voltejà pel darrera a tall de tenalles. I a mida que s’anava apropant al punt on en Joan havia estimat aquella dona de carns generoses i esperit maternal i aquells dos vailets rossos de blat, una angoixa tenaç se li anava arrapant a les costelles fins que l’hagué penetrat del tot. Aleshores, els sentiments li cabriolaren desfrenats entranyes amunt i un nus pugnà per esclatar-li l’estómac. Exterioritzar qualsevol dolor no era pas la seva especialitat. Tampoc, dona, fills, espinguets i casa esvalotada no l’atreien gaire. Les dones lliguen i els vailets t’estaquen a terra -opinava-, si es tenen fills alguna cosa es perd. Però en Joan li havia dit per carta que tenia a la mà un grapat de fortuna i que era un home feliç.
Ja havien curat la Tana. L’Oriol s’acomiadà dels mecànics en el seu magre francès confederat. Pel mirall retrovisor s’allunyava, rabent, l’horitzontal Stockholm. Les cases s’anirien fent petites, com de conte de nans i el gos s’abaltiria al matalàs del darrera enmig de fardells i d’una nova guitarra estotjada amb què l’Oriol tocava amb prou grapa el blues negre pentatònic de sempre a més del que li havia adoctrinat en Miguel, un blues cerebral amb harmonia més complexa i amb l’interès que proporcionen les notes fora i altres notes “blu” de collita pròpia. Si l’Albert i en Clapton també ho fan... doncs...!
La lenitud de les tardes de Söderhamn fou un bon marc pel quadre del silenciós jardí-natura on van escampar les cendres d’en Joan, a prop d’un rierol entre bosc i prada. L’Íngrid reclamà els seus cadells amb un fort accent del nord: “June, Pier. Anem”. En Papu s’entretenia i acorralava els arbres. I l’Oriol el cridà: “Papu!, quí!, deixa’t d’hòsties, que ens n’anem!” La nena s’estava asseguda al peu d’un avet, amb la mirada extraviada. El petit no entenia què estaven fent allí en una tarda tan desacostumada, clara i neta ni per què tot plegat era tan trist. Més aviat deuria de pensar que allò era una excursió extra, fora dels afers diaris de l’escola, com unes petites vacances sense berenar. Mare?, mare!, i tibava la mare del jersei i l’obligava a ajupir-se i se li enfilava a l’orella. “M’ha preguntat on ha anat el seu pare” -digué ella. I li respongué dolçament no sabem què, en suec. Portava unes exagerades ulleres de sol per a amagar la cara encongida. L’Oriol entengué aquesta desproporció, era una dona fortament colpida i deshabitada que tractava de mantenir la serenitat i de no perdre l’endreç. La June es va aixecar i va agafar el seu germà d’una mà sense dir res mentre amb l’altra s’eixugava una galta. “És molt assenyada, aquesta mossa és tan i tan persona...”. –digué l’Oriol. En Papu se’ls ficava entre les cames i els mossegava els baixos dels pantalons i l’Íngrid, mentre el vailet li anava estirant el braç, preguntà: “Et vols uns temps en nosaltres, Ori? Necessitarem compa...?, compània?,... nyia? He dit bé...? Es diu com així, al paíss teu? Digues a mi que no et vas”. Ell li va prémer la cintura suaument i la besà, a la galta: “Es diu així. Em quedo uns dies, els que tu vulguis. Va!, anem a casa”.
Les llums s’allargaren i, sense saber com, les tardes de febrer havien connectat amb maig i progressivament s’havien fet denses converses al volt de les galetes de mantega i el cafè desacidificat. També havien sorgit els contes. Els nens vora l’estufa escoltaven les rondalles mig veritat i mig mentida i les fantàstiques aventures de l’oncle Oriol a l’Índia: “A la gropa d’immensos elefants d’orelles petites empaitàvem els tigres ratllats de blau –explicava, el mentider-, diferents dels altres, ratllats de negre i menys ferotges. Ah! Quina por! Portàvem arcs, fletxes i turbants vermells, i unes colossals serps descendien dels arbres per a menjar-se el cap d’algun badoc” -havia llegit Kipling prou vegades, el pocavergonya-. En Papu romania ajagut als coixins o se’ls posava a la falda com un gat i així s’endormiscava cada tarda. Quan la mainada eren a jóc, sortien també, al caliu d’aquella filla de l’Elba, alguns dels amors esquitllats de l’Oriol, sobretot l’Aitana i la seva obstinació per fabricar Oriolets. Mentrestant, ella se’l mirava tendrament i pensava que era un bon home i un bon fantasiós. Fins que arribà el maig. I a les acaballes de la primavera l’Oriol s’havia acostumat a aquell cafè: “Aquest cafè –féu una pausa-... és més bo que no em pensava”. Ella es mirà la tassa i va respondre: “Ho va ensenyar la meva àvia, Ori. A l’Alemanya posem bicarbonat i matar l’àcid. Vosaltres i italians beveu cafè fort. Saps, Ori?, sento una cosa -ha creuat els braços sobre el pit- crec que no haurem de parlar més, crec que pots te n’hauries d’anarr. Sento malament. Agraeixo tot, però penso el meu marit.
Al matí, carregava la Tana amb tot l’equipatge. En Papu féu un salt decidit i s’acomodà al darrera, arrambat a l’estoig de la guitarra. L’Íngrid, els nens, les galetes, l’estufa de ferro colat, les tovalles de quadres blaus, la petita casa amb jardí, algunes tulipes grogues vingudes d’Amsterdam i la primavera boreal s’allunyarien lentament pel retrovisor, igual que Stockholm ja havia fet, amb un gest de recança compartit, amb el ronc alentit del motor i el desacord-resignació del gos, qui des de dins es mirava els companys de jocs i trapelleries amb ulls més rodons del compte i feia uns somics. L’Oriol va prémer l’accelerador sense convicció: “Tu deus d’estar impacient per tornar. De totes maneres ens n’havíem d’anar, en Josep ja deu estar fart de donar de menjar a les gallines -quedà pensarós durant uns segons i va dir-: l’Íngrid és una gran dona, oi? Eh, Papu? Què?, que m’escoltes?” En Papu arrodonia encara més els ulls, es va incorporar i li llepà la mà i els somics es feren aguts xisclets mentre feia anar la cua amb una celeritat increïble.
Havien d’agafar la corba que els separaria definitivament de la mare extraordinària i d’aquells orfes tan persones. L’Oriol alentí la marxa per a fer més llarg el moment abans de perdre’ls de vista i mirà novament pel retrovisor. L’Íngrid ja s’havia reduït en el rectangle de plata com les cases de nines de Stockholm. Alhora que tot allò que quedava enrere s’anava empetitint semblava, per contra, créixer en importància, es feia més transcendent, urgent, ja insuportable. Va veure que la dona vessava algunes llàgrimes i aixecava una mà i la brandava suaument. Frenà, gairebé en sec. Va treure el paquet de tabac, va encendre un cigarret i aspirà fins al fons. Després, calia distreure’s, netejà les ulleres amb un mocador. No n’hi havia prou. Remenava paperots i plànols de carreteres. I pensava, finalment, que tenint tan llarg viatge pel davant no podien ronsejar més. Mirà l’indicador del nivell de benzina i els altres controls. Tot correcte i a punt: “Arriba’m a Malmö sense problemes, Tana. Va, arrenca”. Ja era improrrogable, tot era decidit. Ell ja s’havia imaginat aquest comiat final. Havia de ser un gest a través dels vidres, com sempre, però sense aquella recança enutjosa. I, mentre pensava que en Joan havia triat una gran dona i que cadascú viu com vol, idees en aparença inconnexes, uns copets al vidre el retornaren de les agulles, dels controls i dels pensaments interns, i veié, a fora, la cara plorosa de l’Íngrid, qui s’havia apropat, s’estava quieta i l’observava sense dir res. “Ens vol dir adéu un altre cop” -murmurà. Abaixà del vidre de la finestreta. Va apagar el cigarret a mig fumar i mirà, distret, el cendrer del cotxe mentre esperava que ella arribés. I pensà que la vida pot ser un cúmul d’enigmes incomprensibles i que no cal buscar solucions per allò que no en té, que en realitat l’únic camí és anar caminant com diuen els poetes i els savis. Faria un petó definitiu a aquesta dona i no miraria més enrere. Foren uns llargs segons. El gos treia el cap amb certa convulsió. Aleshores, uns braços espantats avançaren cap a ell per sorpresa i li rodejaven el coll: “Ori!” Entrava quasi mig cos per la finestreta i li mullava el front amb les galtes, i sanglotava: “Ori meu, Ori”. En Papu, qui tenia el cap entremig, els llepava els cabells i fuetejava el fardell de la roba del darrera amb la cua. D’un cop de cua, també, sonà la guitarra des de dins de l’estoig: troooooonnncc (mi menor amb sèptima i onzena, un acord pràcticament desconegut i francament interessant). I ell sentia el perfum del nord, sentia la finor, el rostre, i un: queda en nosaltres, massa tendre, encongit, massa suggestiu. Les llàgrimes d’ella li lliscaven fins els llavis. Eren tèbies, i més salades si pot ser, més desèrtiques i immensament humanes. Deixà les ulleres al seient del costat, dubtà un moment i baixà de la furgoneta.
Es van arrapar, dempeus, junt a la porta oberta. Els nens hi van anar corrent i van afegir-se a l’abraçada. El gos saltà i es féu un tip inhumà de lladrar. El matí trenava unes estranyes pampallugues a la vegada que la Tana calava el motor a propòsit i reia a boques plenes.
Aquella tarda també va ser llarga i lànguida.
Allò que volia explicar, i no sabia com, és com ara la lenitud de les tardes nòrdiques.
I ara anem al gra. L’Oriol m’havia escrit. El remitent deia Stockholm, on viuen provisionalment des que van vendre la casa de Söderhamn per assumptes econòmics: “Ja vaig escriure també a en Josep, que em vigilés les vaques un temps més. Els he explicat com són els Pirineus i segurament baixarem. Tots enyorem les muntanyes i els nois volen veure com és el país del seu pare. Si ens decidim hauré d’engrandir una mica la cabana, perquè, sàpigues que hem augmentat la família. Ara sóc pare d’una nena de cabells cendrosos, que es diu com sa mare. L’Íngrid és fantàstica i aquestes dues personetes que he heretat del meu germà Joan m’omplen de goig...”.
Ben convençut que coneixia el meu amic i allò que semblava la seva irreductible determinació d’independència emocional a ultrança, havia trigat un any a escriure-li. I mentre ultimava el comiat, entre lletra i lletra concebia la insignificant esperança que aquells cabells de mantellina oriental tornessin a passar per dessota el meu balcó i poder decidir, si més no per fatiga, si som o no som independents. Ara que l’Oriol ha signat l’armistici i, a més, ara que les coses li van prou bé, em pregunto més que mai què pot fer un home tot sol, on anem a parar els ascetes laics? No tinc altre remei que deixar córrer qualsevol vel•leïtat al respecte i aprendre’m de memòria allò que m’han escrit, degudament occidentalitzat, les amables noies del restaurant xinès, és a dir: zai jian, yue lian, que vol dir: adéu, lluna..., per a pensar-hi.
Faldilles Llargues, t’enduies els ulls i les mantellines, quina eres, de les tres parques? M’havies llevat quatre mil anys d’espera, tal vegada cap a Shaoguan?
.jpg)
