TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dissabte, 5 de desembre del 2009

Més que una altra cosa, a mà oberta sé estimar i
andarejar pels teulats.
Però em rasa el temps i els cabells ja se m’agrisen,
i em fan balma els ulls plorosos, la veu fina,
m’escorcollo, em raspo l’ànima.
No hi ha res. Els gossos miren.



M’he vist boig d’amor-cavall sense genet
a les dotze, quan els rellotges esqueixen el seny
com estilets en vertical.
A les dotze les partides.
Al llindar de les dotze, la nit d’agost inacabada
i d’un sol cop, d’una punyada, un burxanc arrissa l’aire.
I l'escac és puntual, i les befes es fan sòlides a les dotze de l’estiu
i ens abrusen les pells a les dotze d’unes nits
sense esperança. I tu trucaves. Les dotze en punt.



Ja ho veus, foraviat dels camins no sóc pas moderat,
com no puc amagar-me de no escoltar raons.
I no em faig preguntes, perquè, més que una altra cosa,
a mà oberta sé estimar.
Suporto el teu buit en els concs que tinc a casa
i el món se’m capgira, i tot és fum,
i es capgiren les algues,
i se’m rebenten les mans en tocar-les.
Guardo el teu alè dins d’un calaix
i torno a la feina.
No em resten cruïlles.
No puc triar.
(de "A L'ÚLTIM MOLLÓ DEL BOSC")

1 comentari:

Júlia RibaRoja ha dit...

Un amor perdut és un món perdut..........!