T’he esperat sense memòria
i em cal, per forjar-me en tu,
coronar planetes que desconec,
intuir amor a l’altre nucli de les coses,
ablanir-me com un nen.
I tu, que et vas fonent en el gest,
amagues les torrasses i els merlets.
El somrís de la fotografia,
agònic, es trenca en plor.
Resten un llit de còdols i llimacs
i quatre aranyes al calaix vell,
i em deixes, sens voler, en un per què, espès,
quan grato el rictus i l’anònim,
quan llimo la sorpresa,
quan arpejo l’arrap, i el tatuatge, i la pell.
Demanaré un altre cafè,
sol !
(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")
