TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

diumenge, 2 de novembre de 2008

EN SUNYER

(de SANT PARRAC DE LA MUNTADA)
En opinió d’en Modest Patou i Bellini, en Sunyer era un capdesetmanista saberut i presumptuós. A la seva qualitat de setciències afegia un cabell blanc, curt i punxegut, que li donava un aire pallassívol de poca seriositat, com aquell bufó de la faràndula, el verd, conegut també pel seu cognom de serp constrenyedora propietat d’una senyora –qui es vulgui entretenir un minut a examinar aquesta mena de palimpsest que ho faci- i per la seva actitud de botifler, altament traïdor i perillós envers el país que li dóna aire per a respirar –això ja és més entenedor, oi?-. A més a més, en Sunyer es balancejava d’una manera alarmant, ara cap a un cantó ara cap a l’altre, degut a posseir unes cames d’un esprimatxat espantós, proveïdes de genolls contrastats, boteruts i desproporcionadament molsuts. Ses cametes es corbaven com la fusta d’un arc a punt de petar, segons ell carregava el pes del cos, a dreta o a esquerra, raó per la qual era un home políticament inconcret, de palesa ambigüitat i, d’altra banda, inesbrinable. Bo i sabent que fins i tot respirar és fer política, i pretendre no ser un ésser polític és fer política favorable al poder, perquè el poder viu dels al·lucinats i dels ciutadans del món que el propicien, en Sunyer, amb prou penques, es feia dir apolític perquè queda força interessant i inintel·ligible a les oïdes dels carlins. Ell i en Modest Patou i Bellini mantes vegades havien discutit fins al fart de qualsevol cosa que no fos gaire transcendental, i sempre abans de dinar perquè el dinar era sagrat i prioritari per a en Sunyer. A més, per què amagar-ho?, el dinar dels diumenges era el motiu principal de l’estada a Sant Parrac de la Muntada, d’en Sunyer i de la totalitat de pixapins i capdesetmanistes, a costa dels xais i dels porcs, per descomptat. Com és normal, i normal vol dir ajustat al patró de conducta general –no res més-, és a dir, més pervers que virtuós, ells dos no s’havien posat d’acord ni una sola vegada, en res, jamai! Per acabar-ho d’adobar en Sunyer enllestia les discussions tot dient: “Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. Tal frase composta de cloenda i acomiadament implícits feia sortir d’olla en Modest Patou i Bellini, qui solia anar a dinar de males i acostumava a emportar-se, de premi, una digestió àcida i pèssima. “És que no m’escarmentaré mai de discutir amb aquest eriçó albí, xava i camaprim? –es lamentava-. No em dóna la gana que tingui raó. I sempre en té, vatualorgue!! Però alguna vegada patinarà i podré dinar de gust, suposo”. En acabat de discutir, en Sunyer solia convidar en Modest Patou i Bellini a menjar unes avellanes i a fer un traguet moderat de vi ranci de can Clapat, i tot seguit, de la mateixa manera que els carlins havien anat a missa d’onze, i amb idèntica devoció, en Sunyer entrava a casa a oficiar la santa costellada dominical. Cal entendre que la vida a Sant Parrac de la Muntada no era res de particular, més o menys com a tots els pobles de moda, però sense moda ni activitats nocturnes de carrer i sense esports d’hivern ni d’estiu ni de res, és a dir, el quemaco i el pixapins “per se” i el xava en el seu estat més pur i virginal. Amb la finalitat de complaure tals individus, des de divendres vespre fins diumenge a les sis de la tarda l’ajuntament encenia unes faroles, d’un groc esmorteït, que dotaven el carrer de l’oportuna tristor existencial requerida per Sant Parrac de la Muntada i envigorida gràcies a la vacuïtat desmesurada de tals visitants. D’altra banda, diumenge al vespre Sant Parrac de la Muntada s’havia desinflat i tot havia retornat al seu règim campestre hipocondríac per tal com durant la setmana els carlins emprarien la seva compacta solitud en contemplar sense esperança com les bardisses, centímetre a centímetre, anaven guanyant terreny i amenaçaven de colgar tot el poble.
Tots sabem que, a part del pensament i la llum, allò més veloç i efectiu és l’autopista. Així que diumenge, havent dinat i un cop feta la sobretaula i la migdiada, tot pixapins, quemaco o xava de preu se submergia dolçament i resignada en les esperades processons de l’asfalt, en la quietud i l’assossec de les quals es trobaven amb els col·legues de la costa o els de l’esquí, segons la temporada. Per consegüent, allí mateix, des del cotxe i si feia bo, abaixaven les finestretes i, aturats en la mòrbida pau del camí, mentre esperaven que la caravana arrenqués, es convidaven a uns cigarrets o a unes olives farcides. Emperò, posats a treure avantatge de les situacions conjunturals i com que els cotxes un cop ben assentats en el repòs dominical de les carreteres eren força estimulants i afrodisíacs, i més aleshores que els feien tan ben acabats, alguns eixerits, els que hi duien la xeixa adequada, pensaven: com que tinc el blat al sac, no hi deixo criar rovell, hi vaig i el lligo ben lligat, i enlloc de convidar a olives el veí preferien convidar la parenta a una refocil·lació libidinosa i així aprofitar el temps d’una manera més prosaica i tan, o més, plaent com menjar olives. Quants infants, si no, pertanyents a la generació de les videoconsoles no foren fills de l’autopista. Així, doncs, amb aquest ritme emprenedor i dinàmic, el país, inclòs i, per descomptat, Sant Parrac de la Muntada, avançaven cap a un futur cert, calculat i indefugible.
“Sóc un elefant. Sóc un elefant autèntic i intel·ligent, els més gran dels elefants intel·ligents i autèntics. Vaja!, si ho sabré jo” –afirmà en Sunyer tot gratant-se el mentó. La barba, des de divendres sense afaitar, li va fer un zic-zic engrescador, sensual diríem. En Modest Patou i Bellini quedà glaçat. Què diu? -pensà. “Amic Patou...? -féu en Sunyer amb entonació solemne-, avui estic generós, em sento ple, fructuós i ubèrrim”. “Està bé. Me n’alegro. I què més?” –preguntava al seu torn en Modest Patou i Bellini. “Com?, que què més?! Què més!, què més! Doncs que estic ben assentat en la terra i he trobat el meu lloc en el món. Ve-t’ho aquí”. “En el món? En quin món? En Sant Parrac de la Muntada?” –interpel·lava, impertinent, en Modest Patou i Bellini. “I on, si no? Naturalment que el meu món és Sant Parrac de la Muntada, Patou. Precisament perquè he pres la decisió més important de la meva vida en respecte de Sant Parrac de la Muntada”. “Està bé. Una teoria interessant”. “Molt més que interessant. La meva situació és perfecta! Sóc un fastuós elefant, i en el dia d’avui t’ho puc ben assegurar”. “I en quina gàbia haurem de tancar-te?, si no és preguntar massa i no t’ofèn l’acudit fàcil?” –befejava en Modest Patou i Bellini. “L’acudit fàcil m’ofèn profundament. I la gàbia és aquí. Contempla-la”. Mirà al seu voltant, va aspirar profundament aquell aire densament empurinat i va estendre els braços cap al cel en agraïment al senyor (el senyor del dòmino, segurament). “És... és..., la gàbia és... Sant Parrac de la Muntada! –prosseguia entusiasmat-. Sóc un majestuós elefant feliç”. “D’això..., Sunyer, perdona la meva ignorància, però no ho acabo de... ja m’entens”. “Les coses són com són, compare, i no de cap mane...”. En Modest Patou i Bellini tallà en sec l’odiada frase: “Prego a lei!! No segueixis per aquest camí, que m’emprenyo! De fet, només em quedava un detall sense importància per a esbrinar, no res de l’altre món ni de cap interès especial, no et pensis, tan sols una petita espurna de curiositat que conreo pel que fa a l’elefant que, evidentment, ets, ja que es veuen a la llegua les teves característiques elefantines, Sunyer”. En Sunyer en un descuit imperdonable es mirà les cametes i ambdues mirades convergiren en aquells singulars apèndixs gairebé sempre a punt de rompre’s amb estrèpit de canya. “I sobretot, Sunyer –va afegir en Modest Patou i Bellini-, et veig força elefant per aquestes cames que em tragines. Vaja!, qui en podria tenir cap dubte? I, dic jo... d’això, noi... l’elefant..., l’elefant, l’elefant?! L’elefant, què?!” “He vingut a morir, Patou”. “Fantàstic! –exclamà en Modest Patou i Bellini-. És just el que volia sentir per a esbravar els dubtes que m’assalten per culpa d’una passió intemperant que no puc acabar de dominar. Fet i fet, has vingut a morir..., és extraordinari, rodó i perfet, és el recolliment després de la feina feta. El geni troba la darrera senda i es lliura al seu destí final! El guerrer troba la pau. Bravíssimo, spléndido! I... Sunyer, l’esdeveniment quan serà?” En Sunyer se’l mirà amb disgust mentre, sense ajupir-se, es feia saltar una xancleta i amb el dit gros del mateix peu es gratava directament el peroné de la cama contrària. Els pantalons, curts fins al genoll, model safari de sabana africana com els de n’Estiuart Grànger de Les Mines del Rei Salomó, però amb uns camals desproporcionadament amples, a més de contrastar amb l’esperpent de les seves cames sense panxells, li bellugaven al ritme frenètic de la fregada com unes cortines de setí. A més, semblava sentir-hi una gran fruïció. “Va, Sunyer, respon-me. És que t’has quedat mut? Penses morir-te per la festa major?, o ja en parlarem?” “No m’agrada el to que gastes, Patou, no m’agrada gens”. En Modest Patou i Bellini cregué, per un cop, haver-lo dominat i que ja el tenia al pot. Aleshores en Sunyer va seure al pedrís de davant de casa seva amb el cap cot i va caure en un silenci profund i pensarós. Semblava abatut, cansat, sense forces per a discutir més. Fins que: “Tinc gana” –va dir secament. Tal vegada passava gana de coneixements i d’una certa espiritualitat i estava a punt de rendir-se i retre el just homenatge que en Modest Patou i Bellini bé es mereixia per la seva audàcia i perícia dialèctica. “Sos boludo, viejo” –amollà en Modest Patou i Bellini, desanimat. “Mariloli! –cridà en Sunyer-. Què?, ja has parat taula?” En Modest Patou i Bellini encara esperava una resposta. “La Mariloli –va dir en Sunyer en veu baixa- fa unes costelles amb guarnició de fesols que hi canten serafins. I... d’això que dèiem... de l’elefant, vols saber-ho?” “No m’importaria. Si és que...”. “Sí senyor –atallà en Sunyer-. Sóc un perfecte elefant, un elefant satisfet i ufanós perquè he decidit que aquest és el meu terròs, el meu poble, ells són la meva gent i tot plegat és la meva raó de seguir a la bretxa i lluitar i per això mateix vindré promptament a morir en aquest CEMENTIRI D’ELEFANTS –i rematà la feina-: Les coses són com són, compare, i no de cap manera més. Vaja!, si ho sabré jo”. I sense deixar cap possibilitat de reacció a en Modest Patou i Bellini va entrar a la casa i en va sortir amb el platet i la bóta de vi: “Té, Patou, menja les avellanes que et pertoquen i fes el traguet, que jo ja vaig a dinar. Au!”
Aquell diumenge en Modest Patou i Bellini patia novament ardències estomacals.