Alguna gota de fe
s’escola pels solcs de l’ànima.
De l’altra banda del meu blues
la veu, encara fina,
malgrat nafres antigues,
perfecta, acordada.
A l’altra banda del meu blues
es retroben les ferides amb les cures
i els amics,
i els cabells de mantellina.
Tal vegada pressentíem
un pas silenciós, una arribada?
O jo, per ventura,
en altre temps apàtrida d’amor absolut,
fidel monarca de solitud,
com rei d’enlloc, que sóc, t’endevinava:
presència, fe, campana... so,
blues, gota, nafra,
llum, espina, abissal.
Laberint de cabells. Qui ho sap?
Jo, jo ho sé.
Jo, jo ho sé.
Els cabells meus esbarriats sobre el teu nom?
Potser... En els teus llavis...? Tal vegada.
O els dits que em ressonen
i et recorden ja viscuda,
continuada, amant, immemorial.
Et diré, doncs,
que et llegeixo els ulls des de l’esquerda,
fins al final i a poc a poc
perquè els meus tinc ja esquerdats
i la llengua esmolada
de tant de blues!, de tanta fe!, de tantes guerres!, sons, arpes!
de més solitud,
de tants forats.
Dec de ser un no-res
al centre mateix del cercle estúpid,
d’aquest vell astrolabi-guitarra
llosc, metàl•lic,
i obtús!,
que ja no mesura els astres
ni la distància ni el pes.
Així, mentre la fe se m’escola pels solcs de l’ànima,
què hi faig, a l’altra banda?,
al centre sòlid, sòrdid... del meu blues?
Ah! No hi dec fer res..!
1 comentari:
El teu blues és la teva illa, on hi trobes el refugi d'aquests mals mundans que tantes nafres has hagut de patir, però allà on tu et refugies tampoc no hi trobes l'aixoplug, és un no trobar-se mai.............la melanconia...........
Publica un comentari a l'entrada