déu...

Havia après a tocar un instrument.
Vingué déu i em tallà els dits.
I vaig estimar sense dits.
Vingué déu i, en la seva infinita misericòrdia, 
matà el meu ésser estimat.


No li ho perdonaré mai.

I així, seguim rastrejant les memòries
i oblidem greument que la flor boscana,
com les llunes o el llop o les pluges,
dansen al so del tam.
Oblidem que el tam balla al so del tam,
la pluja al so de la pluja,
i són fills de la dansa
el llop i la lluna.


Avesats a plorar i a renéixer,
conscients del pes de tot,
podríem riure pels dies senzills, 
com riu el jonc.
Podríem, lluny d’alirets de corb,
arborar les mirades i elevar el vol.
Ocorren els camins nostres, en canvi,
quan se’ns marceixen les paraules.


Mes, de part meva: un remoreig de violetes,
alè recollit i tota una vida.
Tu, al meu costat i a la meva hora,
presta’m sols l’arracada 
(aquell regal de la nit), 
la sargantana argentada,
que, en madura calma
a tu retornarà, de part meva,
per dormir-te a la butxaca
i cenyir-te la cintura.

De part meva un remoreig de violetes
i m’envolaré lleument.
Sabràs, per un bes de sargantana,
quant valuós és per a mi només un dels teus cabells.