i oblidem greument que la flor boscana,
com les llunes o el llop o les pluges,
dansen al so del tam.
Oblidem que el tam balla al so del tam,
la pluja al so de la pluja,
i són fills de la dansa
el llop i la lluna.
Avesats a plorar i a renéixer,
conscients del pes de tot,
podríem riure pels dies senzills,
com riu el jonc.
Podríem, lluny d’alirets de corb,
arborar les mirades i elevar el vol.
Ocorren els camins nostres, en canvi,
quan se’ns marceixen les paraules.
Mes, de part meva: un remoreig de violetes,
alè recollit i tota una vida.
Tu, al meu costat i a la meva hora,
presta’m sols l’arracada
(aquell regal de la nit),
la sargantana argentada,
que, en madura calma
a tu retornarà, de part meva,
per dormir-te a la butxaca
i cenyir-te la cintura.
De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi només un dels teus cabells.