TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dijous, 20 de novembre de 2008

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

L’autoritat no és guanyada per qui la reté sinó que és atorgada pel submís, és a dir, per qui passa por.

The authority is not won by that one who gave it but, is conceded, that is, for the submissive one by that one who passes fear.


(My not knowing english language. This I write with an automatic translator and probably has many mistakes).

Estarem ben sols i ben desarmats a mans dels cranis buits, benestants i consumidors?

We will be alone and disarmed in hands of the empty skulls?, well-to-doand consumers?

Pobres humans!, absorts en la contemplació dels èxits...

Human poor people!, the winners...!!



PENSEM-HI... A TIME TO THINK...


Senyor Mozart, ja pot anar enllestint un rèquiem per als oprimits i dos o tres milers, (o quatre o cinc) per als opressors.

Mr. Mozart, can already keep on finishing a requiem for the oppressed ones and two or three, (either four or five) for the oppressors.

Quin greu ens sap haver d’invocar els arbres per a cantar-los les absoltes i descriure un riu per a dedicar-li l’últim rèquiem, quin greu per les valls quan els hàgim de compondre l’epitafi.

Which severe knows for us to have to invoke the trees to sing the prayers for the dead and to describe a river to dedicate the last requiem, which severe for the valleys when we have to compose the epitaph to them.

(I do not know English. To write an automatic translator, there are probably many mistakes. Excuse me.)

dilluns, 17 de novembre de 2008

MARGARINA

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)

Abans de deixar-se caure en l’eclipsi total, en Patou féu alguns intents de reconquerir el decòrum i recuperar la part que li fos possible de la dignitat i l’estima personal perdudes en les batalles ja referides i en mil més i també tota la decència dilapidada a l’oficina.
L’amable cartell penjat a la porta del restaurant indi Panx Foron de Sumana, deia això:
PANX FORON, RESTAURANT INCORRUPTE. TERMINANTMENT PROHIBIT FUMAR I INSUBORDINAR-SE A AQUESTA PROHIBICIÓ!! RIGOROSAMENT RESERVAT EL DRET DE REBUIG I D’EXECUCIÓ SUMARÍSSIMA. ESPAI LLIURE DE FUM, DE FUMADORS I DE XUSMA!!

En Patou havia convidat a sopar una coneguda, amiga íntima de la "pivita" (la mare del seu únic fill, en Moderat Patou i Nosapsqui). La feliç convidada es deia Margarina. En general la noia flairava d’una mixtura d’herbes i fruites boscanes amb discret predomini de la llima dolça, emperò, de tenir el nas fi, enmig de farigoles i fonolls, gerds i nabius, també s’hi copsava un subtil matís de salsa tamari de ferment artesà. Com és de suposar, ateses les sentors personals que hem presentat succintament, la Margarina era ultranatural, arxivegetariana i multifruitosa, no compromesa amb cap nació ni política franca, però adscrita als escamots internacionals dels ciutadans del món, altrament els amiquenomhiemboliquin o, com diria en Patou, tàcticament del partit del far niente per nessuno, que és exactament ser llepacrestes del bàndol del poder per absoluta galvana política. A més, era ecodetot i biopuríssima i consegüentment perseguidora mortal de fumadors. Per altra banda estava exempta de colesterol a les canonades interiors i per les seves característiques mentals era pràcticament segur que es mantenia lliure d’intrusos i obstruccions blennorràgiques a l’aixeta principal. En resum, una arracada, una perla, una maragda polida, un robinet. Com a apunt complementari i curiós cal fer constar que el nom de la noia havia estat compost en la confluència de dues coordenades que havien marcat la seva situació en la geografia social, ja que es deia Margarida en record de l’àvia i Marina per la mare. Per tant, un cop respectat el degut ordre de jerarquies, la consegüent derivació onomàstica resultant era d’una obvietat espaterrant, portentosa i estupenda. Ja se sap que les àvies tiren molt, sobretot quan ja estan dades de baixa. D’altra banda, si bé ens ho mirem no ens estranya gens que hi hagués una clara tendència familiar pastissera perquè vam saber, per n’August, que la Margarina tenia tres germanes, dues d’elles bessones, una de les bessones es deia Fara, a la que deien amorosament Farina, l’altra era la Vanessa i la cridaven, també gentilment, Vainillina, i la tercera, d’estil ultra-americà, treballava en un centre d’ata ioga a Miami, era xamosa i riallera com cap i, sobretot, molt dolça, dolcíssima, i es feia dir Mèlani quan en realitat es deia Melassa.
Afegirem, a mode d’ambientació, un apunt sobre el Panx Foron de Sumana, on la Margarina i en Patou soparen. El lloc havia estat simplement indicat, no pas recomanat, per n’August, per tal com en Patou s’entestà a celebrar la trobada íntima en un lloc de tonalitat forastera i, sobretot, un espai purament vegetarià, puix que coneixia de bona tinta la inflexible militància naturista de la Margarina. El raconet era tan encantador com la gent que el freqüentava, ben arreglat, d’un gust exquisit i d’una espontaneïtat ecosaludable i extremada. Tenia cortinetes i lampadetes de roba estampada amb motius florals i arreu de les parets es podien llegir màximes, pensaments i consells filosòfics escrits en sànscrit, per a tots els qui sabien sànscrit, és clar. En bona lògica era de suposar que aquest llenguatge dels santons no representava cap mena de dificultat per als clients habituals del local, naturalment a excepció d’en Patou. Les tauletes eren paradetes amb tovalletes de lli i exquisits rams de floretes. Hi havia un jardinet amb estany i amb lotus, hi abundaven els raconets amb romaní, sajolida i menta. Dringaven carillons de campanetes zen immersos en un semisilenci espiritualista. Campaven pertot salutífers i medicinals fums d’encensos de països remots. De tant en tant sonava un delectable gong de fusta exòtica i una colla de petits budes tallats en sàndal i col·locats estratègicament somreien amb sa continguda perversió messiànica. Una senyora profusament ornamentada amb pedreries, qui també lluïa unes originals calcomanies de papallones a les galtes, va haver de ser atesa d’urgències quan ja s’ofegava per un atac furient de felicitat positiva i bones vibracions. En fi, semblava talment un centre de meditació zen, on, en ocasions, també es pogués menjar:
-Cuina! Marxin quatre combinats de malai baigan amb salsa jammalemadugu, dos de masala kaddu i croquetes d’algues Batticaloa flamejades! Taula de sis!
-Marxen!
El sopar feia el seu curs. Per no perdre identitat de país, a més dels plats usuals, en Patou havia demanat una simple amanida verda per a dos. Els serviren l’anomenada verda del dragó, que contenia bàsicament enciam i col amb una salsa, i el toc de la casa, la gràcia: un bitxo verd, fresc i endiastrat, tallat a la juliana, que mostrava un excel·lent aspecte i gerdor. L’amanida del dragó fou devorada per ell sense respir ni treva i tan sols olorada per la Margarina, per la qual cosa en Patou es va incendiar. Tot i l’aspecte sanguini que havia adoptat, però, es veié amb cor de resistir amb prou fermesa l’assalt naturista. Aprés, un cop enllestit el kabli txanna de cigrons i abans d’acabar-se les hamburgueses de soja amb gírgoles orientals al pebre de Sri Lanka i llavors de rosella khus khus, per a apagar-se la fogata bucal va engolir tres quarts de litre d’aigua d’un trago i després, ja un poc refrescades boca i gola i idees, i mentre recordava aquell famós cantautor, qui amb certa irresponsabilitat havia afirmat “sin ti no consibo el despertart”, va decidir aplanar el camí tot agafant una mà de la noia amb extremada tendresa. I, de cop sobte, sense encomanar-se a déu ni a la verge, en Patou soltava amarres: “Dormir sol no em ve de gust. Voldries que ens despertéssim plegats? No em responguis desseguida, ja ho faràs en acabat de sopar, la nit és llarga i juvenil”. En copsar una certa estupefacció en el semblant de la Margarina va pensar que seria millor assegurar el tret i va afegir-hi la cirera: “Bé, Margarina, reblarem el clau i...”. A l’instant s’adonava que s’havia ficat, ara ja integralment, de quatre potes al cubell: “El, el clau... volia dir..., ja m’has entès, oi? Bé, doncs... ja..., ja que ho he dit, això del clau... Dona!, tu saps que... primer es va a sopar i si molt convé, si... oi? Tal vegada...”.
L’emmudiment fou mortal, espantós. I l’estocada final d’en Patou fou terminant: “Bé, en resum, t’he de dir que amb mi no tindràs pas cap problema d’embaràs perquè ara mateix sóc un infal·lible, sóc feliçment VASECTOMITZAT i homologat, i he passat tots els controls exigits per la comunitat europea”. “Oh, sorpresa, sorpresa! La vida ens sorprèn i ens pot desconcertar en qualsevol moment i cantonada” –féu, més o menys, la fembra quan va aconseguir recuperar la parla. I no van dir res més fins que ja tocava menjar-se el sooji halva amb panses i ametlles. Ella va picar una pansa, en va menjar mitja i en donà l’altra meitat a en Patou tot ficant-li els dits a la boca (pel·liculera, mentidera, farisea!). En Patou ho va trobar encantador i d’una refinada i extraordinària tècnica de seducció subliminar (saducea!, dona pública!). I com qui no vol la cosa va seguir el fil d’aquella subtil estimulació sensual tot mossegant-li un dit discretament i en silenci alhora que li feia l’ullet i presentava el seu somrís nocturn més acurat. “Perfecte! Ja et tinc al pot” –pensà, tot assaborint d’antuvi l’imminent triomf i rebolcada subsegüent. Prengueren herbes ambigües. Finalment en Patou rebia la resposta anhelada: “Bé, ara que ja hem acabat t’he de dir que m’ho he passat regularment, o sigui que ni gaire bé ni del tot malament, mediocre potser. En fi, que conec mil llocs molt més competents. Per a començar, l’oli que gasten aquests..., home!, de poca intensitat, per a ser més clars, de mala trullada, l’amanida, passable tirant a ordinària i sense imaginació, per això no l’he tastada, els cigrons malcuits i durs com boles de golf, les hamburgueses... què te’n diré?, congelades i insípides, les panses del sooji desnerides, flàccides i xuclades...” “Però, si les panses sempre són flàccides i xuclades!” –es defensà en Patou. “No em portis la contrària, mai! Mai!! No ho suporto. No tolero que ningú, i molt menys un home, em rebati absolutament res! I les herbes -seguí blasmant la Margarina- una decocció espessa, negra com la sutja i amargant més que els disgustos. A part, la conversa... com t’ho diré...?, psè! Ja m’he fet una composició de lloc i de situació. Bonic...?, en el decurs del sopar he decidit que tu no em pots oferir res, senzillament perquè no tens res a oferir-me, que jo no sóc per a tu ni per a ningú de les teves característiques i que, en conseqüència, tu, per a mi, ets un zero a l’esquerra, entesos? En definitiva, un paio zero. Perquè, a mi..., saps?, xato?, a mi, jo, a mi mateixa, a la meva persona present, la dona que sóc, la factoria al servei de la humanitat, l’ésser espiritual que habita en mi i amb la funció sagrada que se m’ha encomanat des de les altures, m’agradarà, voldré..., millor dit, EXIGIRÉ sis fills, com a mínim i els pariré dins de l’aigua tèbia amb pètals de roses del Mar Mort. Ve-t’ho aquí, milhomes”.
Aleshores en Patou, ja del tot desenganyat de la Margarina i del sexe margarínic en general i assaltat per l’immens dolor de la nova pèrdua, tot d’una esdevingué desafiant, agressiu, desproporcionadament sortit de fogó i clavà un cop de puny bestial a la taula, acció per la qual saltava tot el parament fins assolir la làmpada de roba, i els coberts, rebotuts enmig del semisilenci espiritual i la sentor dels encensos de la passió de Jerusalem, armaren un espectacle fastuós, com de focs artificials amb una dringadissa eixordadora. Aleshores en Patou mirà el personal i els comensals, tragué la petaca de tabac d’enrotllar, que s’havia amagat a la butxaca de la camisa amb l’esperança que la Margarina no se n’adonés mai de la vida, i, en un tres i no res i amb molta traça, féu dos malaguanyats cigarrets davant de tothom per a provocar-los les ires i les hilaritats amb tota la mala sang que li inspiraven els puríssims. Després se’ls posà a la boca, ambdós alhora, i els mastegà furientment i ostentosa, sense pietat, al temps que amb la boca plena de tabac, quan ja li començava a suquejar per les comissures dels llavis, deia: “Jo mastego tabac, jo mastego tabac! I què? Algú té cap problema espiritual o paranoic perquè jo vulgui mastegar el meu tabac?, el que he comprat amb els meus diners?! N’heu de fotre res del tabac que jo he pagat? Hi ha algun argument a presentar si em dóna la santíssima gana i em passa pels pebrots de menjar-me el meu propi tabac?, eh?!” Tothom quedava paralitzat. “A casa vostra no mengeu salsitxes de porc i menuts de pollastre i bavegeu amb el cervell dels conills, vosaltres?, colla d'hipòcrites? I no us fa vergonya anar de naturistes i mirar-me d’aquesta manera, badocs del cul?” En l’entretant, la noia ja havia clavat un cop de porta infernal i un cambrer s’apressava a abordar el desaprofitat Modest Patou i Bellini.
El van fer fora del local gairebé a cops d’escombra, segons llei mediocràtica (democràcia mediocre) aprovada al parlament pels absents en majoria i garantida per les faccions justicieres i imparcials -fatto d’arme, com diria ell-, per: intent fallit de fumar amb apologia criminal, terrorisme i costums d’evidents depravació i innoblesa.

dissabte, 15 de novembre de 2008

PENSEM-HI... A TIME TO THINK...

Hom confon fe amb creença.
La fe en un ordre superior no contempla conxorxa religiosa de cap mena, ni tampoc déu ni paradís.

We confuse faith with belief. The faith in a superior order does not accept any religious plot, and either any god and any paradise.


La llibertat és la conseqüència de l’evolució de l'individu només quan s'oposa al caos del món, on manen les idees de submissió.

The freedom is the consequence of the evolution of the individual only when itheshe opposes to the chaos from the world, where they command the ideas about submission.


El món enveja la llibertat, per això no tolera les diferències.

The world envies the freedom, does not tolerate the differences because of that.

(I do not know English. To write an automatic translator, there are probably many mistakes. Excuse me.)

dimarts, 4 de novembre de 2008

LA CASA DE LES FIGUES

“Tots plegats som com llebres i qui l’ha segat que el bati i abans d’esmorzar garbellem l’aigua i qui en fa un cove en fa un cistell i ja et conec, que tu has menjat a set hostals i begut a deu tavernes”. Modismes com ara aquests omplien sovint el saló d’estar de la Casa de les Figues, situada a la platja, encarada de ple a la Badia de les Nanses i propietat del cavaller Primael.
De jove, el cavaller Primael s’havia dedicat a col·locar totxanes a la platja per a bastir una mena de fortalesa, enamorar italianes boniques i pintar. Per cert, ambdues feines, aquestes darreres, amb exquisit estil i prestigi internacional. I ara, un cop ben madur, encara seguia dibuixant, gairebé en blanc i negre, cavalls, rinoceronts i noies desprotegides. Contràriament, el cavaller Megist, nom que ve del grec Megístes, que vol dir el més gran, en canvi, era venedor de pinso per a engreix de l’aviram i de la seva dona, alhora cultivava blat de moro i en feia farina sense jaumets, amb voluntat ecològica i amb fe. En oposició a Megist i els altres, el cavaller Grau feia de fuster amb molta grapa i, com és natural, entenia d’ascons pollats i de les talles antiguíssimes dels druides bretons, també de les talles i les fembres gal·leses i normandes. Per altra banda, antagònic a tot plegat i enemic mortal d’aquesta mena de ciutadans del món políticament vagues, altrament anomenats progressistes, el cavaller Guinovart escoltava les converses amb molta atenció i s’hi fixava i aprenia, i en hores ombrívoles estudiava una llengua, no se sap ben bé quina, però, a jutjar per com se li anaven posant els ulls d’oblics, possiblement estudiava el mandarí. Tampoc no se sap quin modus vivendi el sustentava. Per cert, Guinovart és Winihard, l’amic fort. A part, i en total desacord vers el grup i allò que els seus components podien tenir de civilitzats occidentals, el cavaller Macabeu regentava una carnisseria inhumana en aquella plaça del poblet veí, la plaça que té la creu dels templers collada a la façana de l’ajuntament, aquella creu amb vistoses volutes i rínxols metàl·lics perillosos, sí!, l’ajuntament dels finestrals grans envidriats! Bé. Allí, sense compassió, assassinava els xais a punyal. Macabeu assistia a la tertúlia en una moto de cinquanta centímetres cúbics que no petava gaire bé de motor, però, com és normal, belava de por, tristor i dissort. I finalment, lluny de tots els altres i absolutament fora de to i de tot pronòstic creïble, el cavaller n’Hug de Castellar tirava de beta mig de l’estat de l’altiplà i mig de la seva dona moscovita, aquesta noia bencossada d’ulls d’un blau oceànic que tots hem vist més d’una vegada quan va a comprar el peix o per carnestoltes, quan calça les disfresses a la mainada de l’escola. De manera que amb aquest coneixement de causa hom pot concloure que tals cavallers marxaven força ben avinguts.
No jugaven pas a la botifarra, però. La vocació principal de què disposaven per anar passant per la vida d’una manera més o menys inexorable era la de discutidors. A aquesta fi, es reunien un cop per setmana per a polemitzar sobre política artística. De manera que cadascun d’ells era president del seu propi partit artístic i, sobretot, exercia l’oposició amb gran eficàcia. Allò que més els honorava era que no feien campanyes electorals ni es gastaven un mal duro ni tampoc cobraven un mal duro per aquests serveis mutus.
Per altra banda, els habitants del petit llogarret marítim abocat a la Badia de les Nanses, qui, no ho hem pas d’amagar, eren molt poca colla ja que tots els joves havien emigrat i vivien a la discoteca comarcal, coneixien perfectament les trobades artístiques que se celebraven a la casa. El grup de debat, els membres del qual projectaven de muntar una fundació a la Casa de les Figues, tal volta amb capital de l’ajuntament dels Sants Pescadors, així es deia el poble, gaudia d’un títol bastant concret i aparatós: “Tertúlia dels Dijous Plasticoliterariartística de la Casa de les Figues”.
Bé. Primael és un nom bretó del segle IV i que probablement significa el primer elegit. Les nits de trobada, en Primael esperava els companys assegut tranquil·lament en aquest ascó que tots hem vist i tenim present, el de fusta corcada, on hi ha la famosa inscripció del druida Drisdan. I tant!, aquell fosc, aquell que té unes talles misterioses en el respatller. Entesos? Això..., doncs aquest mateix. Per cert, segons diuen, com que l’ascó data dels temps artúrics, és molt possible que hagués pertangut a algun home fort de Camelot. De fet, es diu que hi ha certes possibilitats que hagués estat propietat de Lancelot de l’Estany, però no se’n pot pas fer cabal, segur que és una mentideta pietosa per a imprimir categoria a l’ascó i al poble de Banyoles. A més, aquestes solen ser les badomeries que modelen la llegenda. Bé, sigui com sigui, és per això que l’ascó està tan corcat i menjat dels banyarriquers, i, malgrat el corc, tots hem pogut comprovar que suporta prou bé el pas repugnant del temps.
En fi..., tot conversant amistosament, anaren arribant en Guinovart, en Grau i n’Hug de Castellar, endemés, assistents infal·libles a les reunions de la Casa de les Figues. Al campanar gairebé tocaven les deu del vespre. Estarien ja a un tomb de dau en Megist i en Macabeu. Potser portarien un altre personatge, ja que el costum era de convidar algun conegut per a participar, discutir, i, si era del cas, pugnar apassionadament per a obtenir un bon tros de la raó en el tema que es plantejava cada setmana, sempre el mateix i amb aquest enunciat invariable de sortida: “Qui fa ensaïmades, és artista?” I és que la raó és un bon pastís i cada un dels enraonadors en cerca sempre, resolut, el seu tall. Altrament, i sense estavellar-se el cervell per la tallada corresponent de raó, les reunions, els debats i les deliberacions no tindrien cap mena de sentit, ni pràctic ni romàntic.
Per aquí em fan esment que sembla ser que no hi havia dones.
-Com dius...? Que... per què no hi havia dones? Ah!, vés a saber, tu. Potser perquè ells es creien britànics, o perquè les dones en aparença són criatures de decisions aleatòries. Vés a saber-ho, tu! No pas jo... Que no? No ho saps? Ah!, jo tampoc. No em distreguis més.

Desseguida, el debat solia derivar per verals que no eren pas ensaïmades i, després d’una nit de mentir més que el diari, l’esdeveniment acabava en un ja us ho fareu, total, definitiu, compartit i unànime, conclusió que, generalment a l’alba, conformava el comiat d’habitud i satisfeia tothom en gran manera. Val a dir que, en acabat, cadascú tornava a ca seva amb les mateixes idees inicials, però summament refermades i, és clar, molt més sòlides, gràcies al contrast experimentat amb els companys tertulians. Perquè és, fet i fet, una llei universal que sense els oposats no existeix res, que la llum sense la fosca és sols una il·lusió, l’esquerra sense la dreta una utopia impossible, i així... Fins al punt que, a la fi, tots havien fruït del seu tall de raó absoluta i confitada. I devem saber també (qui no ho sap...?) que no hi ha res més gratificant que regressar al campament quan la dona dorm com una santa Àgata, nom tremend, aquest, que ve del grec agathós, que vol dir bo, és a dir, bona dona, regressar, dèiem, al costat de la dona endormida, amb els convenciments més reforçats que mai i amb la seguretat d’haver abatut un cop més l’enemic. De manera que, si tenim present que aquell jo, o ego, dels tertulians, és a dir, aquest element que té consciència de si mateix i de la seva relació amb el medi (generalment mala consciència, però), quedava sòlidament reforçat per la percepció subjectiva, doncs podem afirmar, sense por d’errar ni un pèl, que aquella tertúlia, entre les tertúlies que es munten i es desmunten, assolia els seus objectius a la perfecció. I, com que ja feia uns deu anys que setmanalment es reunien, podem també imaginar, de bo de veres, les paperines que havien arribat a abraçar a base de l’armanyac gascó, de gran qualitat, provinent de la petita bodega del cavaller Primael, generós i bon amfitrió, tot sigui dit, i podem assegurar com estaven d’endurides i assentades, més aviat encriptades, les idees d’aquells camarades de debat i discrepància de la tertúlia dels dijous.
Bé, es reuniren. Aquella vegada, però, estranyament no hi havia assistit cap convidat. Era gairebé segur que els pobletans s’havien assabentat d’allò, d’aquella excentricitat insòlita del darrer convidat. I és que, no feia pas gaire, un pobletà, maldestre en el discurs, havia sortit malparat de la Casa de les Figues perquè la seva posició política i plasticoliterariartística, que en un debat de preu cal que sigui del tot irreconciliable i bel·ligerant, havia estat gairebé a punt de coincidir amb l’opinió d’un dels cavallers. Es tractava concretament del cavaller Grau, nom germànic, aquest, que vol dir el qui governa per la llança. I, evidentment, tal conjuntura d’entesa era inestable i representava una permissió massa negligent i temerària. Perquè, si fa no fa, i amb l’aprovació d’en Grau, l’home havia gosat dir: “En la dictadura, si t’empresonen per qüestions polítiques tens sempre la societat de la teva banda, fent barrila, protestant, fins i tot jugant-s’hi la pell, corrent com llebres davant de la policia i cridant: heroi!, heroi!, llibertat!, gora la llibertat!, fora el tirà! En canvi, si, justament per la mateixa causa, t’empresonen en democràcia, tots baladregen com malfardats: terrorista!, assassí!, criminal!, crucifiqueu-lo!”
I l’havien fet fora, pobre convidat!
Havent esperat, doncs, dues hores i escaig, i en veure que la nit seria molt negra i llarga i freda i que ja no arribaria cap invitat a la tertúlia, els enraonadors se sentiren profundament abandonats. Aleshores, en Grau, presa d’una angoixa absoluta i lògica i amb un sentiment irrefrenable de culpabilitat, sentencià allò altre: “Sabeu què us dic?, doncs que gener sec i abril mullat, molta de palla i poc de blat”. “Això és com el darrer mot del credo” -li respongué, talment amb els reflexos d’un gat, i un pèl molest, en Guinovart. I: “Refot! Aquest paio, d’un pet en fa cent esquerdes” -rematava n’Hug de Castellar, per a fer costat a Guinovart, ja que, fet i fet, eren veïns i les seves dones s’odiaven. “Bé, jo us dic que les coses són com són, i així, suposo, que deuen ser” -assegurà finalment en Megist per tal de mirar de treure ferro a la nova disputa que indefectiblement s’estava congriant i que, amb franquesa, pintava molt malament. A l’instant sonà un silenci de cementiri cristià que durà ben bé uns cinc minuts, temps que es féu etern per a tots els contertulians, d’altra banda molt sensibles als canvis de rumb i a les vel·leïtats de la política. Durant els quals cinc minuts les oïdes els xiularen i el nerviosisme aflorà a les seves cares, ja sanguínies de per si, donant-los un matís d’un roig rabiós als pòmuls i més avall, a les galtes. I és que la hilaritat s’havia ensenyorit de tots i cada un d’ells i les cames els feien tremolins. En el fons, percebien secretament que l’enigma críptic que amagava l’ascó corcat, celat gelosament pels druides bretons durant setze segles, estava a punt de ser desflorat. Aleshores, el cavaller Macabeu, el nom del qual ve de Maqqaba i vol dir martell, rematà la feina amb aquesta sentència memorable: “Ens empaiten, ja ho sabem, però, en veritat, el que ens passa és que tenim un mal de ventre del cagar d’altri”. “Prou! -cridà indignat, Primael-. M’emprenya! Veig que tens raó i m’emprenya! M'emprenya que tinguis raó. De tant com ens empaiten haurem de marxar nedant”. Tots se’l miraren, estupefactes. Es pensaren que Primael els volia fer fora de la Casa de les Figues i els volia llançar, embarcats, a la badia, ja que en aquelles hores de la matinada la marea hauria pujat de nivell i no hi hauria pas manera de marxar si no era en un bot. “No cardem! Deixa’ns quedar fins demà com les altres vegades, cony!, Primael. Que no veus que ara els cotxes suren i se’ns han desordenat?” -sol·licità en Grau. Primael, després d’una pausa prou allongada, digué: “Feu el que us sembli just. Jo, per la meva part, me’n vaig a Itàlia”. “Tu no hi toques -li replicà Macabeu-. Te’n vols anar a Itàlia?, de nit?, i amb aquesta marea? I si t’agafa un mal xaloc i t’encasta de tornada contra les penyes? Què? Tu estàs sonat, bufó. Prendrem mal. Us dic que prendrem mal”. I, després d’una pausa breu, hi afegí: “Saps què? No cal que patim més, ja et deixo la moto”. “No. Hi vaig nedant” -contestà, lacònic, Primael.
I aleshores el cavaller Primael va sortir a la badia, es va descalçar, es va submergir tranquil·lament i se’n va anar, a braça, xano-xano cap a llevant.

dilluns, 3 de novembre de 2008



Aroma inexacta,
la gola del migdia cau com un clau.
Maroma dels minuts,
avui surten roselles dels meus dits
i passes tan serena,
tan formiga.


(de TRICEFÀL·LIA)

CAP, CAPUT, CAPITIS

En veritat es podria ben dir que li havia caigut el cristo al cap.
En Juliacs, el conserge, el va trobar mort de cinc dies i amb el crani verament esclafat, a casa seva, en una habitació on gairebé tot l’espai de parets era folrat de lleixes abarrotades de flascons d’eau de cologne, de locions per al post-afaitat, d’ampolles de gel de dutxa i de xampú, cremes per al cutis, desodorants en polvoritzador i en sòlid, paquetets d’esponges de bany i milers de fulles d’afaitar, i molts més etcèteres. Tot i que estaven tapats i precintats, en conjunt i per de la gran quantitat que n’hi havia, aquests productes, la majoria d’ells aromàtics, constituïen una amalgama odorant que conformava un perfum confederat prou agradable i que emmascarava la fetor natural de difunt que feia la peça, ferum que, segons el testimoni delirant dels veïns, la mare natura, en la seva magnanimitat i saviesa, ja li havia adjudicat pels seus mèrits des del segon dia de postració in rigor mortis. Deien, els tangents: la voluntat del senyor va com va. Emperò sense la deguda humilitat hom pot arribar a creure que l’home havia patit endebades i pudit prematurament, ja que el senyor, per obligació del seu càrrec i per mà de la seva creació, es mostra inexorablement extravagant, capritxós i arbitrari. No obstant això, un qualsevol humà haurà d’admetre que no és qui per contradir la mare, gènesi de tot plegat i de tots, tan benigna i filantròpica i pròdiga i compassiva com és envers les seves criatures, que no pateixen per a res i mengen i dormen en pau per tal com gaudeixen d’una existència regalada, i que, naturalment, per els afers de la vida tal mamà té sobreentesos l’autorització i el beneplàcit del senyor que hem esmentat, el més altíssim dels senyors. A més, la mare natural és justament filla i obra magna d’aquest senyor natural i magnànim, de manera que ambdós són generosos i amorosos com no n’hi ha. En resum: de tal buc, tal eixam.
Clavat a la paret i en l’únic racó lliure de prestatges i ampolletes, hi havia un cartell on es veia fotografiada de cos sencer, o sigui, sense mancar de res i molt curta de roba (de fet, amb no gens ni mica de roba) la senyora Marilí Monroi qui, en plena intimitat, s’executava una moixaina manual de caire concupiscent i amb l’esquerra (valga’ns l’òspia!), malgrat l’haver festejat amb el president Quenèdi, qui, com a bon americà, era manifestament de dretes (d’aquest fet deduïm que en la més íntima de les intimitats na Marilí Monroi era esquerrana), amb la qual manyagueria es veia ben clar que indagava en el seu..., bé, no cal pas entrar en detalls, cadascú amb les seves coses... El cartell esmentat recordava més o menys la bufona conilla, de Goya, si fa no fa, però més. Alhora, i un cop provocades les ires sagrades De les altívoles sectes religioses, per a excitar, a més a més, la còlera dels antifumadors, tan saludables i perfectes tots plegats, i servint-se de les mateixes descaradura i desembaràs, la mossa brandava un cigarret amb la mà dreta i exhalava un núvol de fum per aquella boca, coneguda de tothom pels seus llavis d’època. Un rètol amb lletres negres, contundents i definitives, ordenava lacònicament: fumeu Luqui Estriqui.
Com hom ha pogut conjecturar, ell, el nostre subjecte, era gerent d’una empresa de cremes, perfums, locions i aigües de colònia, i, en general, productes de bellesa i d’higiene personal, i totes aquestes hòsties perfumades. De primer nom es deia Capità, un derivat del mot llatí caput, Capitis, és a dir: cap. Els cognoms eren Porta i Ferriol (ferriol de ferrum, ferro). Ell era, doncs, en Capità Porta i Ferriol, o en Cap, o el gerent en cap, com es feia dir al principi. Però en una rampellada li semblà que un segon nom de pila li faria més justícia, endemés, també tenia ganes de suprimir d’una vegada aquella “i” feixuga que duia entre cognoms, pròpia del seu país petit i de la seva cultura, i això perquè, senzillament, ell no era pas terrorista sinó integrista. A més a més, per arrodonir-ho va pensar que un parell de preposicions, com a connectors, a l’estil dels patricis distingits de l’altiplà, li atorgarien un aire aristòcrata inequívoc: que bé me’l mereixo. De manera que entre una cosa i l’altra es faria entenedor el seu origen i la seva nissaga, i es donaria fe del seu lloc just en l’escalafó social. Segurament degut a la seva gran empatia va triar com a segon nom de pila: Exant, que vol dir eclosiu, esclatant.
Emperò, per a la nostra comprensió futura del destí d’en Capità Porta i Ferriol, podríem temptejar alguns sinònims d’aproximació, com: bretxa, esvoranc, esbornac... Tinguem-los presents d’ara endavant, doncs.
Hom creia erròniament (i ja sabem que creença no és, de cap de les maneres, fe) que, en l’antic, la gent, de cop i volta i com qui no volia la cosa, esdevenia major d’edat al punt dels trenta-un anys (i no pas en la insensatesa dels divuit). Per contra, formiguejaven una gran quantitat d’espècimens humans que als setanta no assolirien de ser majors, ni als setanta ni mai, és a dir que, quant a les seves facultats de comprensió del món i de les coses, moririen com aborígens pigmeus astrals, sense haver crescut, tal i com com passa també en els nostres temps, atès que tots sabem quin percentatge tan escandalós hi ha de cretins a la societat civilitzada. I allò verament preocupant és que cretins crien cretins. Sigui com sigui, en el moment just del trenta-unè aniversari d’en Capità Porta i Ferriol, a les trenta-una en punt del dia trenta-un de març de l’any 2002, això és, quan es complien trenta-un anys exactes del seu naixement, i, vist que precisament en aquell moment just encetava la seva majoria d’edat com establia el sistema, havia pres per bo l’ansiejat Cap Exant de Porta de Ferriol, nom ja complet i conclòs que ostentaria durant vint-i-cinc anys més. I per què, precisament, preguntarà el lector, a les trenta-una en punt?, si tal hora no existeix? Doncs perquè, segons la numerologia, per a l’anàlisi dels números cal fer-ne una reducció tot sumant els seus components, o sigui, tres i un fan quatre: les quatre. I això de l’any 2002?, què? Dos i dos fan quatre. Ah!
Realment, i no es podia negar, aquell Cap Exant de Porta de Ferriol era verament un apel·latiu força original, gairebé extravagant, com un tren de vagons onomàstics. Emperò també tenia la seva mala bava, perquè algun dia del futur en Cap Exant de Porta de Ferriol a causa del maleït contingut del seu nom havia de sofrir la incomoditat i molèstia de morir-se. Per altra banda, és també ben sabut que quan un progenitor inscriu el seu plançó en el registre civil, l’apel·latiu que li imposa obra, en tal larva, una influència vinculant, que, dit sigui de passada, sol ser nefasta. Vegem, si no, els Chrísthians, i la christhiandat subsegüent, per exemple, o les Shamhantes i Jhèsshiques, tot plegats tant embotits d’hacs, i a veure qui és prou versat en indeterminismes com per afirmar que l’estupidesa més arranada i curta no és inherent als noms i, conseqüentment, als individus? Per tant, en Cap Exant de Porta de Ferriol era un ésser normalitzat, amb els costums normals i els altres absurds i les mancances mentals habituals en l’humà del carrer. Entre sos nombrosos mèrits, no ho amagarem pas, hi havia el de córrer la cansalada per les carreteres cada matí sens falta i, com a conseqüència, la molt apreciada virtut de proclamar visceralment que detestava el tabac. Per tant, si bé ens ho mirem, s’hagués pogut dir Chrísthian amb tota tranquil·litat i sense desentonar gens d’aquest nom tan pietòs i cristià. Emperò, no ens enganyem, allò que ell detestava de debò eren els fumadors, no pas el tabac. I això perquè en realitat abominava tota l’espècie humana, de manera que els fumadors també hi eren inclosos. Fins li feia molta satisfacció i patxoca de manifestar amb el cap ben alt allò que és de domini públic referent als fumadors, és a dir, que són una colla drogoaddictes execrables. Fet i fet, és veritat que els fumadors som drogoaddictes impresentables, però el tema dels éssers execrables és del tot debatible, i gosaríem dir, a més, que l’execrabilitat és aplicable a tota la massa en general. Així, de passada, en bregar mortalment contra els fumadors s’estava en la cresta de la moda, altrament dit: era un home a la moderna, posat al dia, vaja, un home complet. D’aquesta guisa, doncs, odiar, abominar i avorrir, tant els fumadors com els estanquers, com els manobres o els esquimals d’Old Crow, era tot ú. Emperò, principalment, ell descarregava ses ires i circumloquis sobre els inexactes. Era així com qualificava els impuntuals. D’aquí és fàcilment deduïble que la seva puntualitat per als assumptes de la vida era, de tan estricta, gairebé prodigiosa. I aquest peix, en menjar-se la cua, tanca el cercle de la misantropia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol, perquè, com és ben sabut, el nombre d’impuntuals i pòtols en el gènere humà és d’una dimensió ciclòpia, de fet, és incalculable.
En Cap Exant de Porta de Ferriol es llevava sens falta a les cinc del matí per ser ajudat per déu, perquè déu ajuda els matiners a fer pecetes, ja que, segons asseguren els creients en el senyor, el més altíssim dels senyors: qui matina fa farina. Tot seguit, es treia el pijama de dormir per calçar-se el de fer el préssec, aquell que en diuen xandall, i, com ja hem dit, sortia a la carretera a córrer la cansalada. En acabat, a les sis en punt, prenia un esmorzar de no res, saludable i frugal, a l’estil americà, que li havia preparat madama Désirée i que consistia aproximadament en: crispetes a discreció, sense escatimar-les, dins d’un gran bol de llet, seguides de quatre ous ferrats amb cansalada, dues o tres hamburgueses amb ceba i formatge blau, unes salsitxes amb guarnició de patates fregides i, si n’era el temps, carxofes arrebossades i pebrots verds fregits, acompanyat amb un bon tou de pa de motlle, més un parell de cerveses, cafè i, en funció del seu estat d’apetència, tal vegada, cinc, sis o set pastissets. Fet això, dipositava els plats, el got, els coberts i el tovalló, en un contenidor particular, ja sia que, com tothom hauria de saber, havent-hi menjat ja eren objectes contaminats i calia llençar-los. Aprés es gitava de nou al llit, a pair, fins les set en punt. Conclosa la digestió esmorzívola, s’alçava i es dedicava a buidar el prestatge del bany i, aprés, a recol·locar-ho tot de nou, esponja, sabó en gel, xampú, desodorant... etcètera. Desplegava i tornava a plegar amb molta cura les tres tovalloles i les ordenava per mida, de petita a gran, impecablement penjades a la barra, posava en una fila perfecta i tan rectilínia com els designis del dit punxegut del senyor (aquell, el més altíssim dels senyors!) tots els flascons de colònia i locions i sabons, més els quatre raspallets elèctrics de les dents i la col·lecció de pintes de diferents pues, formats i colors, que havia comprat en els seus viatges per la capital de l’altiplà (l’altiplà és a l’estranger de ponent, per a més informació) per si algun dia li tornaven a rebrotar cabells, que mai no se sap. I ho deixava tot plegat a punt per a ser utilitzat quan calgués. Fet l’endreç quotidià, es vestia de gerent i se n’anava al despatx a marxa atlètica. Hi arribava mitja hora abans del compte, a dos quarts de nou en punt, i s’esperava dempeus, ferms i tibat, davant del portal fins que el conserge, en Juliacs, li obria la porta inevitablement dos o tres minuts tard.
¾Em sap greu, senyor Capità –s’excusava, cada dia del món, el conserge-. Què fa que vostè i jo treballem plegats, senyor Capità?, deu?, vint anys? Ja ho sap, que tinc un problema gros. Quantes vegades, en vint anys, no li hauré explicat, jo, a vostè, senyor Capità, el mateix problema gros? Em vaig casar amb una dona inútil i grossa i per casa volta el fill meu, el senyor no me’n va voler donar més, de fills, vés a saber per què. Bé, és un vailet que no serveix per a res i que ara ja farà, pel cap alt, els trenta cinc anys i no troba feina ni en busca. Sàpiga que el vailet devora com un reu i està magre com un filferro perquè és un sac de mal profit. He d’escalfar-li la lletona, donar-li tot l’endrap del matí i preparar-me jo mateix el meu. Després he de fer cap a l’oficina, a treballar de conserge, perquè vostè em posi el senderi com tres quartans i m’embaldragui amb els seus vituperis. I, és clar, no es pot repicar i anar a la professó, perquè qui molt abraça poc estreny i qui pipa pipa no xuma popa, ja sap què vull dir... I un no pot pas ser de tots els oficis. A més a més, dotze oficis, tretze misèries. Comprengui vostè... senyor Capità. M’entén, o què?
-Deixi’s d’orgues, d’oficis i de misèria, Juliacs. I digui’m Cap Exant de Porta de Ferriol, d’una vegada!
-És un nom molt difícil i complicat, senyor Capità.
-La vida és complicada.

Aleshores era quan en Cap Exant de Porta de Ferriol li clavava l’esbroncada matinal (per tots els conceptes esmentats i per haver consentit un fill incorrecte) i en acabat entrava al seu despatx amb el demble marcial, precís i exacte que el caracteritzava. No cal dir com estava d’endreçat el seu departament i la seva paperassa. Val a dir que ho tenia tot organitzat per seccions, com ara, la secció de clips (una espectacular tirallonga de clips de subjectar papers), una secció de caire quimèric, que, ell, anomenava el purgatori, i que en teoria s’estava dins el buc de calaixos auxiliar de la dreta, al costat de la seva butacassa de pell. Allí guardava la increïble col·lecció d’ànimes dels seus adversaris vençuts, ficades en flasconets a l’estil del geni d’Alí-babà i submergides en olis essencials. Era una compilació si fa no fa com la d’en Jordi Manuel Calls, ésser no absorbit i amo d’una altra empresa, de la competència, qui, gràcies al seu triomf econòmic i social, ja estava entrant al cel per l’escalinata i el portal, és a dir, a través d’un estat de coma abissal irreversible (els Calls han de forjar el destí del país, carinyo meu, ho sabies?). I així totes les altres seccions, la secció de capsetes, la de llapis curts, la de gomes d’esborrar, la de...
La seva paraula preferida era mètode, mot que repetia sense descans amb exagerada fruïció i que li servia per autoestimular-se i, a més, per esbroncar el personal: mètode!, mètode!!, mètode!!! Fins al punt que un matí en què el tedi de feina pràcticament l’havia ofegat, tal volta perquè havia estat més penetrant que de costum, ell, de repetir tantes vegades mètode i mètode i mètode, sentí una agitació i després uns estremiments desconeguts i sorprenents no experimentats mai abans, gairebé estrafolaris podríem dir, alhora que uns espasmes que, provinents segurament de l’entrecuix, li sacsejaven l’espinada, seguits d’una mena d’evacuació tèbia i humida, d’un blanc sutjós, que, a ell, li semblà llenegosa i força repulsiva. Seguidament percebia una sensació de esbargiment i relaxació indescriptibles. Tant, que durant la resta d’aquell dia i al llarg dels tres següents, fins i tot els xiscles dels falciots li resultaren plaents a l’oïda. Per si fos poc, en aquell periple temporal tampoc no va sentir cap necessitat imperiosa de dir: mètode i mètode i mètode.
Als laboratoris de l’empresa es plegava a les nou, emperò la gent de l’oficina feien jornada seguida i sortien a les quatre. Llavors era quan, en arribar a casa, decidia i preparava, desplegava i plegava, la roba que es posaria l’endemà. Seguidament, s’asseia a menjar. La taula, per a tres comensals, segons les seves instruccions precises, havia estat parada impecablement per madama Désirée abans d’anar-se’n. Obligava la madama a parar per a tres i amb gran pulcritud, perquè tres angles i tres costats formen el polígon mínim, l’irreductible, i el tres és la perfecció en estat pur, com l’altíssima sacratíssima trinitat. Aleshores es menjava el iogurt. Després, si es trobava prou bé, retirava els quaranta volums de l’enciclopèdia que dormia a la prestatgeria del menjador i els recomptava curosament, un per un, sense distreure’s, a poc a poc, ben concentrat en la tasca, per si de cas en faltés un o dos... o els que fos que faltessin. Mentrestant: Mètode, mètode, ens cal més mètode! –exclamava amb total abstracció, tot classificant els llibres per numeració i recol·locant-los de nou al seu lloc-. I cridava, sense públic: Mètode, Juliacs, metodologia! Som un país sense procediments. Que em sent? Juliacs!, que em sent?! Vatualòrdiga, Juliacs!, vostè no serveix ni per escoltar! Désirée...?! Li hauré dit mil vegades que no m’agafi cap llibre. És que parlo en romanès?, jo? Aquí no hi trobarà la recepta de la sopa torrada amb mandonguilles. Désirée! On s’ha ficat?! I, un cop endreçada l’enciclopèdia, sortia al carrer, a visitar les perfumeries que es trobaven en la seva ruta de passeig. Hi entrava i en sortia, les olorava, les aspirava, les espiava, les cobejava. Fins l’hora de sopar.

La portassa metàl·lica que el va assassinar era de la perfumeria: “Glamour París, voilà bien sûr, vous savez...”. Allí obrien i tancaven amb una puntualitat i exactitud de matemàtica quàntica, puix que no ho feien pas a mà sinó que la pesantíssima porta de ferro, de baules massisses, baixava com un llamp, automàticament i veloç, comandada per un mecanisme de rellotgeria digital de tecnologia punta.
Era la primera vegada que en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia pogut pair del tot el iogurt i havia suportat un contumaç mareig durant tota la tarda. Al capvespre perdé la noció del temps i el seu control, per tal com el rellotge del cervell se li havia retardat unes dècimes i, és clar, no va ser prou puntual. Just estava sortint de la perfumeria Glamour París, voilà bien sûr, vous savez... a l’hora en punt de plegar i en el moment clavat en què aquell mecanisme perfecte i infal·lible feia baixar, a guisa de guillotina insuperable, com el mall de déu, la bestial porta metàl·lica. De manera que, a en Cap Exant de Porta de Ferriol, se li descarregà al bell mig de la corona del cap tot el pes del metall gèlid i amb ell la pesantor descomunal, insofrible i glacial, de la humanitat. Després, en Cap Exant de Porta de Ferriol caminà tot fent unes tentines exagerades mentre la gent del carrer se’l mirava i se l’anaven mirant i comentaven i anaven comentant: Com hi ha món!, on anirem a parar amb tants de borratxos! Cada cop n’hi ha més! Això no obstant, ell, degut a seva animadversió per la humanitat encara tingué forces per arribar fins a casa, bo i arrossegant els peus i la resta de la còrpora. Quan hi arribà, havia perdut, pel camí, set-cents vint-i-tres grams de matèria encefàlica.
Sens cap mena de dubte, ha estat un cas inequívoc de suïcidi involuntari comandat pel seu inconscient turmentat per tanta perfecció. Aquesta fou la conclusió professional del psicòleg Mossèn Joan Font Illamola, qui prefereix que li diguin mossèn que no pas doctor, perquè mossèn és un títol cavalleresc medieval infinitament més digne.
Però, en el fons, l’autèntica tragèdia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia estat pas aquella mort miserable sinó les paraules d’en Modest Patou i Bellini, expert en cafè i filosofia, qui, uns dies abans del cataclisme, a Sant Parrac de la Muntada, li assegurà, de bo de veres, que: “El món no gira al teu volt, no et facis il·lusions”. Poc després d’aquest dia, el conserge Juliacs li reblava el clau i afirmava que per més que si capfiqués mai no es donaria tal conjuntura política, perquè: “El món va a la seva, com el senyor, mon capitaine (i, el pocavergonya, rigué)”. De fet, per això, i potser més que pel mareig del iogurt, va patir aquell lapsus exactus que li costà la vida.


I si després d’observar el vol de les aus, tan encimbellat,
provem de mirar més a prop
per si sorprenguéssim qualcuna cara afable de conill,
de guilla o de senglar?
Qui ho sap, tal volta, des l’altar de la terra
o des de l’absis del bosc
vagin sorgint, un a un, tots els rostres de l’ésser estimat.


(de POEMES ORFES)

diumenge, 2 de novembre de 2008

EN SUNYER

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)
En opinió d’en Modest Patou i Bellini, en Sunyer era un capdesetmanista saberut i presumptuós. A la seva qualitat de setciències afegia un cabell blanc, curt i punxegut, que li donava un aire pallassívol de poca seriositat, com aquell bufó de la faràndula, el verd, conegut també pel seu cognom de serp constrenyedora propietat d’una senyora –qui es vulgui entretenir un minut a examinar aquesta mena de palimpsest que ho faci- i per la seva actitud de botifler, altament traïdor i perillós envers el país que li dóna aire per a respirar –això ja és més entenedor, oi?-. A més a més, en Sunyer es balancejava d’una manera alarmant, ara cap a un cantó ara cap a l’altre, degut a posseir unes cames d’un esprimatxat espantós, proveïdes de genolls contrastats, boteruts i desproporcionadament molsuts. Ses cametes es corbaven com la fusta d’un arc a punt de petar, segons ell carregava el pes del cos, a dreta o a esquerra, raó per la qual era un home políticament inconcret, de palesa ambigüitat i, d’altra banda, inesbrinable. Bo i sabent que fins i tot respirar és fer política, i pretendre no ser un ésser polític és fer política favorable al poder, perquè el poder viu dels al·lucinats i dels ciutadans del món que el propicien, en Sunyer, amb prou penques, es feia dir apolític perquè queda força interessant i inintel·ligible a les oïdes dels carlins. Ell i en Modest Patou i Bellini mantes vegades havien discutit fins al fart de qualsevol cosa que no fos gaire transcendental, i sempre abans de dinar perquè el dinar era sagrat i prioritari per a en Sunyer. A més, per què amagar-ho?, el dinar dels diumenges era el motiu principal de l’estada a Sant Parrac de la Muntada, d’en Sunyer i de la totalitat de pixapins i capdesetmanistes, a costa dels xais i dels porcs, per descomptat. Com és normal, i normal vol dir ajustat al patró de conducta general –no res més-, és a dir, més pervers que virtuós, ells dos no s’havien posat d’acord ni una sola vegada, en res, jamai! Per acabar-ho d’adobar en Sunyer enllestia les discussions tot dient: “Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. Tal frase composta de cloenda i acomiadament implícits feia sortir d’olla en Modest Patou i Bellini, qui solia anar a dinar de males i acostumava a emportar-se, de premi, una digestió àcida i pèssima. “És que no m’escarmentaré mai de discutir amb aquest eriçó albí, xava i camaprim? –es lamentava-. No em dóna la gana que tingui raó. I sempre en té, vatualorgue!! Però alguna vegada patinarà i podré dinar de gust, suposo”. En acabat de discutir, en Sunyer solia convidar en Modest Patou i Bellini a menjar unes avellanes i a fer un traguet moderat de vi ranci de can Clapat, i tot seguit, de la mateixa manera que els carlins havien anat a missa d’onze, i amb idèntica devoció, en Sunyer entrava a casa a oficiar la santa costellada dominical. Cal entendre que la vida a Sant Parrac de la Muntada no era res de particular, més o menys com a tots els pobles de moda, però sense moda ni activitats nocturnes de carrer i sense esports d’hivern ni d’estiu ni de res, és a dir, el quemaco i el pixapins “per se” i el xava en el seu estat més pur i virginal. Amb la finalitat de complaure tals individus, des de divendres vespre fins diumenge a les sis de la tarda l’ajuntament encenia unes faroles, d’un groc esmorteït, que dotaven el carrer de l’oportuna tristor existencial requerida per Sant Parrac de la Muntada i envigorida gràcies a la vacuïtat desmesurada de tals visitants. D’altra banda, diumenge al vespre Sant Parrac de la Muntada s’havia desinflat i tot havia retornat al seu règim campestre hipocondríac per tal com durant la setmana els carlins emprarien la seva compacta solitud en contemplar sense esperança com les bardisses, centímetre a centímetre, anaven guanyant terreny i amenaçaven de colgar tot el poble.
Tots sabem que, a part del pensament i la llum, allò més veloç i efectiu és l’autopista. Així que diumenge, havent dinat i un cop feta la sobretaula i la migdiada, tot pixapins, quemaco o xava de preu se submergia dolçament i resignada en les esperades processons de l’asfalt, en la quietud i l’assossec de les quals es trobaven amb els col·legues de la costa o els de l’esquí, segons la temporada. Per consegüent, allí mateix, des del cotxe i si feia bo, abaixaven les finestretes i, aturats en la mòrbida pau del camí, mentre esperaven que la caravana arrenqués, es convidaven a uns cigarrets o a unes olives farcides. Emperò, posats a treure avantatge de les situacions conjunturals i com que els cotxes un cop ben assentats en el repòs dominical de les carreteres eren força estimulants i afrodisíacs, i més aleshores que els feien tan ben acabats, alguns eixerits, els que hi duien la xeixa adequada, pensaven: com que tinc el blat al sac, no hi deixo criar rovell, hi vaig i el lligo ben lligat, i enlloc de convidar a olives el veí preferien convidar la parenta a una refocil·lació libidinosa i així aprofitar el temps d’una manera més prosaica i tan, o més, plaent com menjar olives. Quants infants, si no, pertanyents a la generació de les videoconsoles no foren fills de l’autopista. Així, doncs, amb aquest ritme emprenedor i dinàmic, el país, inclòs i, per descomptat, Sant Parrac de la Muntada, avançaven cap a un futur cert, calculat i indefugible.
“Sóc un elefant. Sóc un elefant autèntic i intel·ligent, els més gran dels elefants intel·ligents i autèntics. Vaja!, si ho sabré jo” –afirmà en Sunyer tot gratant-se el mentó. La barba, des de divendres sense afaitar, li va fer un zic-zic engrescador, sensual diríem. En Modest Patou i Bellini quedà glaçat. Què diu? -pensà. “Amic Patou...? -féu en Sunyer amb entonació solemne-, avui estic generós, em sento ple, fructuós i ubèrrim”. “Està bé. Me n’alegro. I què més?” –preguntava al seu torn en Modest Patou i Bellini. “Com?, que què més?! Què més!, què més! Doncs que estic ben assentat en la terra i he trobat el meu lloc en el món. Ve-t’ho aquí”. “En el món? En quin món? En Sant Parrac de la Muntada?” –interpel·lava, impertinent, en Modest Patou i Bellini. “I on, si no? Naturalment que el meu món és Sant Parrac de la Muntada, Patou. Precisament perquè he pres la decisió més important de la meva vida en respecte de Sant Parrac de la Muntada”. “Està bé. Una teoria interessant”. “Molt més que interessant. La meva situació és perfecta! Sóc un fastuós elefant, i en el dia d’avui t’ho puc ben assegurar”. “I en quina gàbia haurem de tancar-te?, si no és preguntar massa i no t’ofèn l’acudit fàcil?” –befejava en Modest Patou i Bellini. “L’acudit fàcil m’ofèn profundament. I la gàbia és aquí. Contempla-la”. Mirà al seu voltant, va aspirar profundament aquell aire densament empurinat i va estendre els braços cap al cel en agraïment al senyor (el senyor del dòmino, segurament). “És... és..., la gàbia és... Sant Parrac de la Muntada! –prosseguia entusiasmat-. Sóc un majestuós elefant feliç”. “D’això..., Sunyer, perdona la meva ignorància, però no ho acabo de... ja m’entens”. “Les coses són com són, compare, i no de cap mane...”. En Modest Patou i Bellini tallà en sec l’odiada frase: “Prego a lei!! No segueixis per aquest camí, que m’emprenyo! De fet, només em quedava un detall sense importància per a esbrinar, no res de l’altre món ni de cap interès especial, no et pensis, tan sols una petita espurna de curiositat que conreo pel que fa a l’elefant que, evidentment, ets, ja que es veuen a la llegua les teves característiques elefantines, Sunyer”. En Sunyer en un descuit imperdonable es mirà les cametes i ambdues mirades convergiren en aquells singulars apèndixs gairebé sempre a punt de rompre’s amb estrèpit de canya. “I sobretot, Sunyer –va afegir en Modest Patou i Bellini-, et veig força elefant per aquestes cames que em tragines. Vaja!, qui en podria tenir cap dubte? I, dic jo... d’això, noi... l’elefant..., l’elefant, l’elefant?! L’elefant, què?!” “He vingut a morir, Patou”. “Fantàstic! –exclamà en Modest Patou i Bellini-. És just el que volia sentir per a esbravar els dubtes que m’assalten per culpa d’una passió intemperant que no puc acabar de dominar. Fet i fet, has vingut a morir..., és extraordinari, rodó i perfet, és el recolliment després de la feina feta. El geni troba la darrera senda i es lliura al seu destí final! El guerrer troba la pau. Bravíssimo, spléndido! I... Sunyer, l’esdeveniment quan serà?” En Sunyer se’l mirà amb disgust mentre, sense ajupir-se, es feia saltar una xancleta i amb el dit gros del mateix peu es gratava directament el peroné de la cama contrària. Els pantalons, curts fins al genoll, model safari de sabana africana com els de n’Estiuart Grànger de Les Mines del Rei Salomó, però amb uns camals desproporcionadament amples, a més de contrastar amb l’esperpent de les seves cames sense panxells, li bellugaven al ritme frenètic de la fregada com unes cortines de setí. A més, semblava sentir-hi una gran fruïció. “Va, Sunyer, respon-me. És que t’has quedat mut? Penses morir-te per la festa major?, o ja en parlarem?” “No m’agrada el to que gastes, Patou, no m’agrada gens”. En Modest Patou i Bellini cregué, per un cop, haver-lo dominat i que ja el tenia al pot. Aleshores en Sunyer va seure al pedrís de davant de casa seva amb el cap cot i va caure en un silenci profund i pensarós. Semblava abatut, cansat, sense forces per a discutir més. Fins que: “Tinc gana” –va dir secament. Tal vegada passava gana de coneixements i d’una certa espiritualitat i estava a punt de rendir-se i retre el just homenatge que en Modest Patou i Bellini bé es mereixia per la seva audàcia i perícia dialèctica. “Sos boludo, viejo” –amollà en Modest Patou i Bellini, desanimat. “Mariloli! –cridà en Sunyer-. Què?, ja has parat taula?” En Modest Patou i Bellini encara esperava una resposta. “La Mariloli –va dir en Sunyer en veu baixa- fa unes costelles amb guarnició de fesols que hi canten serafins. I... d’això que dèiem... de l’elefant, vols saber-ho?” “No m’importaria. Si és que...”. “Sí senyor –atallà en Sunyer-. Sóc un perfecte elefant, un elefant satisfet i ufanós perquè he decidit que aquest és el meu terròs, el meu poble, ells són la meva gent i tot plegat és la meva raó de seguir a la bretxa i lluitar i per això mateix vindré promptament a morir en aquest CEMENTIRI D’ELEFANTS –i rematà la feina-: Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. I sense deixar cap possibilitat de reacció a en Modest Patou i Bellini va entrar a la casa i en va sortir amb el platet i la bóta de vi: “Té, Patou, menja les avellanes que et pertoquen i fes el traguet, que jo ja vaig a dinar. Au!”
Aquell diumenge en Modest Patou i Bellini patia novament ardències estomacals.


De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Així sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi
només un dels teus cabells.

(de: A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC)


Una camisa i un revòlver
serviran per a combratre el món?
Si la veu nostra és revòlver
la camisa ens vestirà i ens vestirà,
com pluja,l’amor que amara.
Com pluja, la casa, l’era, la gespa, el bosc.

(de Poemes Orfes)

EL RIURE ESTÚPID DELS ANGLESOS (versió reduïda)

...I no cal pas explicar què va fer en Miquel Servent a continuació (ni tampoc abans), seria molt llarg i feixuc, ompliria més de mil pàgines de tràngols lingüístics i trifulgues literàries cavalleresques britanesques i americanesques, amb innumerables justes i desafiaments a glavis i llances i boles de punxes. En canvi, per haver estat prou rellevant, paga la pena de fer menció aquí de l’homilia que estrenà el seu primer dia de ministeri de camp, en el seu intent de salvar, si més no, els mobles culturals, en un poblet de l’interior conegut per Organyà del Sermó. Aquest n’és un fragment:“...i ara, gràcies al deixondiment de la universalitat globalitzadora de les conjuntures, els maniqueismes s’han esfilagarsat i decandit i, a causa del desmembrament universal, les grans corporacions reunifiquen primer i, subliminarment, aprés, disgreguen i concassen i estabilitzen els compatricis amb particularitzacions ben paleses d’estratègia calculada segons cada corpuscle natural i cultural a arrossinar en un maremàgnum genèric i col·lectiu de sumptuosa i untuosíssima efectivitat, la diversificació de les quals corporacions és un pretext tan ceballot i estult com la pura comprensió de l’inescrutable i l’ineluctable. En definitiva, i abreviem: que, ara que tots som ciutadans del món i aprenem les anglosaxonímies que toquen, germans, es veu que s’ha acabat la misèria. "Visca fashion lliure!!" -cridaren uns feligresos, defensors del món global. "Doncs, què vol que li digui...? No! Ni parlar-ne!”-replicà en Servent.
Entre neons de colors i alegries, la mossa de llum instal·lada a l’anunci del frontispici li acaba de fer l’ullet i ell s’ho ha pres molt seriosament. Fet i fet, s’ho ha cregut sense adonar-se que aquesta fembra virtual tan ben cossada fa l’ullet a tothom d’una manera absolutament estúpida i automàtica, i cada mig minut. Malgrat tot, la clara vocació de predicador aconfessional universal que el conduirà al calvari dels lletraferits ja ha florit. Sí. Mentre ell escriu: "Vaparir! En un lugar de la Mancha...”, i tot allò que segueix, ja corren els daus, roden les aspes dels molins i per un altre flanc s’esmunyen els esnobs esgaripant com imbècils acabats: “Fashion! Stop! Look! Parquing! Shop! I need you! Fabulous! Globe!, globe!, globe!” I un munt de cretinismes més.
El més fotut i trist, desastrós d’aquesta curta història, tan certa com estupenda, és que, mentre la mediocritat guanya terreny, les cultures van morint. De la qual cosa es dedueix que per aquesta causa: ELS ANGLESOS RIURAN ETERNAMENT.