TREBALLAR? Sí, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

divendres, 23 de gener de 2009

DIA DE FESTA

(A la Gordi, encara viva, i en memòria de l’Antonyitu, la Xarni i la Fumeta, absents per mort, tots ells conilles i conill, estimats)

Molt sovint, dins la gàbia de l’estable i per un vague lapse de temps, ell havia pogut observar el mateix fil de llum, recte, exacte i rotund, que llepava la fusta un poc corcada i un molt empolsinada i il·luminava les teranyines d’un carro que dormia la seva pròpia penombra i oblit, perquè l’amo, de feia uns anys, ja tenia tractor. Tal raig lluminós era una manifestació inqüestionable del Diàfan, aquell Ésser totpoderós venerat arreu a qui els versats anomenen déu i qui, sens cap mena de dubte, vetllava per la salut i benestar de tots els germans conills entaforats a la gàbia. Ara, però, tot d’una havien estat traslladats i, malgrat que romanien certament premuts, el lloc nou, de bona fusta i filat de galliner sense rovell, era ventilat i tebi, i s’estaven, ben acotxats, sobre una molla de palla neta, i tot i que es clavaven empentes i cops amb les anques i gairebé s’apilaven l’un damunt de l’altre, es servaven el degut respecte, i cap dels germans no sofria angoixa ni mals significatius, i tot plegat es revelava com una agradable sorpresa de l’amo i...
Vista la gàbia des de fora, sota la llum calenta de l’Ésser i a les dotze del migdia, d’ací, pels forats del filat eixien llargues orelles flàccides, grises o blanques o amb el pèl espurnejat com si haguessin estat descolorides amb lleixiu, d’allí, una cua xapassa, com cal que sigui la cua d’un qualsevol conill, quedava suspesa en el buit, es movia amb indolència i era replegada i empegada de nou a la rabada del seu amo, conill ver de pagès, ponderós, gord i fecund. Després, una altra cua, més tard més orelles... Arreu s’estampien tous de llom, de peluix fi, que vistos des de fora semblaven proclamar amb innocència haver nascut i viscut innocents, al temps que, a l’interior de la gàbia, les ànimes dels orelluts eren gairebé esclafassades contra el filat i algun d’ells se n’havia queixat amb indignació: “Perdona’m, company. Què vols que hi faci, jo tampoc no em puc ni moure, però no ens queixem, que aquí s’està prou bé” –s’excusà un germà.
A l’altra banda del carrer, un dels gossos mig-amics d’orelles penjants, pèl curt i cua tibada, conillaire, esvalotador i, demés, buscabregues, amb seguretat un dels predilectes, botzinava i lladrava amb la vitalitat i potència escaient a tot ca benpeixat quan passava a prop algú no grat o tal volta un perdiguer bicolor d’aquells silenciosos que es creuen aristòcrates perquè han estat ensinistrats a no aixecar la presa abans de rebre’n l’ordre. En un altre indret, entre la confusió i el brogit del mercadeig de la gent humana, es percebien les sentors d’api, tomàquets, fruita i els mormols, garranyics de sabates i remors de compra i venda i dringadissa de monedes, i es palpava l’alegria somorta dels dissabtes. I en les gàbies d’allèn escatainaven unes gallines que, com sempre, feien befa de la sort infausta dels conills.
Algú d’allí fora, amb indulgència i afabilitat de cristià, explicava a un xiquet d’ulls freds els pregons dels pellaires de postguerra: “Veus, Jonàs? Com l’esmolet feia xiular el ferro, el pellaire cantava, i tots sortíem al carrer a veure l’esmolet o el pellaire i les pells seques que duia penjades a l’esquena. I cridava: a la pell de conill!, a la pell de conill! I tots li responíem: a la pell de conill! L’esmolet ens feia por perquè remenava ganivets molt grans i punxeguts, en canvi el pellaire no ens en feia pas gota. A la pell de conill!” Això explicava el cristià al xiquet d’ulls freds.
El germà conill immers en l’incomprensible i sense entendre tampoc el llenguatge dels homes -per més que s’hi havia esforçat durant tota la seva vida-, sentí que una mà ferma l’engrapava de cop sobte per les orelles, just en el moment en què un dels seus ulls li havia gairebé sortit a tall de globus inflat talment com si volgués saltar del receptacle i això per causa d’haver estat premut per la resta de germans contra el filat de la gàbia en una sacsejada instintiva de tots per a evitar de ser enxampats. I ell pensà: per voluntat de l’Ésser Suprem he salvat l’ull en última instància, glòria li sigui dada!
I tot plegat fou, com és destí majorment de la gent criada en granja. De manera que, puix que els conills en algun moment pressenten el seu final amb justesa, ell, ara ja començava tenir la certitud de la consumació del seu destí. I seria el primer, ja que els germans, havent escoltat la veu interior abans, s’havien apartat a temps i fet espai en la mida d’allò possible. Fet i fet, la mateixa hortolana de galtes de síndria i cabells sedosos i inacabables, qui els havia proveït aquella menja seca amb gust de fenc i userda, de vegades unes fulles de col i, en ocasions especials, les ambrosíaques xicoies tendrals, ara, com a bona camperola governaria l’esmolat tallant carnisser amb determinació inapel·lable i li hauria de seccionar hàbilment l’artèria cabdal del coll a fi de ser dessagnat a brollador i despellat tot seguit sense perdre-hi temps, acte concordat amb el seu darrer espasme i sincronitzat amb tanta exactitud que, tot i que un fred gèlid i sobtat l’assaltaria en perdre la seva manta de pèl a cops de ganiveta, anava a ser, en el minut següent, desposseït de qualsevol agonia, com és el costum i el bon laborar de pagès.
-Han menjat bé i han tingut molt bon viure, oh!, i tant! Els he criat a cos de rei. Fixeu-vos, com n’estan de grassos aquests bandarres –puntualitzava ella mentre es lligava els llarguíssims cabells en una cua de cavall, es posava el davantal i començava a passar l’eina per l’estri metàl·lic de treure’n fil.
I, per la mateixa ciència natural, ell sabia que tard o d’hora idèntic fat sofririen els seus germans, qui, enfrontats ja a la mort, tan sols havien conegut una vida miserable i estúpida, entre els propis fems, la fosca, la humiditat dels orins i la fortor del barracot compartit amb uns xais que belaven i belaven i belaven. I, al contrari dels qui lladren i lladren, el seu belar és desvalgut, perquè els xais no han estat parits per a queixar-se, i perquè xai deu de ser molt probablement una reducció lingüística d’aquella expressió peculiar de les bestioles que ve a dir: amo, t’estimo. Als conills de pagès no ens ha estat concedida l’habilitat de belar ni de lladrar, ni fluix ni fort –pensà ell.
Ara, per bé que la Suprema Força ja l’havia capitombat i, penjat i lligat de potes, i així percebia el món de l’inrevés, s’asserenà en verificar que l’escalf, la lluminositat i l’energia de l’Innombrable, que des d’aquesta posició podia capturar amb més claredat puix que li anava directament als ulls, eren un tast de la nova pàtria que l’esperava més enllà del trànsit, i que aquesta sort al·lucinant es consumaria abans no passessin els propers tres minuts eterns. Pagava la pena, doncs, no queixar-se de res, i, a més a més, no calia pas saber belar.
Mitja hora més tard, sota el sol, sota l’Innombrable, i sota la xafogor estival, entre els eixams d’unes mosques desconsiderades i àvides de xuclar la vida, les veus dels amos i de les mestresses maldaven amb aquells sons i garbuixos incomprensibles, més aviat dessaborits i cretins, dels humans.
-Mireu, si n’estava, de gras, el galifardeu! Ja us ho he dit, jo –exclamà la pagesa de cabells inacabables mentre s’eixugava les mans ensangonades en el davantal.
I cantà el xiquet dels ulls freds:
-A la pell de coniiiiill!
L’endemà, o tal volta al mateix capvespre, algun dels mig-amics lladraires de cua erta o, potser, un altre de casa més complimentosa i de millor posició social, pèl llarg i convenientment desparasitat i despuçat, celebraria el dia de festa amb un àpat exquisit d’ossos de conill de pagès.