Alguna gota de fe
s’escola pels solcs de l’ànima.
De l’altra banda del meu blues
la veu, encara fina,
malgrat nafres antigues,
perfecta, acordada.
A l’altra banda del meu blues
es retroben les ferides amb les cures
i els amics,
i els cabells de mantellina.
Tal vegada pressentíem
un pas silenciós, una arribada?
O jo, per ventura,
en altre temps apàtrida d’amor absolut,
fidel monarca de solitud,
com rei d’enlloc, que sóc, t’endevinava:
presència, fe, campana... so,
blues, gota, nafra,
llum, espina, abissal.
Laberint de cabells. Qui ho sap?
Jo, jo ho sé.
Jo, jo ho sé.
Els cabells meus esbarriats sobre el teu nom?
Potser... En els teus llavis...? Tal vegada.
O els dits que em ressonen
i et recorden ja viscuda,
continuada, amant, immemorial.
Et diré, doncs,
que et llegeixo els ulls des de l’esquerda,
fins al final i a poc a poc
perquè els meus tinc ja esquerdats
i la llengua esmolada
de tant de blues!, de tanta fe!, de tantes guerres!, sons, arpes!
de més solitud,
de tants forats.
Dec de ser un no-res
al centre mateix del cercle estúpid,
d’aquest vell astrolabi-guitarra
llosc, metàl•lic,
i obtús!,
que ja no mesura els astres
ni la distància ni el pes.
Així, mentre la fe se m’escola pels solcs de l’ànima,
què hi faig, a l’altra banda?,
al centre sòlid, sòrdid... del meu blues?
Ah! No hi dec fer res..!
