TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dimarts, 4 de novembre de 2008

LA CASA DE LES FIGUES

“Tots plegats som com llebres i qui l’ha segat que el bati i abans d’esmorzar garbellem l’aigua i qui en fa un cove en fa un cistell i ja et conec, que tu has menjat a set hostals i begut a deu tavernes”. Modismes com ara aquests omplien sovint el saló d’estar de la Casa de les Figues, situada a la platja, encarada de ple a la Badia de les Nanses i propietat del cavaller Primael.
De jove, el cavaller Primael s’havia dedicat a col·locar totxanes a la platja per a bastir una mena de fortalesa, enamorar italianes boniques i pintar. Per cert, ambdues feines, aquestes darreres, amb exquisit estil i prestigi internacional. I ara, un cop ben madur, encara seguia dibuixant, gairebé en blanc i negre, cavalls, rinoceronts i noies desprotegides. Contràriament, el cavaller Megist, nom que ve del grec Megístes, que vol dir el més gran, en canvi, era venedor de pinso per a engreix de l’aviram i de la seva dona, alhora cultivava blat de moro i en feia farina sense jaumets, amb voluntat ecològica i amb fe. En oposició a Megist i els altres, el cavaller Grau feia de fuster amb molta grapa i, com és natural, entenia d’ascons pollats i de les talles antiguíssimes dels druides bretons, també de les talles i les fembres gal·leses i normandes. Per altra banda, antagònic a tot plegat i enemic mortal d’aquesta mena de ciutadans del món políticament vagues, altrament anomenats progressistes, el cavaller Guinovart escoltava les converses amb molta atenció i s’hi fixava i aprenia, i en hores ombrívoles estudiava una llengua, no se sap ben bé quina, però, a jutjar per com se li anaven posant els ulls d’oblics, possiblement estudiava el mandarí. Tampoc no se sap quin modus vivendi el sustentava. Per cert, Guinovart és Winihard, l’amic fort. A part, i en total desacord vers el grup i allò que els seus components podien tenir de civilitzats occidentals, el cavaller Macabeu regentava una carnisseria inhumana en aquella plaça del poblet veí, la plaça que té la creu dels templers collada a la façana de l’ajuntament, aquella creu amb vistoses volutes i rínxols metàl·lics perillosos, sí!, l’ajuntament dels finestrals grans envidriats! Bé. Allí, sense compassió, assassinava els xais a punyal. Macabeu assistia a la tertúlia en una moto de cinquanta centímetres cúbics que no petava gaire bé de motor, però, com és normal, belava de por, tristor i dissort. I finalment, lluny de tots els altres i absolutament fora de to i de tot pronòstic creïble, el cavaller n’Hug de Castellar tirava de beta mig de l’estat de l’altiplà i mig de la seva dona moscovita, aquesta noia bencossada d’ulls d’un blau oceànic que tots hem vist més d’una vegada quan va a comprar el peix o per carnestoltes, quan calça les disfresses a la mainada de l’escola. De manera que amb aquest coneixement de causa hom pot concloure que tals cavallers marxaven força ben avinguts.
No jugaven pas a la botifarra, però. La vocació principal de què disposaven per anar passant per la vida d’una manera més o menys inexorable era la de discutidors. A aquesta fi, es reunien un cop per setmana per a polemitzar sobre política artística. De manera que cadascun d’ells era president del seu propi partit artístic i, sobretot, exercia l’oposició amb gran eficàcia. Allò que més els honorava era que no feien campanyes electorals ni es gastaven un mal duro ni tampoc cobraven un mal duro per aquests serveis mutus.
Per altra banda, els habitants del petit llogarret marítim abocat a la Badia de les Nanses, qui, no ho hem pas d’amagar, eren molt poca colla ja que tots els joves havien emigrat i vivien a la discoteca comarcal, coneixien perfectament les trobades artístiques que se celebraven a la casa. El grup de debat, els membres del qual projectaven de muntar una fundació a la Casa de les Figues, tal volta amb capital de l’ajuntament dels Sants Pescadors, així es deia el poble, gaudia d’un títol bastant concret i aparatós: “Tertúlia dels Dijous Plasticoliterariartística de la Casa de les Figues”.
Bé. Primael és un nom bretó del segle IV i que probablement significa el primer elegit. Les nits de trobada, en Primael esperava els companys assegut tranquil·lament en aquest ascó que tots hem vist i tenim present, el de fusta corcada, on hi ha la famosa inscripció del druida Drisdan. I tant!, aquell fosc, aquell que té unes talles misterioses en el respatller. Entesos? Això..., doncs aquest mateix. Per cert, segons diuen, com que l’ascó data dels temps artúrics, és molt possible que hagués pertangut a algun home fort de Camelot. De fet, es diu que hi ha certes possibilitats que hagués estat propietat de Lancelot de l’Estany, però no se’n pot pas fer cabal, segur que és una mentideta pietosa per a imprimir categoria a l’ascó i al poble de Banyoles. A més, aquestes solen ser les badomeries que modelen la llegenda. Bé, sigui com sigui, és per això que l’ascó està tan corcat i menjat dels banyarriquers, i, malgrat el corc, tots hem pogut comprovar que suporta prou bé el pas repugnant del temps.
En fi..., tot conversant amistosament, anaren arribant en Guinovart, en Grau i n’Hug de Castellar, endemés, assistents infal·libles a les reunions de la Casa de les Figues. Al campanar gairebé tocaven les deu del vespre. Estarien ja a un tomb de dau en Megist i en Macabeu. Potser portarien un altre personatge, ja que el costum era de convidar algun conegut per a participar, discutir, i, si era del cas, pugnar apassionadament per a obtenir un bon tros de la raó en el tema que es plantejava cada setmana, sempre el mateix i amb aquest enunciat invariable de sortida: “Qui fa ensaïmades, és artista?” I és que la raó és un bon pastís i cada un dels enraonadors en cerca sempre, resolut, el seu tall. Altrament, i sense estavellar-se el cervell per la tallada corresponent de raó, les reunions, els debats i les deliberacions no tindrien cap mena de sentit, ni pràctic ni romàntic.
Per aquí em fan esment que sembla ser que no hi havia dones.
-Com dius...? Que... per què no hi havia dones? Ah!, vés a saber, tu. Potser perquè ells es creien britànics, o perquè les dones en aparença són criatures de decisions aleatòries. Vés a saber-ho, tu! No pas jo... Que no? No ho saps? Ah!, jo tampoc. No em distreguis més.

Desseguida, el debat solia derivar per verals que no eren pas ensaïmades i, després d’una nit de mentir més que el diari, l’esdeveniment acabava en un ja us ho fareu, total, definitiu, compartit i unànime, conclusió que, generalment a l’alba, conformava el comiat d’habitud i satisfeia tothom en gran manera. Val a dir que, en acabat, cadascú tornava a ca seva amb les mateixes idees inicials, però summament refermades i, és clar, molt més sòlides, gràcies al contrast experimentat amb els companys tertulians. Perquè és, fet i fet, una llei universal que sense els oposats no existeix res, que la llum sense la fosca és sols una il·lusió, l’esquerra sense la dreta una utopia impossible, i així... Fins al punt que, a la fi, tots havien fruït del seu tall de raó absoluta i confitada. I devem saber també (qui no ho sap...?) que no hi ha res més gratificant que regressar al campament quan la dona dorm com una santa Àgata, nom tremend, aquest, que ve del grec agathós, que vol dir bo, és a dir, bona dona, regressar, dèiem, al costat de la dona endormida, amb els convenciments més reforçats que mai i amb la seguretat d’haver abatut un cop més l’enemic. De manera que, si tenim present que aquell jo, o ego, dels tertulians, és a dir, aquest element que té consciència de si mateix i de la seva relació amb el medi (generalment mala consciència, però), quedava sòlidament reforçat per la percepció subjectiva, doncs podem afirmar, sense por d’errar ni un pèl, que aquella tertúlia, entre les tertúlies que es munten i es desmunten, assolia els seus objectius a la perfecció. I, com que ja feia uns deu anys que setmanalment es reunien, podem també imaginar, de bo de veres, les paperines que havien arribat a abraçar a base de l’armanyac gascó, de gran qualitat, provinent de la petita bodega del cavaller Primael, generós i bon amfitrió, tot sigui dit, i podem assegurar com estaven d’endurides i assentades, més aviat encriptades, les idees d’aquells camarades de debat i discrepància de la tertúlia dels dijous.
Bé, es reuniren. Aquella vegada, però, estranyament no hi havia assistit cap convidat. Era gairebé segur que els pobletans s’havien assabentat d’allò, d’aquella excentricitat insòlita del darrer convidat. I és que, no feia pas gaire, un pobletà, maldestre en el discurs, havia sortit malparat de la Casa de les Figues perquè la seva posició política i plasticoliterariartística, que en un debat de preu cal que sigui del tot irreconciliable i bel·ligerant, havia estat gairebé a punt de coincidir amb l’opinió d’un dels cavallers. Es tractava concretament del cavaller Grau, nom germànic, aquest, que vol dir el qui governa per la llança. I, evidentment, tal conjuntura d’entesa era inestable i representava una permissió massa negligent i temerària. Perquè, si fa no fa, i amb l’aprovació d’en Grau, l’home havia gosat dir: “En la dictadura, si t’empresonen per qüestions polítiques tens sempre la societat de la teva banda, fent barrila, protestant, fins i tot jugant-s’hi la pell, corrent com llebres davant de la policia i cridant: heroi!, heroi!, llibertat!, gora la llibertat!, fora el tirà! En canvi, si, justament per la mateixa causa, t’empresonen en democràcia, tots baladregen com malfardats: terrorista!, assassí!, criminal!, crucifiqueu-lo!”
I l’havien fet fora, pobre convidat!
Havent esperat, doncs, dues hores i escaig, i en veure que la nit seria molt negra i llarga i freda i que ja no arribaria cap invitat a la tertúlia, els enraonadors se sentiren profundament abandonats. Aleshores, en Grau, presa d’una angoixa absoluta i lògica i amb un sentiment irrefrenable de culpabilitat, sentencià allò altre: “Sabeu què us dic?, doncs que gener sec i abril mullat, molta de palla i poc de blat”. “Això és com el darrer mot del credo” -li respongué, talment amb els reflexos d’un gat, i un pèl molest, en Guinovart. I: “Refot! Aquest paio, d’un pet en fa cent esquerdes” -rematava n’Hug de Castellar, per a fer costat a Guinovart, ja que, fet i fet, eren veïns i les seves dones s’odiaven. “Bé, jo us dic que les coses són com són, i així, suposo, que deuen ser” -assegurà finalment en Megist per tal de mirar de treure ferro a la nova disputa que indefectiblement s’estava congriant i que, amb franquesa, pintava molt malament. A l’instant sonà un silenci de cementiri cristià que durà ben bé uns cinc minuts, temps que es féu etern per a tots els contertulians, d’altra banda molt sensibles als canvis de rumb i a les vel·leïtats de la política. Durant els quals cinc minuts les oïdes els xiularen i el nerviosisme aflorà a les seves cares, ja sanguínies de per si, donant-los un matís d’un roig rabiós als pòmuls i més avall, a les galtes. I és que la hilaritat s’havia ensenyorit de tots i cada un d’ells i les cames els feien tremolins. En el fons, percebien secretament que l’enigma críptic que amagava l’ascó corcat, celat gelosament pels druides bretons durant setze segles, estava a punt de ser desflorat. Aleshores, el cavaller Macabeu, el nom del qual ve de Maqqaba i vol dir martell, rematà la feina amb aquesta sentència memorable: “Ens empaiten, ja ho sabem, però, en veritat, el que ens passa és que tenim un mal de ventre del cagar d’altri”. “Prou! -cridà indignat, Primael-. M’emprenya! Veig que tens raó i m’emprenya! M'emprenya que tinguis raó. De tant com ens empaiten haurem de marxar nedant”. Tots se’l miraren, estupefactes. Es pensaren que Primael els volia fer fora de la Casa de les Figues i els volia llançar, embarcats, a la badia, ja que en aquelles hores de la matinada la marea hauria pujat de nivell i no hi hauria pas manera de marxar si no era en un bot. “No cardem! Deixa’ns quedar fins demà com les altres vegades, cony!, Primael. Que no veus que ara els cotxes suren i se’ns han desordenat?” -sol·licità en Grau. Primael, després d’una pausa prou allongada, digué: “Feu el que us sembli just. Jo, per la meva part, me’n vaig a Itàlia”. “Tu no hi toques -li replicà Macabeu-. Te’n vols anar a Itàlia?, de nit?, i amb aquesta marea? I si t’agafa un mal xaloc i t’encasta de tornada contra les penyes? Què? Tu estàs sonat, bufó. Prendrem mal. Us dic que prendrem mal”. I, després d’una pausa breu, hi afegí: “Saps què? No cal que patim més, ja et deixo la moto”. “No. Hi vaig nedant” -contestà, lacònic, Primael.
I aleshores el cavaller Primael va sortir a la badia, es va descalçar, es va submergir tranquil·lament i se’n va anar, a braça, xano-xano cap a llevant.