TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

diumenge, 17 de maig del 2009

NO HI HAVIA NINGÚ... (Anticonte molt breu)

El primer correu electrònic era per a la Verònica. En Miquel havia escrit: “Entre tots els verbs, el verb ignorar és el que més aviat trasmuda en paràlisi”. I havia donat l’ordre: ordinador, envia’l a Vero@punt.com. L’endemà, com cada dia, després d’esmorzar, engegava de nou l’ordinador i obria el correu. Res, ni una ànima. Va escriure: “Penso que a part de la feblesa i la por, al poder, li cal la ignorància del poble. El poder es basa en principis de dominació en diferents graus, president, dictador, amo, guru, psiquiatre. L’autoritat no és guanyada per qui la reté sinó que és atorgada per qui passa por”. Adreça: Fidel@punt.com. Ordinador, envia’l. El dia següent: “És la conspiració perfecta. Un poder invisible que us engrapa i us tenalla. En realitat és la més gran i subtil de les dictadures. Els artífexs de tal calamitat ho tenen tot controlat i previst. Es tracta del pla universal”. Adreça: Joan@punt.com. Ordinador, endavant. L’altre: “Tot el vostre viure és absolutament grotesc. Vosaltres sou esclaus, sou cucs”. Per a: Andreu@punt.com. Ordinador, envia’l. I l’altre: “Com més bon sou, més sofà, més colla sou i més cretins en nòmina. La ignorància és el camí de la comoditat, aquesta és, doncs, la ruta perfecta per a evadir responsabilitats”. Josep@punt.com. Ordinador, va! I l’altre: “Es deleguen els deures propis en altres individus. Si erren, per a ells va el pollastre i el despropòsit queda justificat”. Júlia@punt.com. Ordinador, endavant. I més: “La humanitat ve traginant des del seu origen mateix una llavor defectuosa”. Per a Ramon@punt.com. Ordinador, envia’l. I un dia més: “Tots plegats esteu malalts. Però ja veig que no enteneu de subtileses”. Eulàlia@punt.com. Ordinador, en marxa! I encara més: “Hi ha altres objectius que no siguin la perpetuació ad absurdum de l’epidèmia homo sapiens. Rectifico l’accepció epidèmia, volia dir pandèmia”. Ernestina@punt.com. Ordinador, envia’l. Encara: “Sóc d’una secta, la meva, i segurament per a tu sóc perillós”. Jofre@punt.com. Ordinador, espavila’t! I, per si fos poc: “Poble, absort en la contemplació dels èxits, en l’adoració de l’inútil, penjat de la figuera i de la petulància, quines brides i quin jou! Quina reunió de conspiradors! Quin pandemònium!”. Antoni@punt.com. Ordinador, llustre!, que és per avui! I ell, tossut: “Els mecanismes psíquics, ara per ara uns perfectes desconeguts, ens portaran a topar amb la nostra pròpia llum o amb la nostra vergonya, ens encararan i ens convidaran a la reflexió”. I amb la recomanació: escampa’l arreu, el va enviar, de cop i en un camp ocult, a les quatre-centes dotze adreces de clients, parents i amics que hi havia a l’apartat de contactes del seu correu electrònic.
No havia rebut ni una sola resposta durant els quatre-cents dotze dies que passà des del missatge que havia enviat a la Verònica. A la fi, li arribà el primer de tota la pila de correus que ell esperava rebre en breu. L’obrí amb una tremolor, una frisança indescriptible. Deia: “No s’hi esforci, a l’altre costat, no hi ha ningú. Sempre al seu servei, jo, l’ordinador”.

De fet, no estàvem descrivint les margarides d’estiu, ni el cos ni el color ni la llàgrima del vi de missa, ni el tràfec de les abelles quan remenen mels de milflors, més aviat ens adonàvem que si el cap se’ns embulla tendim a beneir les barricades. En fi... ara que volíem provar de fer literatura senzilla d’entreteniment. Quin greu ens sabrà, quan sigui l’hora, d’haver d’invocar els arbres per a cantar-los les absoltes, i descriure un riu per a dedicar-li l’últim rèquiem, quin greu per les valls quan els hàgim de compondre l’epitafi, quin greu la marmota i el mussol, l’alzina, la guilla, quina llàstima de prats i ratolins, quin desastre i quina enrabiada! Però..., quin goig sentim, ara, per l’alliberació definitiva d’en Miquel!

Per cert, a la seva pròpia incineració només havia assistit ell , naturalment!, ah!, i dos funcionaris.

2 comentaris:

Maria ha dit...

...“Els mecanismes psíquics, ara per ara uns perfectes desconeguts, ens portaran a topar amb la nostra pròpia llum o amb la nostra vergonya, ens encararan i ens convidaran a la reflexió”...


Perfeito!

Abraço muito terno e amigo

Bia

Júlia RibaRoja ha dit...

Què trist és sentir-se tant sol quan estàs envoltat de tot i de tots. Els altres suren al teu voltant, anant i venint, passant com si res, és en và que ho intentis, et miren, però no et veuen ni et senten, ets com una illa enmig de l'oceà humà............què trist......