TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dimecres, 24 de desembre de 2008



Beu-te el món de dos glops,
de temps
i de soda.
Fes mirades del temps
i corona’t la soda.

Quan llencis la copa,
amb tu em sabràs,
i una Venus gentil
et besarà els ulls
i les sandàlies.


(De: I UNA ESTAMPA DE BRUIXABLANCA)

dimarts, 16 de desembre de 2008

EN AQUELL TEMPS, LES PETITES COSES

(Un homenatge a en Mingus amb immensa tristor per la seva absència irreparable. Descansi en pau aquest nostre i insubstituïble gat pintat de blanc i negre.)

En aquell temps vèiem de perfil la vella màquina d’escriure, és a dir, l’àvia “Royal”. Potser de perfil vèiem també la majoria de les petites coses perquè aquest és un mètode generalment usat per a mirar-ho tot sense involucrar-se en res. Al damunt de l’àvia “Royal”, a mode de cobriespatlles, teníem una il·lustració, a tinta, de l’home orquestra, dibuixada en un profit de samarreta vella de cotó que tenia alguns foradets discrets. Tal músic de dibuix, esforçat i bonancenc, amb posat de paciència santa i infinita i sense cap esforç aparent, traginava un garbuix d’instruments concertats i ordenats en un convenient i fantàstic desordre. I, com si ell mateix fos el gran mandala sagrat, tenia l’habilitat de tranquil·litzar el badoc, perquè amb sos ulls temperats i son posat plàcid, ell, regalava pau a mans plenes, per això el contemplàvem tan tòtils i tan sovint. Aquest bon company dibuixat duia americana i pantalons de llana pigallada, camisa negra amb ostentosos botons blancs a l’estil dels gàngsters de Xicago dels anys vint –no pas els gàngsters d’ara- i uns enormes sabatots lluents. Pels cabells de rostoll, erts com espines de calvari, semblava talment emparentat amb en Rot Estuart, aquell altre xicot de veu espellifada que un dia cantà quelcom estrany com ara una mena d’aiam seiling, o alguna altra navegació d’altura, que semblava talment una oració –tal volta S.M. la seva senyora Reina l’havia condemnat a galeres-. En fi, que l’home orquestra del dibuix era, si fa no fa, el paradigma del saber estar i saber sofrir alhora que una sort d’ésser desmenjat o, altrament dit, el meditador dempeus. Podríem assegurar sense por de foraviar-nos gaire que personificava un sant home, aproximadament un buda. Paral·lelament, amunt i avall pul·lulava l’Amadeu, el gat pocavergonya, qui anava teixint la seva vida de felí singular i notable amb la visible intenció de deixar-nos empremta quan ell faltés, comesa que, com hom podrà comprovar d’aquí a no res, assolí amb escreix.
En aquell temps, el dibuix de l’home orquestra i una fotografia de l’Amadeu, el gat, romanien del tot imbricats, maclats, inseparables, colze amb colze, més que res perquè l’Amadeu en persona, el de carn i pèl, tenia piles i pilots d’assumptes de barri entre mans i no parava gaire a casa -de fet, tan sols venia a dinar els dies de festa-, i perquè gaudíssim de la seva presència permanent ens havia deixat aquella seva fotografia. Tal fotografia, ara caic ara m’aixeco, romania estintolada entre les tecles envidriades de l’àvia “Royal” i un gerro ceràmic amb gravats apaivagats d’un vermell-terra i negre. El gerro nodria una quimera benigna: esdevenir algun dia, i amb sort, un gerro antic i grec. Es pot dir que l’home orquestra i la fotografia del gat treballaven per a nosaltres, ens feien amables els dies i les feines i que, tot i sent gent de ficció, immersos en la nostra faula ens ajudaven a saber qui érem quan ens sentíem massa humits o solitaris. Quant a l’Amadeu ver, aquell sí que era un gat inalterable, un senyor molt senyor, una llei de lord, tal volta un pèl infatuat, però senyor de totes les coses. En canvi, a fe que com a lord, cosa estranya, era d’una sinceritat implacable. Encara podem recordar quan en un dels nombrosos debats que vam mantenir amb ell, i sabent que allò quedaria escrit i manifest, es prodigà sense manies de tal manera com: “A mi, els teus lectors m’importen tant com els raves d’Alaska”, i quedà descansat, el desvergonyit. Alhora, per a homologar aquest miquel tan desconsiderat de l’Amadeu, i en clara confabulació, l’home orquestra havia fet un posat d’envaniment festiu i barrilaire amanit amb un esbós de somrís còmplice d’evident insolència. Ja ho dèiem, ells dos s’ajudaven com els lladres a la fira. Creiem recordar també que, després de tal importunitat, de sobtada, el teclat de l’àvia “Royal” semblava que s’havia enclaperat com si hagués quedat inservible. Segurament el problema fou que s’havia fet un garbuix i no aconseguia de classificar la frase lapidària de l’Amadeu gat dins dels cànons de la correcció i les bones maneres. Així reprovà de tal manera l’actitud de l’Amadeu que ranquejà de dolor, probablement pel disgust que li causava descobrir que a casa nostra semblava que s’estaven perdent les formes més elementals del decòrum i les bones maneres –ella no sabia que a casa aliena ja s’havien perdut feia dues generacions-. Val a dir que l’àvia “Royal” era una màquina delicada que s’havia trescat prou milions de paraules com perquè un galtes com l’Amadeu gat vingués a interrompre-li la tranquil·litat de la senectut amb certs exabruptes intempestius. De manera que calgué desmuntar-la i greixar-li les peces amb molt de compte i amor.
Quan el vam fotografiar, l’Amadeu mirava fixament la càmera. Possiblement la veiés groga, com eren els seus ulls, a guisa de filtre, volem dir. Tampoc no és segur, però. No sabíem ben bé què repunyals veuen els gats, ni ho sabrem mai. Pot ser que vegin només el que volen veure i del color que volen, com els humans. Pel que fa a allò que escolten, en principi podem suposar que els gats domèstics majorment han de sofrir les ximpleries habituals pròpies de les enraonies dels seus amos. En aquest respecte no han de ser diferents dels gossos, els conills, les rates domèstiques o les gallines de pati, qui es fan farts de suportar el commovedor i patètic, per hipocondríac, espectacle humanal que s’ofereix en l’acte suprem de mirar-se el melic a diari.
-No em torneu a posar al davant aquest cony d’artefacte ridícul que de cop i volta fa un llampec mentre vosaltres rieu com bajans –s’havia queixat el gat Amadeu-, tot plegat per a poder tafanejar després un paper de xarol on hi ha una aproximació summament barroera de la meva cara fascinant, presidida per un nas increïble, el meu, del color agradívol del pernil bullit. I, dic jo, no fóra millor observar les meves qualitats al natural? –reblà amb enuig.
L’home orquestra li havia fet costat i havia confirmat la seva adhesió amb un lleu sotrac d’espatlles. Com d’habitud, la comunió entre ells dos revertia en una rigorosa connivència sense reserves. Això no obstant, i no obstant tot plegat, l’Amadeu, qui havia estat abandonat per la seva mare gata, fou un gat extraordinari nascut a les maresmes i, com també és natural, sense gens de tirada per l’aigua malgrat les maresmes. Quan aterrà a les nostres vides era un bebè que feia just un pam d’eslora. Plovia amb ganes i ell tractava d’aixoplugar-se sense reeiximent i tot arrambant-se a un muret del carrer miolava de desconsol, de fred i de solitud extrema mentre els regalims del mur li amaraven l’esquena. El vam recollir xop de cap a peus i palmàriament disgustat, actitud que mantindria durant tota la seva vida restant.
En aquell temps les orelles de l’Amadeu gat eren exagerades i en franca desproporció contra un cap petit i un musell punxegut, i lluïa un pèl a grans taques blanques o a grans taques negres, en funció de com es volgués mirar i sense implicar-hi aquella estupidesa, que ja fa escudella!, de l’ampolla mig buida o mig plena (a veure si, d’una vegada per totes, busquem una al·legoria més afortunada per a il·lustrar les perplexitats dels humans, valga’ns l’ospadreta!). Amb els anys, el cos se li allargà com el d’una pantera, més o menys com les panteres creades a l’orient per Mr. Kipling, però en blanc i negre, és clar, i el musell quedà definitivament perfet i acabat amb aquell nas de pernil bullit de què ell feia gala amb tanta soltesa (els usuaris de restaurant de dissabte en dirien color salmó, però per a saber quin és aquest color salmó primer cal matar el salmó i després escorxar-lo i això no està gaire bé). L’Amadeu gat no portava més colors a sobre, llevat del collar vermell amb picarol que, de seguida d’adoptar-lo, li havíem comprat. En realitat l’Amadeu era un gat op-art, o, tal volta, entre la seva pell, el nas i el collar, ens fes pensar en la gamma cromàtica simple emprada per Guinovart en l’època en què aquest componia amb closques d’ou. Si alguna vegada li havíem tret el collar, el llepava i l’amanyagava com una qualsevol part essencial d’ell mateix. Estimava el seu collar amb picarol, estimava la seva caixa d’excrements i l’abeuradora i la menjadora, estimava els seus cabdells de llanes per a descabdellar i embolicar la troca i les altres seves coses íntimes, com ara la gratadora de cordill, que mai no vam saber si era per a afilar-se les ungles o per a esmorrar-se-les (possiblement aquest és un més dels abundants misteris que fan atractius els gats en general). Tot això estimava, a excepció d’un ratolí verd de fibra artificial que li vam regalar quan encara no sabíem la seva condició de gat noble i de gustos exquisits, que, òbviament, no li féu cap mena de gràcia i que va acabar esventrant i esmicolant a consciència en una comprensible crisi d’indignació que patí a causa de la nostra ignorància. I sobretot, sobre totes les coses, més que a ningú, s’estimava el seu amic l’afable home orquestra dibuixat.
A prop de l’Amadeu en fotografia, dèiem, l’home orquestra vivia prou tranquil dins el seu profit de samarreta de cotó amb alguns foradets. Era orfe, ja que ningú no havia signat ni el dibuix ni el drap on ell residia. Posava, tanmateix, un pèl endormit com si hagués fumat en excés. Nogensmenys, no ignoràvem que, enlloc d’ell, qui havia fumat qui-sap-lo era, de totes totes, el seu autor dibuixant -que ja sabem com les gasten els artistes-. O, tal vegada la somnolència era perquè la tinta se li havia esvaït un poc i d’aquesta guisa, ell, residia a mig camí entre el món visible i aquell altre món més metafísic on paren els dibuixos de museu quan els han escalfeït massa la llum i les mirades dels turistes de costellada. Amb tot, en aquell temps, ell, era un home orquestra prou valent, per la qual cosa el gran pes musical que traginava no li suposava cap esforç. Quan es féu vell, però, no n’estàvem ja tan segurs, i ell ja no feia gaire bona cara. Fet i fet, se li comptaven, penjats de l’esquena, un piano transportable, dels d’endollar, més un saxofon, un parell de micròfons, a més d’una caixa de percussió rumbera, una guitarra elèctrica i un baix elèctric, d’aquests que per les festes majors armen tanta bulla a les places i fan suar la gent perquè beguin cervesa i suïn més i després facin pudor. A propòsit, algun gamarús havia dit que els instruments musicals elèctrics i els electrònics són substancialment diferents, puix que els electrònics un cop endollats sonen sols i no cal haver estudiat solfa ni cap enderga semblant, en canvi els elèctrics fan llum. Aquesta ja la teníem localitzada, era una de les teories de la ciència contemporània. Recordem també que cada dia se’n generen milions i milions com aquesta, de teories, tantes com éssers humans constitueixen la humanitat, per tal com cada dona i cada home forja i agombola el seu món catastròfic particular. El problema és que si volguéssim donar una certa repercussió a totes les teories dels humans, tal vegada es produiria una desbandada d’aquests gats o gossos o rates o gallines que en principi estan disposats, de bona fe, a escoltar bestieses, madurar-les i, a posteriori, blasmar-les, condemnar-les i castigar-les com és degut.
D’altra banda, l’home orquestra, a pesar que romania absent de les trifulgues i correcuites de la gent de carn i nervis, i malgrat els ànims sincers que li fornia l’Amadeu, que se sàpiga, no aconseguí mai d’emetre un parell de notes juntes i ben lligades. Tampoc, tot sol, no podia fer-ho, no tenia prou dits ni bufera com per a fer sirgar aquell instrumentam i delectar-nos amb cap concert ni res musical que servés un mínim de cara i ulls. Era comprensible, l’home orquestra, carregat amb el pes de tot el seu utillatge i cançons i en trobar-se desvalgut davant de l’home sapiens i de la seva pesantor indefinible i el seu món de cap per avall, tan hostil, verinós i enemic, esmerçava gairebé totes les energies disponibles a sobreviure dignament i no n’hi sobrava ni una que no fos reservada per al seu amic de l’ànima l’Amadeu gat. Això sí, permetia amablement que el contempléssim.
I en aquell temps, succeí que, a causa del govern i administració d’un sector de les nostres vides, a més de circumstàncies singulars, ens traslladàrem en una altra contrada i, a fi de seguir treballant en companyia tan entranyable com eren els nostres éssers de fantasia i al·lucinació, a més de la màquina d’escriure nova, l’elèctrica, ens vam endur també l’àvia “Royal”, la fotografia de l’Amadeu i, naturalment, el drap de cotó foradat, residència de l’home orquestra. L’Amadeu de debò, però, el de pèl blanc i negre i carn i nervis i ossos i sang i caràcter, es quedà amb la seva madona estimada, qui, a més d’haver-lo recollit del carrer personalment li havia fet de tutora amatent i seguiria mostrant infinits amor i cura d’ell durant els tres anys següents. L’home orquestra, la veritat sigui dita, perquè, segons els innocents, la veritat sura com l’oli (queda, però, per comprovar), tan lluny del seu amic Amadeu i a pesar d’estar-se amb nosaltres, que el preàvem de veres, romangué tot aquell temps en un silenci tossut i cartoixà, arrambat a les tecles de l’àvia “Royal” i al costat de la fotografia del seu company gat i contertulià Amadeu, permeté, sense una queixa, que la pols se li assentés al damunt i no féu ni un sol intent de bellugar els ulls, ja prou closos en el dibuix i, aleshores, ja d’expressió absolutament abatuda.
I així, totes les petites coses es mantingueren, poc més poc menys, estables fins que, en la vesprada d’un divendres atziac de març i sense cap motiu aparent, inopinadament vam ser commoguts per un sotrac, una patacada psíquica i un accés de tristor duríssima i amargant que ens causà una irrefrenable angoixa al pit, i els ulls se’ns desmanegaren en aigües i plors gairebé incontenibles. Aquella tarda, pels volts de les sis, mentre ploràvem a barrals sense consol possible, el gerro mig-grec havia ressonat lleument com si un martellet de piano l’hagués percudit amb cura de no esberlar-lo, també la fotografia de l’Amadeu havia cobrat una lluïssor inusual i una temperatura sensiblement més elevada, fins l’àvia “Royal” s’estremí. Fou aleshores quan l’home orquestra vessà aquella enorme llàgrima rodona de tinta negríssima que se li assentà sobre la solapa de la jaqueta tot ressortint de la resta del dibuix ja prou esvaït a causa del marasme sofert els darrers anys per l’absència de l’Amadeu. Una setmana després d’aquests fets irrefutables vam saber que l’Amadeu gat havia mort tot sol, per un excés d’anestèsia imputable a la barroeria humana i privat de la companyia de la seva volguda madona, en una clínica veterinària de capital de comarca, a tres quarts de sis de la tarda del divendres 4 de març de l’any 2005, any del desastre. Descansi en pau el nostre estimat Amadeu, qui sempre romandrà imbricat amb les nostres ànimes (i sempre és: sempre), qui amb les seves inconveniències ens féu la vida suportable.
Malgrat que de vegades el temps allunya allò que s’ha viscut i que el record ho sol deformar fins que les coses queden gairebé sense densitat, per a evitar el desmembrament de la nostra família vam trametre a la madona -en aquell temps greument decandida per la falta del car Amadeu- el gerro d’il·lusoris gravats en negre i vermell-terra, juntament amb la fotografia del gat tan estimat, i, és clar, l’entranyable home orquestra. I ara, les cendres blanquíssimes i pures de l’Amadeu, la seva fotografia i el retall de samarreta de cotó que conté l’home orquestra, sargit, ben plegat, perfumat i endreçat, reposen tots junts dins d’aquell gerro que havia somiat ser grec algun dia. Aviat seran també al costat de la màquina d’escriure vella, l’àvia “Royal”, perquè hem decidit que, sens falta, els membres de la família de les petites coses restin plegats.