TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dilluns, 3 de novembre de 2008

CAP, CAPUT, CAPITIS

En veritat es podria ben dir que li havia caigut el cristo al cap.
En Juliacs, el conserge, el va trobar mort de cinc dies i amb el crani verament esclafat, a casa seva, en una habitació on gairebé tot l’espai de parets era folrat de lleixes abarrotades de flascons d’eau de cologne, de locions per al post-afaitat, d’ampolles de gel de dutxa i de xampú, cremes per al cutis, desodorants en polvoritzador i en sòlid, paquetets d’esponges de bany i milers de fulles d’afaitar, i molts més etcèteres. Tot i que estaven tapats i precintats, en conjunt i per de la gran quantitat que n’hi havia, aquests productes, la majoria d’ells aromàtics, constituïen una amalgama odorant que conformava un perfum confederat prou agradable i que emmascarava la fetor natural de difunt que feia la peça, ferum que, segons el testimoni delirant dels veïns, la mare natura, en la seva magnanimitat i saviesa, ja li havia adjudicat pels seus mèrits des del segon dia de postració in rigor mortis. Deien, els tangents: la voluntat del senyor va com va. Emperò sense la deguda humilitat hom pot arribar a creure que l’home havia patit endebades i pudit prematurament, ja que el senyor, per obligació del seu càrrec i per mà de la seva creació, es mostra inexorablement extravagant, capritxós i arbitrari. No obstant això, un qualsevol humà haurà d’admetre que no és qui per contradir la mare, gènesi de tot plegat i de tots, tan benigna i filantròpica i pròdiga i compassiva com és envers les seves criatures, que no pateixen per a res i mengen i dormen en pau per tal com gaudeixen d’una existència regalada, i que, naturalment, per els afers de la vida tal mamà té sobreentesos l’autorització i el beneplàcit del senyor que hem esmentat, el més altíssim dels senyors. A més, la mare natural és justament filla i obra magna d’aquest senyor natural i magnànim, de manera que ambdós són generosos i amorosos com no n’hi ha. En resum: de tal buc, tal eixam.
Clavat a la paret i en l’únic racó lliure de prestatges i ampolletes, hi havia un cartell on es veia fotografiada de cos sencer, o sigui, sense mancar de res i molt curta de roba (de fet, amb no gens ni mica de roba) la senyora Marilí Monroi qui, en plena intimitat, s’executava una moixaina manual de caire concupiscent i amb l’esquerra (valga’ns l’òspia!), malgrat l’haver festejat amb el president Quenèdi, qui, com a bon americà, era manifestament de dretes (d’aquest fet deduïm que en la més íntima de les intimitats na Marilí Monroi era esquerrana), amb la qual manyagueria es veia ben clar que indagava en el seu..., bé, no cal pas entrar en detalls, cadascú amb les seves coses... El cartell esmentat recordava més o menys la bufona conilla, de Goya, si fa no fa, però més. Alhora, i un cop provocades les ires sagrades De les altívoles sectes religioses, per a excitar, a més a més, la còlera dels antifumadors, tan saludables i perfectes tots plegats, i servint-se de les mateixes descaradura i desembaràs, la mossa brandava un cigarret amb la mà dreta i exhalava un núvol de fum per aquella boca, coneguda de tothom pels seus llavis d’època. Un rètol amb lletres negres, contundents i definitives, ordenava lacònicament: fumeu Luqui Estriqui.
Com hom ha pogut conjecturar, ell, el nostre subjecte, era gerent d’una empresa de cremes, perfums, locions i aigües de colònia, i, en general, productes de bellesa i d’higiene personal, i totes aquestes hòsties perfumades. De primer nom es deia Capità, un derivat del mot llatí caput, Capitis, és a dir: cap. Els cognoms eren Porta i Ferriol (ferriol de ferrum, ferro). Ell era, doncs, en Capità Porta i Ferriol, o en Cap, o el gerent en cap, com es feia dir al principi. Però en una rampellada li semblà que un segon nom de pila li faria més justícia, endemés, també tenia ganes de suprimir d’una vegada aquella “i” feixuga que duia entre cognoms, pròpia del seu país petit i de la seva cultura, i això perquè, senzillament, ell no era pas terrorista sinó integrista. A més a més, per arrodonir-ho va pensar que un parell de preposicions, com a connectors, a l’estil dels patricis distingits de l’altiplà, li atorgarien un aire aristòcrata inequívoc: que bé me’l mereixo. De manera que entre una cosa i l’altra es faria entenedor el seu origen i la seva nissaga, i es donaria fe del seu lloc just en l’escalafó social. Segurament degut a la seva gran empatia va triar com a segon nom de pila: Exant, que vol dir eclosiu, esclatant.
Emperò, per a la nostra comprensió futura del destí d’en Capità Porta i Ferriol, podríem temptejar alguns sinònims d’aproximació, com: bretxa, esvoranc, esbornac... Tinguem-los presents d’ara endavant, doncs.
Hom creia erròniament (i ja sabem que creença no és, de cap de les maneres, fe) que, en l’antic, la gent, de cop i volta i com qui no volia la cosa, esdevenia major d’edat al punt dels trenta-un anys (i no pas en la insensatesa dels divuit). Per contra, formiguejaven una gran quantitat d’espècimens humans que als setanta no assolirien de ser majors, ni als setanta ni mai, és a dir que, quant a les seves facultats de comprensió del món i de les coses, moririen com aborígens pigmeus astrals, sense haver crescut, tal i com com passa també en els nostres temps, atès que tots sabem quin percentatge tan escandalós hi ha de cretins a la societat civilitzada. I allò verament preocupant és que cretins crien cretins. Sigui com sigui, en el moment just del trenta-unè aniversari d’en Capità Porta i Ferriol, a les trenta-una en punt del dia trenta-un de març de l’any 2002, això és, quan es complien trenta-un anys exactes del seu naixement, i, vist que precisament en aquell moment just encetava la seva majoria d’edat com establia el sistema, havia pres per bo l’ansiejat Cap Exant de Porta de Ferriol, nom ja complet i conclòs que ostentaria durant vint-i-cinc anys més. I per què, precisament, preguntarà el lector, a les trenta-una en punt?, si tal hora no existeix? Doncs perquè, segons la numerologia, per a l’anàlisi dels números cal fer-ne una reducció tot sumant els seus components, o sigui, tres i un fan quatre: les quatre. I això de l’any 2002?, què? Dos i dos fan quatre. Ah!
Realment, i no es podia negar, aquell Cap Exant de Porta de Ferriol era verament un apel·latiu força original, gairebé extravagant, com un tren de vagons onomàstics. Emperò també tenia la seva mala bava, perquè algun dia del futur en Cap Exant de Porta de Ferriol a causa del maleït contingut del seu nom havia de sofrir la incomoditat i molèstia de morir-se. Per altra banda, és també ben sabut que quan un progenitor inscriu el seu plançó en el registre civil, l’apel·latiu que li imposa obra, en tal larva, una influència vinculant, que, dit sigui de passada, sol ser nefasta. Vegem, si no, els Chrísthians, i la christhiandat subsegüent, per exemple, o les Shamhantes i Jhèsshiques, tot plegats tant embotits d’hacs, i a veure qui és prou versat en indeterminismes com per afirmar que l’estupidesa més arranada i curta no és inherent als noms i, conseqüentment, als individus? Per tant, en Cap Exant de Porta de Ferriol era un ésser normalitzat, amb els costums normals i els altres absurds i les mancances mentals habituals en l’humà del carrer. Entre sos nombrosos mèrits, no ho amagarem pas, hi havia el de córrer la cansalada per les carreteres cada matí sens falta i, com a conseqüència, la molt apreciada virtut de proclamar visceralment que detestava el tabac. Per tant, si bé ens ho mirem, s’hagués pogut dir Chrísthian amb tota tranquil·litat i sense desentonar gens d’aquest nom tan pietòs i cristià. Emperò, no ens enganyem, allò que ell detestava de debò eren els fumadors, no pas el tabac. I això perquè en realitat abominava tota l’espècie humana, de manera que els fumadors també hi eren inclosos. Fins li feia molta satisfacció i patxoca de manifestar amb el cap ben alt allò que és de domini públic referent als fumadors, és a dir, que són una colla drogoaddictes execrables. Fet i fet, és veritat que els fumadors som drogoaddictes impresentables, però el tema dels éssers execrables és del tot debatible, i gosaríem dir, a més, que l’execrabilitat és aplicable a tota la massa en general. Així, de passada, en bregar mortalment contra els fumadors s’estava en la cresta de la moda, altrament dit: era un home a la moderna, posat al dia, vaja, un home complet. D’aquesta guisa, doncs, odiar, abominar i avorrir, tant els fumadors com els estanquers, com els manobres o els esquimals d’Old Crow, era tot ú. Emperò, principalment, ell descarregava ses ires i circumloquis sobre els inexactes. Era així com qualificava els impuntuals. D’aquí és fàcilment deduïble que la seva puntualitat per als assumptes de la vida era, de tan estricta, gairebé prodigiosa. I aquest peix, en menjar-se la cua, tanca el cercle de la misantropia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol, perquè, com és ben sabut, el nombre d’impuntuals i pòtols en el gènere humà és d’una dimensió ciclòpia, de fet, és incalculable.
En Cap Exant de Porta de Ferriol es llevava sens falta a les cinc del matí per ser ajudat per déu, perquè déu ajuda els matiners a fer pecetes, ja que, segons asseguren els creients en el senyor, el més altíssim dels senyors: qui matina fa farina. Tot seguit, es treia el pijama de dormir per calçar-se el de fer el préssec, aquell que en diuen xandall, i, com ja hem dit, sortia a la carretera a córrer la cansalada. En acabat, a les sis en punt, prenia un esmorzar de no res, saludable i frugal, a l’estil americà, que li havia preparat madama Désirée i que consistia aproximadament en: crispetes a discreció, sense escatimar-les, dins d’un gran bol de llet, seguides de quatre ous ferrats amb cansalada, dues o tres hamburgueses amb ceba i formatge blau, unes salsitxes amb guarnició de patates fregides i, si n’era el temps, carxofes arrebossades i pebrots verds fregits, acompanyat amb un bon tou de pa de motlle, més un parell de cerveses, cafè i, en funció del seu estat d’apetència, tal vegada, cinc, sis o set pastissets. Fet això, dipositava els plats, el got, els coberts i el tovalló, en un contenidor particular, ja sia que, com tothom hauria de saber, havent-hi menjat ja eren objectes contaminats i calia llençar-los. Aprés es gitava de nou al llit, a pair, fins les set en punt. Conclosa la digestió esmorzívola, s’alçava i es dedicava a buidar el prestatge del bany i, aprés, a recol·locar-ho tot de nou, esponja, sabó en gel, xampú, desodorant... etcètera. Desplegava i tornava a plegar amb molta cura les tres tovalloles i les ordenava per mida, de petita a gran, impecablement penjades a la barra, posava en una fila perfecta i tan rectilínia com els designis del dit punxegut del senyor (aquell, el més altíssim dels senyors!) tots els flascons de colònia i locions i sabons, més els quatre raspallets elèctrics de les dents i la col·lecció de pintes de diferents pues, formats i colors, que havia comprat en els seus viatges per la capital de l’altiplà (l’altiplà és a l’estranger de ponent, per a més informació) per si algun dia li tornaven a rebrotar cabells, que mai no se sap. I ho deixava tot plegat a punt per a ser utilitzat quan calgués. Fet l’endreç quotidià, es vestia de gerent i se n’anava al despatx a marxa atlètica. Hi arribava mitja hora abans del compte, a dos quarts de nou en punt, i s’esperava dempeus, ferms i tibat, davant del portal fins que el conserge, en Juliacs, li obria la porta inevitablement dos o tres minuts tard.
¾Em sap greu, senyor Capità –s’excusava, cada dia del món, el conserge-. Què fa que vostè i jo treballem plegats, senyor Capità?, deu?, vint anys? Ja ho sap, que tinc un problema gros. Quantes vegades, en vint anys, no li hauré explicat, jo, a vostè, senyor Capità, el mateix problema gros? Em vaig casar amb una dona inútil i grossa i per casa volta el fill meu, el senyor no me’n va voler donar més, de fills, vés a saber per què. Bé, és un vailet que no serveix per a res i que ara ja farà, pel cap alt, els trenta cinc anys i no troba feina ni en busca. Sàpiga que el vailet devora com un reu i està magre com un filferro perquè és un sac de mal profit. He d’escalfar-li la lletona, donar-li tot l’endrap del matí i preparar-me jo mateix el meu. Després he de fer cap a l’oficina, a treballar de conserge, perquè vostè em posi el senderi com tres quartans i m’embaldragui amb els seus vituperis. I, és clar, no es pot repicar i anar a la professó, perquè qui molt abraça poc estreny i qui pipa pipa no xuma popa, ja sap què vull dir... I un no pot pas ser de tots els oficis. A més a més, dotze oficis, tretze misèries. Comprengui vostè... senyor Capità. M’entén, o què?
-Deixi’s d’orgues, d’oficis i de misèria, Juliacs. I digui’m Cap Exant de Porta de Ferriol, d’una vegada!
-És un nom molt difícil i complicat, senyor Capità.
-La vida és complicada.

Aleshores era quan en Cap Exant de Porta de Ferriol li clavava l’esbroncada matinal (per tots els conceptes esmentats i per haver consentit un fill incorrecte) i en acabat entrava al seu despatx amb el demble marcial, precís i exacte que el caracteritzava. No cal dir com estava d’endreçat el seu departament i la seva paperassa. Val a dir que ho tenia tot organitzat per seccions, com ara, la secció de clips (una espectacular tirallonga de clips de subjectar papers), una secció de caire quimèric, que, ell, anomenava el purgatori, i que en teoria s’estava dins el buc de calaixos auxiliar de la dreta, al costat de la seva butacassa de pell. Allí guardava la increïble col·lecció d’ànimes dels seus adversaris vençuts, ficades en flasconets a l’estil del geni d’Alí-babà i submergides en olis essencials. Era una compilació si fa no fa com la d’en Jordi Manuel Calls, ésser no absorbit i amo d’una altra empresa, de la competència, qui, gràcies al seu triomf econòmic i social, ja estava entrant al cel per l’escalinata i el portal, és a dir, a través d’un estat de coma abissal irreversible (els Calls han de forjar el destí del país, carinyo meu, ho sabies?). I així totes les altres seccions, la secció de capsetes, la de llapis curts, la de gomes d’esborrar, la de...
La seva paraula preferida era mètode, mot que repetia sense descans amb exagerada fruïció i que li servia per autoestimular-se i, a més, per esbroncar el personal: mètode!, mètode!!, mètode!!! Fins al punt que un matí en què el tedi de feina pràcticament l’havia ofegat, tal volta perquè havia estat més penetrant que de costum, ell, de repetir tantes vegades mètode i mètode i mètode, sentí una agitació i després uns estremiments desconeguts i sorprenents no experimentats mai abans, gairebé estrafolaris podríem dir, alhora que uns espasmes que, provinents segurament de l’entrecuix, li sacsejaven l’espinada, seguits d’una mena d’evacuació tèbia i humida, d’un blanc sutjós, que, a ell, li semblà llenegosa i força repulsiva. Seguidament percebia una sensació de esbargiment i relaxació indescriptibles. Tant, que durant la resta d’aquell dia i al llarg dels tres següents, fins i tot els xiscles dels falciots li resultaren plaents a l’oïda. Per si fos poc, en aquell periple temporal tampoc no va sentir cap necessitat imperiosa de dir: mètode i mètode i mètode.
Als laboratoris de l’empresa es plegava a les nou, emperò la gent de l’oficina feien jornada seguida i sortien a les quatre. Llavors era quan, en arribar a casa, decidia i preparava, desplegava i plegava, la roba que es posaria l’endemà. Seguidament, s’asseia a menjar. La taula, per a tres comensals, segons les seves instruccions precises, havia estat parada impecablement per madama Désirée abans d’anar-se’n. Obligava la madama a parar per a tres i amb gran pulcritud, perquè tres angles i tres costats formen el polígon mínim, l’irreductible, i el tres és la perfecció en estat pur, com l’altíssima sacratíssima trinitat. Aleshores es menjava el iogurt. Després, si es trobava prou bé, retirava els quaranta volums de l’enciclopèdia que dormia a la prestatgeria del menjador i els recomptava curosament, un per un, sense distreure’s, a poc a poc, ben concentrat en la tasca, per si de cas en faltés un o dos... o els que fos que faltessin. Mentrestant: Mètode, mètode, ens cal més mètode! –exclamava amb total abstracció, tot classificant els llibres per numeració i recol·locant-los de nou al seu lloc-. I cridava, sense públic: Mètode, Juliacs, metodologia! Som un país sense procediments. Que em sent? Juliacs!, que em sent?! Vatualòrdiga, Juliacs!, vostè no serveix ni per escoltar! Désirée...?! Li hauré dit mil vegades que no m’agafi cap llibre. És que parlo en romanès?, jo? Aquí no hi trobarà la recepta de la sopa torrada amb mandonguilles. Désirée! On s’ha ficat?! I, un cop endreçada l’enciclopèdia, sortia al carrer, a visitar les perfumeries que es trobaven en la seva ruta de passeig. Hi entrava i en sortia, les olorava, les aspirava, les espiava, les cobejava. Fins l’hora de sopar.

La portassa metàl·lica que el va assassinar era de la perfumeria: “Glamour París, voilà bien sûr, vous savez...”. Allí obrien i tancaven amb una puntualitat i exactitud de matemàtica quàntica, puix que no ho feien pas a mà sinó que la pesantíssima porta de ferro, de baules massisses, baixava com un llamp, automàticament i veloç, comandada per un mecanisme de rellotgeria digital de tecnologia punta.
Era la primera vegada que en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia pogut pair del tot el iogurt i havia suportat un contumaç mareig durant tota la tarda. Al capvespre perdé la noció del temps i el seu control, per tal com el rellotge del cervell se li havia retardat unes dècimes i, és clar, no va ser prou puntual. Just estava sortint de la perfumeria Glamour París, voilà bien sûr, vous savez... a l’hora en punt de plegar i en el moment clavat en què aquell mecanisme perfecte i infal·lible feia baixar, a guisa de guillotina insuperable, com el mall de déu, la bestial porta metàl·lica. De manera que, a en Cap Exant de Porta de Ferriol, se li descarregà al bell mig de la corona del cap tot el pes del metall gèlid i amb ell la pesantor descomunal, insofrible i glacial, de la humanitat. Després, en Cap Exant de Porta de Ferriol caminà tot fent unes tentines exagerades mentre la gent del carrer se’l mirava i se l’anaven mirant i comentaven i anaven comentant: Com hi ha món!, on anirem a parar amb tants de borratxos! Cada cop n’hi ha més! Això no obstant, ell, degut a seva animadversió per la humanitat encara tingué forces per arribar fins a casa, bo i arrossegant els peus i la resta de la còrpora. Quan hi arribà, havia perdut, pel camí, set-cents vint-i-tres grams de matèria encefàlica.
Sens cap mena de dubte, ha estat un cas inequívoc de suïcidi involuntari comandat pel seu inconscient turmentat per tanta perfecció. Aquesta fou la conclusió professional del psicòleg Mossèn Joan Font Illamola, qui prefereix que li diguin mossèn que no pas doctor, perquè mossèn és un títol cavalleresc medieval infinitament més digne.
Però, en el fons, l’autèntica tragèdia d’en Cap Exant de Porta de Ferriol no havia estat pas aquella mort miserable sinó les paraules d’en Modest Patou i Bellini, expert en cafè i filosofia, qui, uns dies abans del cataclisme, a Sant Parrac de la Muntada, li assegurà, de bo de veres, que: “El món no gira al teu volt, no et facis il·lusions”. Poc després d’aquest dia, el conserge Juliacs li reblava el clau i afirmava que per més que si capfiqués mai no es donaria tal conjuntura política, perquè: “El món va a la seva, com el senyor, mon capitaine (i, el pocavergonya, rigué)”. De fet, per això, i potser més que pel mareig del iogurt, va patir aquell lapsus exactus que li costà la vida.