TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dilluns, 17 de novembre de 2008

MARGARINA

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)

Abans de deixar-se caure en l’eclipsi total, en Patou féu alguns intents de reconquerir el decòrum i recuperar la part que li fos possible de la dignitat i l’estima personal perdudes en les batalles ja referides i en mil més i també tota la decència dilapidada a l’oficina.
L’amable cartell penjat a la porta del restaurant indi Panx Foron de Sumana, deia això:
PANX FORON, RESTAURANT INCORRUPTE. TERMINANTMENT PROHIBIT FUMAR I INSUBORDINAR-SE A AQUESTA PROHIBICIÓ!! RIGOROSAMENT RESERVAT EL DRET DE REBUIG I D’EXECUCIÓ SUMARÍSSIMA. ESPAI LLIURE DE FUM, DE FUMADORS I DE XUSMA!!

En Patou havia convidat a sopar una coneguda, amiga íntima de la "pivita" (la mare del seu únic fill, en Moderat Patou i Nosapsqui). La feliç convidada es deia Margarina. En general la noia flairava d’una mixtura d’herbes i fruites boscanes amb discret predomini de la llima dolça, emperò, de tenir el nas fi, enmig de farigoles i fonolls, gerds i nabius, també s’hi copsava un subtil matís de salsa tamari de ferment artesà. Com és de suposar, ateses les sentors personals que hem presentat succintament, la Margarina era ultranatural, arxivegetariana i multifruitosa, no compromesa amb cap nació ni política franca, però adscrita als escamots internacionals dels ciutadans del món, altrament els amiquenomhiemboliquin o, com diria en Patou, tàcticament del partit del far niente per nessuno, que és exactament ser llepacrestes del bàndol del poder per absoluta galvana política. A més, era ecodetot i biopuríssima i consegüentment perseguidora mortal de fumadors. Per altra banda estava exempta de colesterol a les canonades interiors i per les seves característiques mentals era pràcticament segur que es mantenia lliure d’intrusos i obstruccions blennorràgiques a l’aixeta principal. En resum, una arracada, una perla, una maragda polida, un robinet. Com a apunt complementari i curiós cal fer constar que el nom de la noia havia estat compost en la confluència de dues coordenades que havien marcat la seva situació en la geografia social, ja que es deia Margarida en record de l’àvia i Marina per la mare. Per tant, un cop respectat el degut ordre de jerarquies, la consegüent derivació onomàstica resultant era d’una obvietat espaterrant, portentosa i estupenda. Ja se sap que les àvies tiren molt, sobretot quan ja estan dades de baixa. D’altra banda, si bé ens ho mirem no ens estranya gens que hi hagués una clara tendència familiar pastissera perquè vam saber, per n’August, que la Margarina tenia tres germanes, dues d’elles bessones, una de les bessones es deia Fara, a la que deien amorosament Farina, l’altra era la Vanessa i la cridaven, també gentilment, Vainillina, i la tercera, d’estil ultra-americà, treballava en un centre d’ata ioga a Miami, era xamosa i riallera com cap i, sobretot, molt dolça, dolcíssima, i es feia dir Mèlani quan en realitat es deia Melassa.
Afegirem, a mode d’ambientació, un apunt sobre el Panx Foron de Sumana, on la Margarina i en Patou soparen. El lloc havia estat simplement indicat, no pas recomanat, per n’August, per tal com en Patou s’entestà a celebrar la trobada íntima en un lloc de tonalitat forastera i, sobretot, un espai purament vegetarià, puix que coneixia de bona tinta la inflexible militància naturista de la Margarina. El raconet era tan encantador com la gent que el freqüentava, ben arreglat, d’un gust exquisit i d’una espontaneïtat ecosaludable i extremada. Tenia cortinetes i lampadetes de roba estampada amb motius florals i arreu de les parets es podien llegir màximes, pensaments i consells filosòfics escrits en sànscrit, per a tots els qui sabien sànscrit, és clar. En bona lògica era de suposar que aquest llenguatge dels santons no representava cap mena de dificultat per als clients habituals del local, naturalment a excepció d’en Patou. Les tauletes eren paradetes amb tovalletes de lli i exquisits rams de floretes. Hi havia un jardinet amb estany i amb lotus, hi abundaven els raconets amb romaní, sajolida i menta. Dringaven carillons de campanetes zen immersos en un semisilenci espiritualista. Campaven pertot salutífers i medicinals fums d’encensos de països remots. De tant en tant sonava un delectable gong de fusta exòtica i una colla de petits budes tallats en sàndal i col·locats estratègicament somreien amb sa continguda perversió messiànica. Una senyora profusament ornamentada amb pedreries, qui també lluïa unes originals calcomanies de papallones a les galtes, va haver de ser atesa d’urgències quan ja s’ofegava per un atac furient de felicitat positiva i bones vibracions. En fi, semblava talment un centre de meditació zen, on, en ocasions, també es pogués menjar:
-Cuina! Marxin quatre combinats de malai baigan amb salsa jammalemadugu, dos de masala kaddu i croquetes d’algues Batticaloa flamejades! Taula de sis!
-Marxen!
El sopar feia el seu curs. Per no perdre identitat de país, a més dels plats usuals, en Patou havia demanat una simple amanida verda per a dos. Els serviren l’anomenada verda del dragó, que contenia bàsicament enciam i col amb una salsa, i el toc de la casa, la gràcia: un bitxo verd, fresc i endiastrat, tallat a la juliana, que mostrava un excel·lent aspecte i gerdor. L’amanida del dragó fou devorada per ell sense respir ni treva i tan sols olorada per la Margarina, per la qual cosa en Patou es va incendiar. Tot i l’aspecte sanguini que havia adoptat, però, es veié amb cor de resistir amb prou fermesa l’assalt naturista. Aprés, un cop enllestit el kabli txanna de cigrons i abans d’acabar-se les hamburgueses de soja amb gírgoles orientals al pebre de Sri Lanka i llavors de rosella khus khus, per a apagar-se la fogata bucal va engolir tres quarts de litre d’aigua d’un trago i després, ja un poc refrescades boca i gola i idees, i mentre recordava aquell famós cantautor, qui amb certa irresponsabilitat havia afirmat “sin ti no consibo el despertart”, va decidir aplanar el camí tot agafant una mà de la noia amb extremada tendresa. I, de cop sobte, sense encomanar-se a déu ni a la verge, en Patou soltava amarres: “Dormir sol no em ve de gust. Voldries que ens despertéssim plegats? No em responguis desseguida, ja ho faràs en acabat de sopar, la nit és llarga i juvenil”. En copsar una certa estupefacció en el semblant de la Margarina va pensar que seria millor assegurar el tret i va afegir-hi la cirera: “Bé, Margarina, reblarem el clau i...”. A l’instant s’adonava que s’havia ficat, ara ja integralment, de quatre potes al cubell: “El, el clau... volia dir..., ja m’has entès, oi? Bé, doncs... ja..., ja que ho he dit, això del clau... Dona!, tu saps que... primer es va a sopar i si molt convé, si... oi? Tal vegada...”.
L’emmudiment fou mortal, espantós. I l’estocada final d’en Patou fou terminant: “Bé, en resum, t’he de dir que amb mi no tindràs pas cap problema d’embaràs perquè ara mateix sóc un infal·lible, sóc feliçment VASECTOMITZAT i homologat, i he passat tots els controls exigits per la comunitat europea”. “Oh, sorpresa, sorpresa! La vida ens sorprèn i ens pot desconcertar en qualsevol moment i cantonada” –féu, més o menys, la fembra quan va aconseguir recuperar la parla. I no van dir res més fins que ja tocava menjar-se el sooji halva amb panses i ametlles. Ella va picar una pansa, en va menjar mitja i en donà l’altra meitat a en Patou tot ficant-li els dits a la boca (pel·liculera, mentidera, farisea!). En Patou ho va trobar encantador i d’una refinada i extraordinària tècnica de seducció subliminar (saducea!, dona pública!). I com qui no vol la cosa va seguir el fil d’aquella subtil estimulació sensual tot mossegant-li un dit discretament i en silenci alhora que li feia l’ullet i presentava el seu somrís nocturn més acurat. “Perfecte! Ja et tinc al pot” –pensà, tot assaborint d’antuvi l’imminent triomf i rebolcada subsegüent. Prengueren herbes ambigües. Finalment en Patou rebia la resposta anhelada: “Bé, ara que ja hem acabat t’he de dir que m’ho he passat regularment, o sigui que ni gaire bé ni del tot malament, mediocre potser. En fi, que conec mil llocs molt més competents. Per a començar, l’oli que gasten aquests..., home!, de poca intensitat, per a ser més clars, de mala trullada, l’amanida, passable tirant a ordinària i sense imaginació, per això no l’he tastada, els cigrons malcuits i durs com boles de golf, les hamburgueses... què te’n diré?, congelades i insípides, les panses del sooji desnerides, flàccides i xuclades...” “Però, si les panses sempre són flàccides i xuclades!” –es defensà en Patou. “No em portis la contrària, mai! Mai!! No ho suporto. No tolero que ningú, i molt menys un home, em rebati absolutament res! I les herbes -seguí blasmant la Margarina- una decocció espessa, negra com la sutja i amargant més que els disgustos. A part, la conversa... com t’ho diré...?, psè! Ja m’he fet una composició de lloc i de situació. Bonic...?, en el decurs del sopar he decidit que tu no em pots oferir res, senzillament perquè no tens res a oferir-me, que jo no sóc per a tu ni per a ningú de les teves característiques i que, en conseqüència, tu, per a mi, ets un zero a l’esquerra, entesos? En definitiva, un paio zero. Perquè, a mi..., saps?, xato?, a mi, jo, a mi mateixa, a la meva persona present, la dona que sóc, la factoria al servei de la humanitat, l’ésser espiritual que habita en mi i amb la funció sagrada que se m’ha encomanat des de les altures, m’agradarà, voldré..., millor dit, EXIGIRÉ sis fills, com a mínim i els pariré dins de l’aigua tèbia amb pètals de roses del Mar Mort. Ve-t’ho aquí, milhomes”.
Aleshores en Patou, ja del tot desenganyat de la Margarina i del sexe margarínic en general i assaltat per l’immens dolor de la nova pèrdua, tot d’una esdevingué desafiant, agressiu, desproporcionadament sortit de fogó i clavà un cop de puny bestial a la taula, acció per la qual saltava tot el parament fins assolir la làmpada de roba, i els coberts, rebotuts enmig del semisilenci espiritual i la sentor dels encensos de la passió de Jerusalem, armaren un espectacle fastuós, com de focs artificials amb una dringadissa eixordadora. Aleshores en Patou mirà el personal i els comensals, tragué la petaca de tabac d’enrotllar, que s’havia amagat a la butxaca de la camisa amb l’esperança que la Margarina no se n’adonés mai de la vida, i, en un tres i no res i amb molta traça, féu dos malaguanyats cigarrets davant de tothom per a provocar-los les ires i les hilaritats amb tota la mala sang que li inspiraven els puríssims. Després se’ls posà a la boca, ambdós alhora, i els mastegà furientment i ostentosa, sense pietat, al temps que amb la boca plena de tabac, quan ja li començava a suquejar per les comissures dels llavis, deia: “Jo mastego tabac, jo mastego tabac! I què? Algú té cap problema espiritual o paranoic perquè jo vulgui mastegar el meu tabac?, el que he comprat amb els meus diners?! N’heu de fotre res del tabac que jo he pagat? Hi ha algun argument a presentar si em dóna la santíssima gana i em passa pels pebrots de menjar-me el meu propi tabac?, eh?!” Tothom quedava paralitzat. “A casa vostra no mengeu salsitxes de porc i menuts de pollastre i bavegeu amb el cervell dels conills, vosaltres?, colla d'hipòcrites? I no us fa vergonya anar de naturistes i mirar-me d’aquesta manera, badocs del cul?” En l’entretant, la noia ja havia clavat un cop de porta infernal i un cambrer s’apressava a abordar el desaprofitat Modest Patou i Bellini.
El van fer fora del local gairebé a cops d’escombra, segons llei mediocràtica (democràcia mediocre) aprovada al parlament pels absents en majoria i garantida per les faccions justicieres i imparcials -fatto d’arme, com diria ell-, per: intent fallit de fumar amb apologia criminal, terrorisme i costums d’evidents depravació i innoblesa.